Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Aquest és el títol de la declaració de la 50ª Escola d’Estiu de l’Associació de Mestres Rosa Sensat, presentada ahir al Parc de la Ciutadella de Barcelona davant d’un centenar de persones, moltes d’elles protagonistes de les primeres edicions d’aquest singular encontre pedagògic, i avui ja jubilades. Res a veure, òbviament, amb l’impacte que va tenir la declaració de la 10ª Escola d’Estiu “Per una nova escola pública catalana”, precedida d’un ampli debat i que va marcar sens dubte una fita en la història de l’educació a Catalunya. Eren altres temps i altres contextos, coincidint amb les darreries del franquisme i la lluita per la recuperació democràtica. Potser seria bo veure fins a on s’ha avançat en el camí d’aquesta nova escola pública: què s’ha aconseguit i quins reptes segueixen pendents.
La declaració d’enguany sobre la nova escola -no es fa cap referència específica ni a la pública ni a la privada- se situa en una altra dimensió més genèrica per tal de “recuperar l’esperança i començar a construir un món més habitable, més humà i més just”. Parteix de tres eixos: l’ecologia i la defensa de la terra -és al que se li dedica més atenció i extensió-, la lluita contra les desigualtats i les cultures properes i universals. Vet aquí alguns conceptes destacables: el món com a comunitat de pobles; diversitat enfront de la uniformitat; bé comú; compartir les mateixes preguntes encara que les respostes siguin diferents; drets humans; progrés econòmic lligat a la contribució de la pau; democràcia multicultural; aprenentage al llarg de tota la vida; domini dels diversos alfabets; diáleg crític; i “prioritzar la funció social de l´educació per davant de les altres que també li són pròpies”.
Uns principis prou amplis amb els quals, difícilment, poques persones no hi estaran d’acord. Ara bé, cal preguntar-se quina utilitat pot tenir una declaració d’aquest tipus si no aterra al terreny de les concrecions: com s’articulen tots aquests tòpics en les lleis i les polítiques educatives actuals; com s’organitzen les escoles per fer més efectiva la participació i perquè esdevinguin espais més democràtics; com es treballa la relació amb l’entorn; com es compaginen els itineraris escolars amb els extraescolars; com millorar les relacions educatives entre els diversos estaments; quins continguts es prioritzen i com s’organitzen, s’ensenyen, s’aprenen i avaluen; com es reestructuren els temps i els espais escolars; per quins camins avança la innovació pedagògica -i per quins altres no-; o què fer perquè l´escola pública sigui més pública.
Els organitzadors són conscients d’aquestes limitacions i per això subrratllen que es tracta d’una declaració provisional en no haver tingut temps de discutir-la gaire durant l’Escola d’Estiu. Ara bé, també s’han compromès a obrir un debat i a aprofundir-la i enriquir-la al llarg d’aquest any 2015. Un debat, sens dubte necesari, quan la LOMCE sembla que té els dies comptats, la LEC tampoc genera gaire entusiasme i el país avança cap a nous hipotètics escenaris, tan apassionants com incerts. Un debat on hi han d’intervenir els diferents agents educatius i també l’àmplia varietat de moviments socials, col·lectius pedagògics i xarxes educatives. Perquè l’educació és cosa de tots, i perquè assistim a una forta fragmentació i polarització de l’espai de la renovació pedagògica.
