Opinió

Hipòcrates a l’aula

Sense ànim de caure en el pessimisme —ans al contrari—, a vegades, les preguntes que intuïm en la ment dels alumnes són inquietants. Us en serveixo unes quantes:

1. Quan sigui gran, estaré envoltat d’especuladors i de gent consagrada a acumular diners que se’n riurà dels més pobres i m’extorsionarà?
2. Quan sigui gran, em plomaran els banquers? Els agents immobiliaris, em condemnaran a hipoteca perpètua?
3. Quan sigui gran, els agricultors ja hauran contaminat la major part de rius i llacs amb fertilitzants i la pluja àcida cremarà la terra?
4. Quan sigui gran, el fum de les fàbriques haurà tapat el blau del cel?
5. Quan sigui gran, el vessament de residus enverinarà els peixos?
6. Quan sigui gran, les dones continuaran sofrint i morint a mans dels homes?
7. Quan sigui gran i em posi malalt, els metges em faran servir de conillet d’índies?
8. Quan sigui gran, perderé la salut en una mala feina o en el trajecte per arribar-hi?
9. Quan sigui gran, la meva llengua, com el 90% de les llengües del món, estarà a punt de desaparèixer？
10. Quan sigui gran, m’agradaria tenir una feina plena d’aventures. Pilotar avions, potser. Però, per què em diuen que he de tocar de peus a terra?

I, comptat i debatut, sabem que, quan siguin grans, tot haurà passat molt de pressa: un dia renunciaran a fer una pregunta que ningú volia respondre i sense adonar-se’n hauran deixat de ser joves.

És ben conegut que els efectes de la nostra feina triguen a veure la llum, que així com la bona o mala praxi mèdica acostuma a tenir un resultat prou immediat, les conseqüències de les actuacions educatives apareixen a més llarg termini, sovint quan ja fa temps que hem perdut de vista l’alumne.

A vegades, però, en tenim un retorn: un retrobament fortuït ens permet de copsar uns resultats dels quals en som part. Si els resultats són bons, perfecte; però si no ho són, ens preguntem què ha fallat. I millor que no en sentim cap remordiment.

Què hi podem fer? Cadascú deu tenir el seu remei, però bé es podria trobar un camí senzill en el jurament hipocràtic. Adaptar-lo a l’àmbit de l’educació no és gens difícil; adoptar-lo, tampoc, si el que es vol és tenir una guia ètica. És una opció personal.

Voldria ressaltar, només, un dels aforismes del jurament, el que, una vegada adaptat, diria: “Recordaré sempre que hi ha una part d’art i una part de ciència en l’educació, i que la simpatia, la calidesa i la comprensió poden ser més poderoses que la millor lliçó”.

Podríem continuar adaptant i adoptant el jurament d’Hipòcrates, però tant se val, tampoc hem de guarir ningú, n’hi ha prou si treballem des del respecte a l’alumne i la humilitat personal i, sobretot, si som capaços de fer-ho amb la simpatia, la calidesa i la comprensió que recomanava aquell savi.