Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Hiroshima, 6 d’agost de 2015 a les 7.30 h del matí. Aquest matí podria ser l’inici d’un calorós dia d’estiu al Japó, però per a la gent d’aquesta ciutat no ho és. Avui és l’aniversari d’un fet que va canviar la història, tot marcant un màxim de bogeria humana; el llançament de la primera bomba atòmica contra civils de la història.
Una delegació de més de 150 joves i 30 caps escoltes de tot el món assisteix a la Cerimònia per a la Pau que té lloc cada 6 d’agost a la ciutat d’Hiroshima. Som una delegació de la 23ena Jamboree Mundial Escolta que se celebra aquest any al Japó, a dues hores d’Hiroshima. Ens hem llevat ben d’hora per poder arribar a Hirsohima quan trenca el sol, i repartim flors pel carrer a la gent que s’aproxima al memorial. Aquesta primera activitat és alegre, la gent somriu, al Japó la gent acostuma a somriure sempre davant d’un estranger, curiós. El sol puja, la calor augmenta, i entre una gentada aconseguim arribar als nostres llocs. Som uns privilegiats, som a Hiroshima 70 anys després de la barbàrie, tenim lloc amb cadires, a ple sol però amb cadires. Fa calor, són les 8h, arribem als 30ºC, i hi ha una humitat que et fa suar sense moure’t, però ens és igual. Comença la cerimònia puntualment, així van passant declaracions de supervivents, de ministres, de representants, etc. El cor se’ns congela a les 8.15 h., hora exacta del llançament marcada per un minut de silenci. Faig un cop d’ull al meu voltant i alguns miren a l’horitzó, altres al terra, els japonesos tanquen els ulls. Molts pensaments en aquest moment, podíem haver estat nosaltres, els nostres avis, 70 anys no són res a la història, i per què ho van fer? Era necessari? Les bombes son necessàries? I les guerres? Tant difícil era parlar-ne abans?
La cerimònia acaba i tots els 190 escoltes aproximadament, mentre la gent marxa, fem una rotllana al voltant del monument per als nens i nenes víctimes de la bomba. Aquest monument va se construït gràcies als donatius aconseguits pels companys de Sadako Sasaki, nena que morí a l’edat de 12 anys degut a la leucèmia causada pels efectes de la bomba. Aquest monument es troba rodejat per milers de grues de papiroflèxia (“origami” en japonès), senyal de bona sort al Japó, en commemoració de les més de 1000 grues que la Sadako va fer just abans de morir amb la gran esperança de que l’ajudessin a curar-se. Així acabem la cerimònia, fent una ofrena de grues de papiroflèxia de tot el món amb la gran esperança de que ens portin bona sort i puguem fer que aquest món sigui molt millor del que era fa 70 anys i millor del que encara segueix sent avui dia.
