Opinió

‘Joker’ i ‘Downton Abbey’

‘Joker’

Un dels grans enemics de Batman és Joker. Sense voler ser exhaustiu, aquest personatge l’hem vist interpretat per Jack Nicholson, Heath Ledger, Jared Leto i ara per un extraordinari Joaquin Phoenix i dirigit per Todd Philips. La pel·lícula va rebre el Lleó d’Or al Festival de Venècia.

Aquest joker se situa a la prehistòria de la història de l’heroi de Gotham City, una ciutat moderna submergida en el caos social. Arthur Fleck, aquest és el nom de Joker, treballa de clown, però és víctima de tota mena d’abusos. A més, pateix un trastorn que fa que no pugui controlar les ganes de riure i té un passat tèrbol, víctima d’abusos, de pare desconegut fins que sap qui és i d’una mare que perdia la xaveta dia sí dia també. Ell intenta sobreviure al bell mig d’aquest panorama, però al final decideix tornar a la societat tota la violència que li dóna a mans plenes.

Sentim una gran simpatia per aquest personatge estrafolari, profundament sol, que pateix al·lucinacions, i el fet que sentim empatia pel “dolent” de la pel·lícula és un mèrit que devem al director, al guió i, sobretot, a l’excel·lent interpretació d’un Phoenix sinuós, que pot riure i plorar alhora i que acaba marcant la seva màscara de clown amb la sang de les seves víctimes.

Cal destacar també el paper que tenen els mitjans de comunicació alhora de modelar l’opinió pública i de crear uns determinats perfils socials, tema que ara coneixem prou bé al nostre país

La pel·lícula s’inscriu al costat d’aquelles gran obres que ja son clàssics a la història del setè art. Parlo de Taxi driver o de Serpico.

Si Phoenix rep l’Oscar d’aquest any a la  millor interpretació masculina no em vindrà gens de nou.

‘Downton Abbey’

Els seguidors de la sèrie han d’estar contents amb aquesta pel·lícula de Michael Engler. Explica la història dels aristòcrates propietaris de la mansió i la colla de criats i criades que els fan la vida més reposada. Un esdeveniment trenca totes les rutines: la visita del rei i de la reina i tot el que això representa.

Si els propietaris aristòcrates han de saber estar a l’alçada d’aquest fet tan important, els criats han de fer-se valdre davant dels servents personals que porta la família reial i que volen prendre el protagonisme als qui controlen la sala de màquines de la casa.

Els seguidors de la sèrie ja sabeu que és una història coral, amb molts personatges i tots tenen alguna cosa que els fa brillar, que els dóna una estoneta de glòria: la parella gai, l’aristòcrata que s’enamora d’una noia de companyia d’una de les dones més destacades del grup i que amaga un secret, l’àvia –que gran que és Maggie Smith– que vol mirar d’aconseguir que el seu fill rebi una herència important, el criat jubilat que ha de tornar perquè no falli res…

I tot acaba bé, perquè aquí no hi ha lluita de classes, tot i que hi ha personatges republicans –l’únic que acaba malament és l’irlandès que vol atemptar contra la presència reial–, però sí que hi ha lluita soterrada i plena d’humor entre els qui viuen de servir als altres, perquè no poden permetre que el protagonisme l’assumeixi els qui venen de Londres.

No cal dir que la posada en escena, la música, la fotografia, el vestuari, el guió i, sobretot, les interpretacions són de primera qualitat. Una bona pel·lícula per passar una tarda ben distreta.