Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
A vegades, una tarda de diumenge, la trobes. Accidentalment. Potser a dins d’una capsa, potser entre els fulls d’un llibre. I et transporta a la infantesa, quan de fotografies de l’escola no n’hi havia gaires. Una per curs.
Arrenglerats, amb la bata de ratlles ben cordada i la mestra al bell mig d’aquell ordre irreal miràvem el fotògraf com si ens hi anés la vida.
També hi la cara d’aquell company escanyolit que sempre deia “Mare de Déu de la Berruga, Mare de Déu de la Berruga”.
La mires i retrobes una mestra que somreia i que amb aquell gest feia de l’escola un lloc confortable, i que escrivia petits elogis al final de les redaccions.
La fotografia en blanc i negre d’un curs que se t’emporta:
El més impactant del primer dia d’escola era trobar-se la tutora del curs passat pel passadís, amb cara de no haver renyat ningú en tot l’estiu.
Els dies de pluja eren especials, sobretot quan encara no plovia, però estava a punt de fer-ho, i l’aula semblava el nucli de la tempesta.
El tap d’una ampolla era una pilota; el pati, un estadi enorme; nosaltres, els millors jugadors del món. I la mestra feia veure que ho entenia…
La veritat és que l’hora del pati ha estat sempre la millor de totes les hores.
Les agulles del rellotge de l’aula avançaven a batzegades i sempre a poc a poc. Quina feina tan difícil, la d’engolir-se el matí o la tarda sota la nostra mirada.
I al migdia, quan sortíem de l’escola, el carrer semblava més ample que al matí, potser perquè els xiclets enganxats a sota de les taules havien tornat a la vida.
Sempre hi havia algú que avisava: “Que ve l’arrel quadrada”, o “la cèl·lula”, o “el pirata”, o “el professor Tornassol”…
A la teulada del davant de l’escola, sovint hi havia un gat que no tenia ganes de caçar i jeia i feia el ronso… I tots estàvem segurs que la seva mandra s’encomanava.
Un parell de cops a l’any, la classe s’interrompia i miràvem per la finestra com nevava. Normalment feia quatre volves…, però eren tan interessants!
I a les cinc, ja érem fora. Ara em costa d’imaginar-me l’aula buida, en silenci, sense olor, perquè tot ha anat fugint per les escletxes dels finestrons. Com nosaltres…
Recordar la bata, els companys, la mestra, somriures i rostres llunyans, mentre mires l’estranya fotografia d’aquell curs. Ubi sunt?
