“Mai oblidaré aquell dia en el col·legi. Vam veure les fosses del franquisme i la brutal repressió a les dones. Els camps de concentració, els esclaus de Franco o com el dictador va fer una fortuna espoliant als derrotats en la guerra. Va ser molt impactant. Però ara entenc millor al meu país, la seva història recent. I com aquestes ferides obertes influeixen en el present”.
Recorda una situació així? A l’educació de les seves filles, potser? A la dels seus pares? Si la resposta és ‘no’ –i reconeix com a fictici el relat amb el qual arrenca aquesta informació– va ser a classe al país correcte: Espanya. El lloc on la memòria històrica a les aules és una assignatura pendent.
“Seguim explicant la història dels vencedors”, conclou Enrique Javier Díez Gutiérrez, professor titular de la Facultat d’Educació a la Universitat de León i coordinador de l’estudi La memòria democràtica a l’escola. La recerca (va arrencar en 2012 en col·laboració amb el ministeri de Presidència i el Fòrum per la Memòria) analitza “com reflecteixen els llibres de text la història d’Espanya” i està completada amb centenars d’entrevistes a professors i alumnes.
I té dues conclusions. “Que les joves generacions coneixen aquesta part de la història des d’una visió suposadament asèptica que encobreix grans silencis i amagaments deliberats”. I que alguna cosa comença a moure’s: “S’han començat a introduir continguts sobre aquests aspectes però no amb prou profunditat”.
“Equiparació entre colpistes i demòcrates”
La lectura equidistant o venuda com a “neutral” apareix “a la majoria de les editorials” –que confeccionen els manuals educatius–, assegura Díez Gutiérrez. “Reprodueixen les mateixes redundàncies, no aborden el tema de manera clara i decidida i acaben tergiversant les causes de la guerra civil”, resumeix el professor.
Els alumnes enfronten “l’equiparació entre colpistes i demòcrates” amb expressions com “d’un i un altre costat van provocar les mateixes víctimes”. O que la guerra va ser “un conflicte entre germans produït pel caos de la Segona República”. Són exemples extrets de l’estudi. Com la lectura equívoca que rep l’alumnat per l’ús de termes com a ‘enfrontament fratricida’. O ‘alçament’, quan substitueix a ‘cop d’estat’ i acaba significant “una forma d’encobrir i legitimar”.
“Als nens no se’ls ensenya la història de forma correcta i els temes conflictius s’ometen per no crear polèmica”, evidencia un “pare i cuidador” els fills del qual “han anat a tres col·legis concertats de la Comunitat de Madrid diferents“. Álvaro (nom fictici) apunta el resum del tema 4 del llibre de 6è de Primària: “Es diu que Franco es va revoltar contra la República i mai que va donar un cop d’estat. No parla dels morts ni dels afusellaments. Diu que Franco va ser ajudat per Alemanya i Itàlia però no que era aliat de Hitler i Mussolini”.
I segueix amb llocs comuns del franquisme sociològic com a “bàndol nacional” i d’un altre costat el “bàndol perdedor”. Atenció: “L’oposició de part de la població a les reformes republicanes va acabar provocant una guerra civil”. Hi ha llibres en què té el mateix espai “les execucions i judicis sumaríssimes que la nina Marieta Pérez”, lamenta el professor Enrique Díez.
L’equidistància com a “negligència”
“El llenguatge crea el pensament i si és una persona jove que s’està formant i no se li dóna una idea clara del que va passar… l’equidistància si més no és una negligència tremenda”, resumeix Santiago Fernández, professor d’Història en un institut andalús i membre de la Comissió Pedagògica de Memòria Democràtica de la Conselleria d’Educació de la Junta d’Andalusia.
Enumera exemples. Com un llibre de l’assignatura Educació per a la Ciutadania de 5è de Primària. “El primer paràgraf és demolidor, parla de la repressió ‘en altres èpoques i altres països’ com si fos un fenomen aliè a la nostra terra. Tracta sobre els jueus, els gulags soviètics i les mares d’Argentina, i sobre els desapareguts d’Espanya ni una paraula”.
O un manual de 4t d’ESO. Diu: ‘la UGT es va radicalitzar’ enfront de l’exèrcit i terratinents que ‘es van oposar’. El llenguatge, de nou. “El desigual tracte i el missatge subliminal és tremend”, refereix Fernández. I a Batxillerat, quan “parla del terror roig i nomena Paracuellos” mentre “no quantifica en la seva total magnitud les fosses del franquisme” o usa termes com a “nacional” per referir a la zona “franquista, feixista, rebel o revoltada”.
“Prop del 90% del temps escolar se centra entorn dels textos escolars, per aquest motiu tenen una importància enorme”, apunta el professor Enrique Díez. “He escrit a moltes d’aquestes editorials per assenyalar aquestes errades i mai he tingut resposta”, refereix Santiago Fernández.
Saber més de Hitler que de Franco
L’estudi dels materials didàctics de la Universitat de León ha realitzat “610 entrevistes” a professors i unes altres a escolars. Perquè, com arriba aquesta assignatura pendent a l’alumnat? Queda resumit en cinc claus.
Un. “A classe no se sol arribar a aquests temes”, segons la majoria d’alumnes. Dos. Acaben tenint “una visió d’alguna cosa del passat, que no els afecta, una part més de la història que han d’empollar i poca cosa més”. Tres. “Ha calat” el relat d’arrel franquista d’un “enfrontament entre dos bàndols” i una “guerra fratricida”. Quatre. Existeix “un profund desconeixement” de la repressió de Franco. Cinc. Ni idea de la lluita antifranquista “i termes com maquis”.
I una bola extra. “Saben més del nazisme que del franquisme”. És, diu Enrique Díez, “la més sorprenent conclusió”. A més de les dificultats que enfronten els professors, que van de la falta de recursos a l’oposició “d’algunes famílies quan es treuen aquests temes”.
Per pal·liar aquests dèficits, la recerca La memoria democrática en la Escuela ha publicat unes Unitats Didàctiques per a la Recuperació de la Memòria Històrica (en descàrrega lliure i gratuïta) “amb més de 100 activitats per realitzar dirigides a alumnat de Secundària, especialment Batxillerat, i persones interessades per conèixer la història i la memòria oblidada o silenciada”.
“Quan comparem la situació espanyola amb l’àmbit internacional veiem que això no succeeix a altres països com Finlàndia o Alemanya”, refereix Enrique Díaz. En el cas germànic, per exemple, “aquesta matèria es toca de manera sistemàtica a les aules i l’alumnat té una informació contínua a classe sobre el nazisme i l’holocaust”. Les “noves generacions”, diu, “tenen dret a no oblidar”. Espanya, ara com ara, queda suspesa en Memòria.
