Quan tot sembla indicar que s’acosten les eleccions generals el Partit Popular mou fitxa i es treu de sobre el que ha estat, possiblement, el ministre més polèmic i pitjor valorar de l’actual govern: José Ignacio Wert. Ara bé, com que això de les portes giratòries continua funcionant de meravella, l’envia d’ambaixador a l’OCDE (Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic). Potser ho fa perquè així es pugui reunir a París amb la seva esposa recent i exsecretaria d’Educació, Montserrat Gomendio, destinada al mateix organisme. Tot un detall humanitari per afavorir el reagrupament familiar.
Això és el que va succeir, també, en el cas d’Esperanza Aguirre, durant la seva gestió com a ministre d’Educació en el primer govern Aznar (1996-1999). Gran admiradora de Margaret Tatcher, va ser tant discutida i impopular com el propi Wert: per les seves declaracions a l’entorn de les Humanitats i per les seves iniciatives privatitzadores més agosarades, que no va poder acabar d’aplicar com a ministre però si, més endavant, com a presidenta de la Comunidad de Madrid. També a ella la van fer fora abans d’acabar la legislatura, premiant-la amb el càrrec de presidenta del Senat. Aleshores, al davant del Ministeri d’Educació el va substituir Mariano Rajoy, un polític sempre disposat a apagar focs i amb l’habilitat d’aconseguir que no se’n parlés massa, ni d’ell ni del que feia, a diferència de la seva antecesora. Qui el recorda d’aquesta etapa?
I ara, la història es repeteix. Per rentar la mala imatge de Wert i per aplacar i gestionar la revolta contra la LOMCE -que ha augmentat amb la nova composició dels governs autonòmics- el juny es va nomenar ministre d’Eucació, Cultura i Esport a Iñigo Méndez de Vigo. Diuen que és de tarannà més obert i negociador, que està disposat a flexibilitzar alguns aspectes de la llei Wert i a reemprendre les negociacions pel pacte educatiu, que el seu propi partit va tallar durant el ministeri socialita de Gabilondo. Ja ha anunciat algunes mesures electoralistes per maquillar les fortes retallades dels darrers anys: reducció de les ratios -aquest curs difícilment es podrà aplicar perquè els centres ja han tancat la distribució dels alumnes-, reposició dels funcionaris jubilats, lleuger increment de les beques,… I encara el que escoltarem: perquè la propera cita electoral es presenta renyida, molt renyida.
L’actual ministre admet que ell no hi entén gaire d’educació. Així ho deia en una entrevista a “El País” (9-8-2015). “No sé lo necesario de Educación. Estudio por las noches”. Ves a saber si tindrà temps d’aprendre’n gaire, perquè tot apunta a que el seu mandat serà molt efímer. Ara bé, quin ministre o ministra d’Educació en sabia del tema quan va ser nomenat? A tot estirar coneixien el món universitari -d’on provenen uns quants-, però cap d’ells tenia un coneixement de tot el sistema educatiu: des de l’escola infantil fins a la formació de les persones adultes. I això que, des de la transició, n’hem tingut dinou: 15 homes i 4 dones. Una anècdota significativa: l’únic mestre que jo recordi -ho era de Primària- nomenat ministre d’Instrucció Pública va ser el tortosí Marcel·lí Domingo. Eren els temps de la II República, quan l’educació va fer una autèntica revolució.
