En els darrers anys, cada informe sobre pobresa infantil, cada recerca realitzada per entitats o investigadors independents, cada declaració pública de persones expertes que exposava les vergonyes del nostre sistema de protecció social a la infància i a les famílies, ha topat sistemàticament amb un corrent negacionista encapçalat per càrrecs polítics de primera línia que han procurat treure importància a les dades. Avui, a aquest negacionisme se suma la fe en una suposada recuperació econòmica que en un termini de temps indeterminat repercutirà en les nostres vides quotidianes i que retornarà les estadístiques a una normalitat prèvia a la crisi que va esclatar al 2008. Però el projecte polític neoliberal i la seva concreció en les retallades salvatges que s’han executat durant els darrers anys de crisi han consolidat el trencament entre indicadors macroecònomics i vida quotidiana.
Els brots verds, aquests suposats símptomes de millora de l’economia, no reduiran la pobresa infantil si no es posen en marxa polítiques adreçades a corregir problemes que ja venen de lluny. La desprotecció de la infància davant de la pobresa no és un fenomen que s’estreni amb la crisi. Abans del seu esclat, en la majoria de països industrialitzats ja feia més d’una dècada d’increment del risc de pobresa per les famílies amb fills i filles. L’increment de la precarietat laboral que ha acompanyat els processos de desindustrialització a les societats occidentals ha tingut un impacte especialment intens en llars monoparentals, famílies migrants, o llars amb un nivell de formació dels pares baix. La combinació d’aquesta precarietat de treball i d’ingressos amb la insuficiència dels dispositius de protecció social ha comportat una extensió dels riscos de pobresa per a grups cada cop més amplis de la ciutadania. A l’informe publicat a finals de 2014 per UNICEF amb el títol Els nens de la recessió es remarca que el progressiu descens de la despesa social que es produeix als països rics des del 1995 ha incrementat el risc de pobresa en la infància i que, si bé als primers compassos de la crisi, es va produir una petita expansió de la despesa en mesures de protecció social, les polítiques d’austeritat posteriors han aprofundit en un procés d’increment de la pobresa i de la desigualtat que té un clar impacte sobre infants i adolescents.
Catalunya, igual que la resta de l’Estat espanyol, està al capadavant del vergonyós rànquing de la pobresa infantil des d’abans de l’inici de la crisi: l’any 2007, més d’un 25% dels menors de 18 anys catalans vivien en llars amb ingressos per sota del llindar de pobresa. L’Enquesta de Condicions de Vida de 2014, situava aquesta taxa en un 29,9%. La bretxa del risc de pobresa és més elevada per als menors de 18 anys que per a la resta de la població. La situació és inversa a la que és registrava estadísticament l’any 2007 i respon a que les llars que pateixen una situació de pobresa i tenen menors a càrrec estan proporcionalment més empobrides que la resta de llars en situació de pobresa. La major intensitat de la pobresa en les llars on hi ha criatures es deu a la falta de polítiques de garantia de rendes per a les franges de població en edat de ser pares i mares d’infants. Si tenim en compte que a Catalunya la població de 0 a 17 anys que viu en llars on ningú té feina assalariada ha passat del 3,2% a l’any 2007 al 15,1 al 2013, no és difícil deduir les causes de la profunditat de les situacions de l’empobriment infantil: enmig de la fallida del mercat laboral, les polítiques públiques han consistit en deixar a les famílies a l’estacada.
Aquestes polítiques de “desprotecció social” constitueixen una enorme hipoteca per als infants que en són víctimes, però també pel conjunt de la societat. La deixadesa amb la que es tracta el tema de la pobresa contrasta amb els encesos discursos sobre competitivitat i sistema educatiu que protagonitzen polítics i tertulians. Preocupar-se per la qualitat de l’ensenyament sense dedicar cap reflexió a l’entorn socioeconòmic de les criatures denota uns preocupants nivells d’ignorància sobre la realitat social o uns no menys preocupants nivells de cinisme. No hi ha millor predictor de l’abandonament escolar prematur i dels mals resultats acadèmics que la pobresa viscuda durant la infància. Els nens i nenes de famílies que viuen situacions de pobresa pateixen les conseqüències de les tensions i de les penúries pròpies de l’escassetat econòmica i de la inseguretat amb que els seus pares i mares fan front al futur. Quan la relació entre adults i infants a la llar està marcada per la pressió per arribar a final de mes les tasques educatives i la transmissió espontània de valors i actituds queden profundament ressentides. La recerca sociològica sobre pobresa i educació documenta relacions estadístiques significatives entre la privació material durant la infància i desordres de conducta, problemes d’adaptació social, limitacions en el desenvolupament coginitiu o depressió infantil i adolescent.
Condemnar a les famílies víctimes de la pobresa a peregrinar per diferents recursos públics i entitats per reunir petites prestacions i ajudes per fer possible la subsistència no trenca amb aquests dolorosos impactes i garanteix la reproducció intergeneracional de les situacions d’exclusió. L’absència de polítiques autonòmiques i estatals que garanteixin una renda mínima comporta que siguin els serveis socials de pobles i ciutats i una atomitzada constel·lació d’iniciatives socials privades les que busquin solucions d’urgència i parcials a les privacions de nens i nenes. Però l’eradicació de les situacions de pobresa no es pot construir sobre el fonament de la urgència ni amb pedaços pressupostaris. En el camí cap a una Renda Garantida de Ciutadania cal prioritzar propostes com la Prestació Econòmica Universal per a la Criança presentada per la FEDAIA a principis de setembre i que va tenir una tèbia acollida per la majoria de representants de formacions polítiques convidades al debat posterior.
