Opinió

Célestin Freinet, 50 anys en el record

Aquest dissabte, 8 d’octubre, es compleixen 50 anys de la mort de Célestin Freinet, un dels mestres que, des de la seva escola de Vence, als Alps Marítims francesos, va revolucionar l’escola del segle XX. Va posar cap per avall els fonaments de l’escola tradicional i classista: la pedagogia escolàstica i academicista del llibre de text i dels dogmatismes i les veritats úniques; el memorisme, els exàmens i la mera repetició; l’ensenyament autoritari, uniforme i burocràtic que no atén l’experiència infantil ni la realitat de l’entorn. També va saber construir, de manera lúcida i col·laborativa -el seu saber emana sobretot del que aprèn de la cooperació entre els seus alumnes i de l’intercanvi amb altres docents- un pensament pedagògic sòlid i socialment compromès, on les idees s’enriqueixen a partir de la reflexió al voltant d’un ampli i imaginatiu repertori de propostes metodològiques i de la vida quotidiana de l’aula.

Poques persones com ell van aconseguir articular un cos teòric tan sistèmic amb la implementació d’una “Guia pràctica per l’organització material, tècnica i pedagògica de l’escola popular”, tal com resa el subtítol de Per una escola del poble, un dels seus llibres més emblemàtics. Darrere de les seves tècniques hi ha sempre una concepció educativa sobre els propòsits i valors que apunten a un projecte de vida individual i col·lectiu i també a un nou model escolar: l’escola moderna i popular.

L’aula del mateix Freinet i dels seus seguidors es converteix en un laboratori de recerca, experimentació i creativitat artística i literària. També esdevé un punt de trobada entre l’experiència i la biografia de l’alumne i la del mestre. Un saber que s’enriqueix contínuament amb l’observació i vivències de l’entorn -les anomenades classes-passeig- i amb les conferències o exposicions d’un alumnat que compta amb una biblioteca de treball compost de materials de consulta molt diversos. L’escola escolta els batecs de la vida i aquesta es cola i instal·la en qualsevol racó del centre, en tot procés d’ensenyament i aprenentatge. Els nens i nenes també aprenen a gestionar la realització de tasques, la distribució del temps i l’autoavaluació -aspectes clau del seu projecte de vida- mitjançant els plans de treball.

El text lliure ocupa un lloc central en la vida de l’aula. És la màxima manifestació de la lliure expressió del nen: res de dictats ni temes de redacció imposats. És la paraula lliure i apoderada del subjecte que plasma en un text el que observa, descobreix, pensa, sent i l’emociona. Són textos que es comenten i corregeixen a l’aula i que després s’imprimeixen mitjançant diverses tècniques. D’aquesta manera, les impremtes escolars es van convertir en una de les icones de la pedagogia Freinet. Amb els textos seleccionats pel grup-classe es compon la revista escolar -el llibre de la vida de l’aula- que s’envia a les famílies, veïns i amics de l’escola i a altres centres amb els quals es manté intercanvi.

En una de les invariants pedagògiques del mestre de Vence -un text breu de rabiosa actualitat- s’anomena: “La democràcia del demà es prepara amb la democràcia a l’escola. Un règim autoritari a l’escola no pot ser mai formador de mestres demòcrates”. La cooperació és una de les senyes d’identitat més rellevants d’aquest model escolar, ja que en totes les propostes i activitats es combina el respecte cap a la llibertat i el treball individual de l’alumne -els seus interessos, necessitats i ritmes d’aprenentatge- amb l’exigència del compromís col·lectiu i el treball cooperatiu.

A banda d’altres estratègies ja esmentades, cal destacar el protagonisme que adquireix l’assemblea de classe, l’àgora que s’autoregula el poder i la vida del grup i que s’organitza a partir de les crítiques, felicitacions i propostes de tots els seus membres. Aquesta tríada no és intranscendent perquè, en general, l’escola és molt propensa a la crítica -i massa sovint es recrea en la simple queixa- però poc donada al reconeixement del que es fa bé. Es tracta, en definitiva, d’una comunitat educativa on tots els actors intercanvien i comparteixen protagonismes, idees, vivències i projectes.

Aquest compromís col·lectiu amb tot l’alumnat es recull també en una altra de les invariants pedagògiques: “Tot individu vol tenir èxit. El fracàs és inhibidor, destructor de l’empenta i l’entusiasme”. Aquí resideix l’aposta conceptual pel que avui es diu l’escola inclusiva i que molts altres autors han anat desenvolupant: l’atenció a la diversitat ens fa a tots més iguals i diferents, en la mesura que es promou un aprenentatge i uns valors comuns i, alhora, fa que es respectin processos diversos en funció de les possibilitats i desitjos de cada alumne.

La pedagogia Freinet va tenir certa implantació a l’Espanya republicana dels anys trenta, però, després de la guerra civil i la dictadura franquista, diversos mestres freinetians van haver d’exiliar-se. Els que van recalar a Mèxic van començar a assajar aquesta escola moderna i popular. És el cas de José de Tapia, Ramon Costa Jou o Patricio Redondo. Aquest últim va fundar el 1940 el Centre Experimental Freinet a Veracruz. L’activitat actual de l’esmentat col·legi, precisament, apareix al documental d’Alberto Bougleaux El retratista (2013), que evoca la feina al voltant de la impremta i l’intercanvi de quaderns escolars del mestre català Antoni Benaiges, amic de Patricio Redondo i afusellat el juliol de 1936 pels insurrectes franquistes.

(Es pot trobar més informació del documental aquí. El DVD es pot aconseguir aquí.)

En el tardofranquisme es va reiniciar el moviment Freinet, primer amb l’Associació per a la Cooperativa i la Impremta Escolar (ACIES) i, més endavant amb el Moviment Cooperatiu d’Escola Popular (MCEP) que encara subsisteix. Al documental La memòria de les mans, dirigida per Alfonso Burgos i produïda per la Universitat de Múrcia, es recullen testimonis del llegat pedagògic de Freinet a Múrcia. Cal subratllar, d’altra banda que, des de fa molt de temps, hi ha la Federació Internacional dels Moviments Freinet (FIMEM) que convoca cada dos anys les Trobades Internacionals d’Educadors Freinet (RIDEF). L’última va tenir lloc aquest estiu a Dogbo (Bénin). Per als que desitgin conèixer els orígens de la pedagogia Freinet poden veure en obert i amb subtítols en espanyol el llargmetratge “l’École buissonnière” (1949), dirigida per Jean-Paul Le Chanois i amb guió de l’esposa de Célestin Freinet, Élise.

Freinet ja va utilitzar en el seu temps els mitjans audiovisuals i va predir la influència que tindrien en el futur aquests i altres mitjans tecnològics. En certa manera la impremta escolar, l’intercanvi de cartes i missatges, la creació d’una xarxa docent i altres pràctiques cooperatives constitueixen un precedent històric de les actuals tecnologies de la informació i de la comunicació. De ben segur que avui aquest mestre faria un ús intensiu i creatiu d’Internet i les xarxes socials. De la mateixa manera que sens dubte mai oblidaria la dimensió ètica i educativa d’aquestes al servei d’una ciutadania lliure i democràtica i d’una societat més justa i humanitzada. Per això, cal agrair els camins que al seu dia va obrir a una escola massa rígida i encotillada i que avui segueixen, amb les seves pertinents adaptacions i contextualitzacions, nombrosos mestres del món sencer.