Opinió

Carta d’una mestra en pràctiques

Primer, és una escola de persones que parlen la meva llengua. Veiem la poesia de la vida i escriuen sense estrictes formalismes lingüístics per usar un llenguatge sentit. Una escola que la formen persones i professionals humils, que, malgrat enlluernar-me amb les seves actuacions educatives, no pretenen això, sinó més aviat compartir-les. Una escola nova, que en els seus principis recull coses tan boniques com que l’escola és un lloc on els nens construeixen els seus propis aprenentatges, no on es transmeten coneixements de l’adult al nen. És un lloc on es construeixen vides, persones.

En aquesta escola es viu en totes les seves estances i racons. És una escola on hi ha molt d’amor i que fa que l’espai sigui agradable. He vist persones professionals, no solament professionals. I he vist nens contents, feliços perquè estan vivint i construint la seva pròpia educació. Són lliures dins la comunitat educativa. Contínuament fan coses, es mouen físicament i, per tant, es mou el coneixement i la creativitat, sense un adult que els digui què han de fer, que els dirigeixi. No obstant això, l’adult sempre està present, però no en primer pla, i escolta els nens amb amor i parla en la seva llengua. En definitiva, nens que saben jugar, nens sans. I en aquesta llibertat que té el nen sorgeixen totes les seves emocions i la seva personalitat, tot es pot expressar i és respectat per tots. Els nens no senten por de ser jutjats perquè tot ho validen i és treball de l’educador que acompanya el posar la consciència. L’adult sent empatia i viu amb ells les seves emocions i sentiments, però és qui posa el cap i és l’exemple dels nens.

En la llibertat dels nens d’escollir l’espai (àrea) d’aprenentatge per la seva pròpia voluntat i desig fa que adquireixin de forma intrínseca les competències del currículum que hi ha al darrere. Aquest procés el fan sense adonar-se, de forma natural, cadascú al seu ritme i a mesura que el seu cos va despertant.

Pel que fa a les personalitats dels nens, totes són acceptades i aquí es reflecteix la realitat de la vida: que tots som diferents. I tant tímids com inquiets són tractats amb respecte per l’adult. Sota la mateixa consigna d’amor, al primer se l’acosta al grup social i al segon se li marca el límit de forma ferma i clara. Per tant, no hi ha un nen estàndard, sinó que cada nen amb les seves característiques personals pot arribar a ser la millor versió de si mateix. Per exemple, un nen tímid és respectat en la seva timidesa perquè així és la seva essència i, d’una manera subtil, se l’ajuda a que “toqui” un grup social per tal de fomentar la seva autoestima. No veig cap nen que se senti menys que un altre perquè no hi ha un nen estàndard a qui assemblar-se.

Tots aquests aspectes dels fonaments de l’escola coincideixen amb els que jo he anat sintetitzant durant aquests anys del grau, de dedicació com a mestra, com a mare, i també de com entenc la vida. Crec que una escola que tingui aquests principis, que absolutament parteixen de l’amor, solament pot fer nens bons. Futurs adults bons, que és el que necessita la societat per humanitzar-se de nou en aquest context històric tan deshumanitzat. Nens que el primer que coneixen a l’escola és “què són”, què és ser una persona, que són éssers vius que senten i els seus pensaments estan regits per les seves emocions, que viuen en un grup social on hi ha unes normes i valors de convivència. I que una persona, un ésser viu que s’està construint de nen, no té límits per ser el que desitja ser, perquè aquest camí de desitjar l’esforç no és imposat per un altre, sinó que neix d’un mateix i aquí està tot: l’autoestima, la superació i la valentia. Qualitats que el portaran a aconseguir-ho.

En aquest ambient tan harmoniós que impregna l’escola, de respecte cap a les persones, de respecte a com ets tu particularment, m’he sentit molt respectada. Crec que com poques vegades que ho he sentit en una feina. No m’he sentit jutjada per la meva forma de ser. Al menys, hi ha hagut molta discreció i he sentit que m’han deixat ser i m’han deixat fer. Equivocar-me, adonar-me’n o comentar-me l’error des de la humilitat. D’aquesta manera he pogut fer un aprenentatge sense por i amb il·lusió.

Tot això és la manera com entenc el món. A la majoria de feines, al carrer, amb les amistats, per la televisió, les converses i els comportaments són fruit de l’ego, de la competició de l’acumulació de coneixements, de la insensibilitat, de la crítica, de l’agressivitat, de la violència, de l’ambició econòmica i d’estatus, de l’enveja, de la falta de comprensió i compassió, de la pèrdua de la cortesia, d’humilitat, d’observació i de reflexió… En definitiva, de la pèrdua de consciència. I per fi una escola que dóna valor a la humanitat. Per fi puc tornar a creure que un món millor és possible, i per fi li dono llum a aquesta creença que sempre he tingut de tot el que puc aportar a la societat sent mestra de nens.

En les meves primeres pràctiques del grau em va decebre veure que les persones que treballaven al centre eren un reflex de la societat deshumanitzada. Em va decebre sobretot perquè tenia la creença que en l’àmbit educatiu el primer fonament era la qualitat humana. I en l’avaluació se’m va dir que potser no estava preparada per liderar un grup de nens perquè havia de ser una professional pràctica, saber prioritzar les tasques, tenir mirada perifèrica a l’aula i no entretenir-me gaire observant els nens. Em vaig quedar molt aixafada, però alhora no m’ho vaig creure perquè insistia en que aquest tipus d’educació no era la que havia de ser. Però d’alguna manera em vaig quedar trista pensant que seria difícil trobar una escola que pensés de la mateixa manera que jo. Però com deia al principi, la vida m’ha regalat al final del grau el fet de poder retrobar-me amb la meva creença i tornar-me a il·lusionar.

Penso que en una escola construïda amb aquesta xarxa teixida amb amor tenen cabuda moltes coses perquè el cor és elàstic i no es trenca. A dins pots ficar continguts, materials, mirades pedagògiques, avaluacions…

I, per acabar,  m’agradaria dir que trobo gairebé indispensable que els educadors que formen les escoles estiguin en un continu creixement personal, no solament professional, com m’he trobat en aquesta escola. Una persona que es fa preguntes, que indaga, que vol millorar, que busca estratègies i que no es conforma amb aspectes de la seva personalitat està fent un procés similar al del nen que creix i es va trobant amb la seva personalitat i la va reconeixent, acceptant, canviant… D’aquesta manera tant l’adult com el nen van agafats de la mà dins de l’escola. “Estimeu als nens i sabreu educar-los”.