Opinió

Salut mental en infants i adolescents, una qüestió de vincles i de temps

Començo amb unes dades rellevants que parlen de l’estat emocional infantil, però també social: segons la Generalitat, en els darrers temps un 21,5% d’alumnat mostra fracàs escolar, un 7,1% de la població infanto-juvenil ha estat atesa per centres de salut mental i entre un 3 i 10% dels alumnes estan diagnosticats de Trastorn per Dèficit d’Atenció i Hiperactivitat (TDAH). Segons l’Organització Mundial de Salut (OMS), s’estima que la prevalença de trastorn mental en la població infantil i adolescent es mou entre el 10% i el 20%. Aquestes xifres ens conviden a reflexionar sobre què està passant amb l’estat de la salut mental infanto-juvenil. Es tracta d’un diagnòstic individual o social?

Per intentar donar algunes possibles respostes, comencem pel principi: el vincle. Segons el psicòleg John Bowlby, el vincle és el llaç afectiu que es forma entre el bebè i la seva mare/pare o persona referent. A través d’aquest, es produeixen sensacions de seguretat, consol i plaer. Per poder créixer, madurar i desenvolupar-se, l’infant necessita estar i sentir-se acompanyat afectivament. Això significa una mirada pròxima i còmplice al llarg dels seus progressos i dificultats; implica l’existència d’una persona que l’ajudi a posar paraules a allò que sent i li passa i l’estimuli a mediar en els conflictes; i alhora necessita algú que li ofereixi oportunitats d’aprenentatge tot estimulant-lo amb preguntes, potenciar la seva tolerància a la frustració, capacitat d’esforç i d’espera; jugar i pensar conjuntament, fomentar l’empatia, la resiliència, l’autoestima, la confiança… Però com tot procés, necessita temps. El temps pot ser el nostre aliat, però la seva manca es transforma en el nostre enemic.

Precisament aquest és un dels principals neguits que mostren les famílies: la insuficient dedicació de temps que poden donar als fills. Algunes comenten: “El vesteixo jo mentre està mig adormit perquè és tard”, “jo preparo el seu esmorzar perquè embrutarà la cuina”, “com que només el veig el cap de setmana, prefereixo donar-li tot allò que em demana”, etc. Paradoxalment, mentre perpetuem unes actituds que fomenten la dependència dels fills envers l’adult, esperem que aprenguin a ser autònoms, responsables i madurs quasi de manera automàtica. Com si es tractés d’una aplicació de mòbil.

“S’enfada molt de pressa”, “hauria d’estudiar sol”, “no entenc per què té problemes amb els amics”, etc. La realitat és que tenim unes famílies molt ocupades i absorbides per les obligacions laborals, que presenten marcats símptomes d’estrès i preocupacions significatives. Lluny de culpabilitzar-les, cal valorar aquelles famílies que, així i tot, s’esforcen per crear i cuidar el vincle afectiu amb els seus fills i filles. Ara bé, caldrà tenir clar que es fa necessària una reivindicació per obtenir millores laborals per cuidar la salut mental dels progenitors i, conseqüentment, beneficiar la salut mental dels nostres fills i filles.

Més enllà del vincle familiar també cal tenir present l’existència del vincle afectiu dins el món educatiu. Els nens i nenes estan una mitjana de sis hores diàries amb les seves mestres. El tipus de relació (vincle) que es desenvolupi entre ells influirà en les inquietuds, curiositat i aprenentatges dels alumnes. Però avui a les aules podem trobar 27 criatures de 3 anys amb una mestra… es fa difícil pensar com podran les mestres acompanyar i atendre les necessitats afectives, socials, personals i fisiològiques dels seus alumnes. La tasca que realitza un mestre és de vital importància i, per tant, necessita més suport i mitjans per tal de garantir que aquesta sigui de màxima qualitat. És primordial que aquell referent educatiu connecti amb l’alumne, conegui els seus neguits, interessos, situacions personals i familiars.

Quan existeix el vincle afectiu, aquest encaix i sincronia entre alumne i mestre, és més probable que la motivació d’ambdós sigui més satisfactòria, fet que repercuteix positivament envers el rendiment i actitud de l’alumne. Tal com mostren les investigacions, és a través de la motivació, de la trobada amb l’altre (en aquest cas, mestre) que els coneixements prenen sentit i esdevé significatiu l’aprenentatge. És quan un i altre estan connectats i donen valor aquell temps i tasca que estan compartint.

Paral·lelament a la manca de temps, un altre aspecte relacionat amb una major motivació envers els aprenentatges i benestar psíquic de les criatures és l’enfocament pedagògic que es desenvolupa en alguns centres educatius. La prestigiosa pedagoga Maria Montessori ja fa dècades assenyalava el paper actiu dels alumnes com a motor de l’aprenentatge. El seu pensament és plenament vigent: “La primera tasca de l’educació és agitar la vida però deixar-la lliure per tal que es desenvolupi”, deia. I seguia: “El major senyal d’èxit d’un professor és poder dir: ara nens treballeu com si jo no existís”.

Respectar, permetre i tolerar les diferents necessitats, ritmes i estils d’aprenentatge de cada nen és bàsic per fomentar la seva maduresa personal i acadèmica. Algunes escoles d’aquí i d’altres països (com Finlàndia) han vist que treballar tot connectant amb l’essència de l’alumne facilita que aquest aprengui des d’una motivació intrínseca. Es promou el desenvolupament del seu autoconeixement, facilitant que esdevinguin individus reflexius, creatius i crítics; persones íntegres i respectuoses amb si mateixes i amb els altres.

Les característiques, funcionament, recursos i organització d’una escola i els seus treballadors estan influenciats per les polítiques i normatives que es decideixen des d’un nivell “macro”. Per tant, més enllà de l’estil pedagògic dels diferents mestres, un factor important que condiciona la qualitat de la dedicació que poden oferir a l’alumnat són els recursos econòmics, humans i de temps que tenen a disposició.

De la mateixa manera, es fa necessari per a la salut mental de tots (nens, nenes, joves i adults) una proposta de conciliació laboral i personal/familiar real. Aquest fet permetria que els adults comptessin amb un dels tresors de la nostra vida: el temps. El temps necessari per poder cuidar-se i cuidar, acompanyar i educar. I és clar que dedicar temps de qualitat a les persones que estimes promou que funcionin la resta d’engranatges de la societat.