Aquest és un article publicat a Desalambre
Tot va començar com un joc. Babar Ali tenia només nou anys quan va reunir un grup de vuit nens i nenes al pati de casa seva. Qui no ha jugat mai de petit a ser mestre? Però Babar ho va fer en un context molt particular: Gagnapur, al districte de Murshidabad (Bengala Occidental), un dels més poblats de l’Índia, on amb prou feines hi havia una dotzena d’escoles, cap ni una a la zona on vivia. Aviat el joc es transformaria en el propòsit d’una vida.
“Jo era un nen de nou anys i estudiava cinquè grau. Cada dia havia de recórrer deu quilòmetres per anar a l’escola i a la tarda, en tornar, veia els nens i nenes del meu veïnat que també tornaven a casa però no de l’escola sinó de treballar. Vaig pensar que havia de fer alguna cosa i vaig reunir vuit nens, entre ells també la meva germana. Ella va ser la meva primera estudiant, i vaig començar a ensenyar-los el que jo aprenia al matí”, explica a eldiario.es per telèfon aquest jove que acaba de fer 21 anys, en un anglès que ha après a la universitat. L’any passat es va graduar al Berhampur Krishnath College.
Era l’any 2002. “Al poc temps em vaig adonar que si podia compartir el que jo aprenia amb els nens i nenes més pobres estaria fent alguna cosa bona per la societat. Llavors vaig entendre que això era el que havia de fer”, recorda.
Avui, dotze anys després, el pati de casa seva continua sent un lloc vibrant. Per ell han passat al voltant d’un miler de nens i nenes, segons els seus comptes. “Cada dia uns 300 estudiants reben classe al pati del darrere de la casa familiar. Comencem a partir de les tres de la tarda perquè al matí els nens treballen amb les seves famílies, venent al mercat, com a mecànics… i les nenes ajuden a casa o treballen en altres cases”, explica.
Aquesta mena de centre improvisat es manté gràcies als donatius que rep, “tot depèn de les donacions que ens arriben, gràcies a elles tenim llibres, quaderns, materials… i l’assistència és gratuïta”, detalla. A més, ha aconseguit el reconeixement oficial per part de les autoritats locals. Això vol dir que els que es graduen allà poden després continuar els seus estudis secundaris en altres centres.
Babar no està sol. Orgullós, destaca que compta amb l’ajuda de vuit professores -estudiants d’universitat al matí, mestres a la tarda-, “totes elles són noies, inclosa la meva germana, Amina Khatun”. Les vuit van ser anteriorment alumnes seves en aquesta escola tan peculiar que ara es diu “Ananda Shiksa Niketan”. Una de les seves incondicionals és Mamtaj Begum. Begum va arribar a l’escola amb la intenció de matricular la seva filla però Babar la va convèncer perquè estudiés ella també. I es va quedar.
Se sap també afortunat pel suport dels seus pares, Nasiruddin Sheikh, un venedor de jute que no va poder finalitzar els seus estudis, i Banuara Bibi, la seva mare, de qui diu que ha estat la seva “inspiració des que era petit”. Tots dos, malgrat no haver tingut l’oportunitat d’estudiar, han estat conscients de la importància de l’educació i han donat suport al seu fill fins i tot en els moments més difícils. Perquè en el camí, reconeix Babar, “hi ha hagut moltes dificultats”.
“Quan vaig fundar l’escola la gent gran del poble no s’ho van prendre molt bé. Eren molt escèptics sobre el valor d’educar els seus fills. Ells no havien rebut educació i necessitaven que els seus fills els cop de mà per tirar endavant a les famílies”, recorda. Babar va anar porta a porta animant als pares i mares a que portessin els seus fills al col·legi. “Com ens ajudarà l’educació si ni tan sols podem permetre’ns dos plats de menjar al dia?”, “Educar les nenes? Llavors no trobaran marit”, eren alguns dels comentaris habituals amb què es trobava.
Amb una determinació admirable, un adolescent Babar Ali no va desistir en la seva obstinació. “He hagut d’afrontar molts problemes, fins i tot he rebut algunes amenaces, però sempre els he plantat cara. Hi ha molta gent a qui no li agrado però per sort també hi ha molta gent a l’Índia que em dóna suport. Jo només vull seguir treballant. El meu somni és aconseguir una educació per a tots”, sosté amb fermesa alhora que fa seu aquest objectiu del mil·lenni que ja es va marcar l’ONU quan ell era encara un nen.
La tasca de Babar Ali, aquesta sembra d’anys a força d’esforç i devoció, no en va afirma que el seu model a imitar és Swami Vivekananda (un líder espiritual hindú que va defensar l’educació com a solució als problemes de la societat) no ha passat inadvertida. El 2009, el canal de notícies indi CNN-IBN li va concedir el premi Herois Reials, i aquest mateix any, la BBC li va dedicar el primer reportatge de la sèrie “Fam d’aprendre”, qualificant-lo com “el director d’escola més jove del món.
Babar, que actualment estudia un màster en Literatura Anglesa, segueix impartint quatre classes cada tarda a la seva escola. “M’agrada especialment ensenyar anglès”, confessa aquest jove a qui el reconeixement li ha arribat també com conferenciant TED o a la sèrie INK Talks.
L’any passat, gràcies a l’ajuda de Almitra Patel -“la meva mentora”- una dona de 79 anys, coneguda a Bangalore pel seu activisme en el tema de les escombraries i integrant honorífic del Comitè de la Cort Suprema per a la gestió dels residus sòlids, Babar Ali va aconseguir un terreny a Bangalore on poder construir una escola en un futur. Si arriben els fons.
“Aquest és el meu somni, poder crear més escoles. La pobresa i la ignorància van de la mà i només l’educació pot canviar-lo. Jo vull donar-los als nens més pobres l’oportunitat que tinguin un futur millor, trencar la cadena de la pobresa”.
http://youtu.be/UIZYHkeTGcM
