Opinió

Pacte contra la cohesió o com negociar un dret innegociable

El Bisbe Berenguer, un institut públic de l’Hospitalet de Llobregat, acollia el III Debat extraordinari sobre l’educació pública catalana, una trobada que, en aquesta nova edició, se centrava en les segregacions, així, en plural. Era un dia plujós ple d’esdeveniments i, malgrat tot, més de cent persones —mestres, professors, mares, pares, estudiants i investigadors vinguts de Barcelona, Granollers i, fins i tot, la Selva del Camp i Salt— van decidir passar plegades un gris dissabte de tardor escoltant i parlant sobre educació pública.

De les segregacions escolars a les discriminacions d’una societat malalta

Com a les altres edicions, un magnífic programa aconseguia desmarcar-se de l’agenda política i mediàtica oficial i establia uns marcs inèdits sobre el que ja sembla haver esdevingut una qüestió nacional: la segregació escolar. Una taula d’experiències vitals i personals va encetar el debat posant els eixos de discriminació de classe, gènere, origen, llengua i capacitats a la mateixa alçada per evidenciar la realitat plural i complexa de les segregacions. Allò que fa temps que els feminismes ens van ensenyar, que les discriminacions s’interseccionen, ho vam poder palpar a través d’unes intervencions emocionants on antagonismes reals i tramposos com autòctons-nouvinguts, nens-nenes, normals-discapacitats, rics-pobres i una inabastable constel·lació de paraules diverses —negritud, invisibilització, especialistes, dol, desnonaments, futures generacions, autisme, etiquetes, privilegis, malnutrició, racisme— van fer palès que vivim en una societat trista i malalta, una societat on són moltes les persones que pateixen davant la mirada ignorant i impassible d’aquells a qui les segregacions han posat en el costat dels privilegiats.

I davant d’aquesta realitat trista i malalta, què fan les nostres institucions? Com actua el Departament d’Ensenyament, que té la potestat d’utilitzar l’educació i l’escola públiques per capgirar mirades, empoderar persones i garantir àpats, calefacció i recer a tothom durant unes hores al dia? Les respostes les vam buscar a la segona taula d’intervencions, on les dades i actuacions respecte a la inversió en educació pública, la política de matriculació o el model educatiu de l’escola pública van deixar palès que els governs que hem tingut no han fet res més que consolidar els guetos discriminatoris a través de les seves eines polítiques. La dada més inversemblant: l’increment de la donació de diners públics a les escoles privades, que ja superen els nivells anteriors a la crisi, mentre les escoles públiques —que són les que absorbeixen l’alumnat més fràgil— encara continuen amb les salvatges retallades estructurals.

Negociar l’innegociable

I llavors va arribar la tercera taula del Debat i el moment de parlar del pacte. El Pacte contra la segregació escolar, el gran projecte institucional promogut pel Síndic de Greuges que sembla entomar, finalment, el suposat fenomen meteorològic que és la segregació escolar. L’aproximació més benèvola ens va parlar d’algunes de les propostes concretes del pacte, com treure els punts per malalties digestives a l’hora de triar escola, revisar models d’adscripcions i zonificacions de centres o fer públiques les quotes que paguen les famílies… I la nostra natural bonhomia abaixava guàrdia i assentia davant aquest reguitzell de micromesures positives encaminades a sargir les fissures del sistema. Fins que, a continuació, la intervenció demolidora de la jurista Lidon Gasull va interrompre la nostra suspensió de l’alerta crítica per posar les paraules justes a allò que intuíem però no aconseguíem verbalitzar: “el reconeixement i la garantia d’un dret fonamental que s’ha de garantir d’acord amb el principi d’igualtat i no discriminació no pot estar sotmès a les condicions establertes en un pacte entre agents públics i privats. El sol fet de plantejar-nos la negociació de la garantia d’un dret fonamental té com a conseqüència directa la renúncia a aquest dret.”

Com ja havia passat en les anteriors edicions del Debat extraordinari, el nou moviment institucional del Pacte contra la segregació se’ns va revelar com una maniobra més d’aquesta propaganda performativa tant de moda que ens submergeix en ficcions. Ficcions de pactes, ficcions de consensos, ficcions de participació dirigides pel govern i els seus lobbies aliats, en les quals els temes, els actors i les solucions són sempre de cartró pedra. Treure els punts de celiaquia per combatre els guetos en comptes de suprimir la lliure elecció de centre? Augmentar els diners a les escoles concertades en comptes d’acabar amb els concerts i invertir el 6% del PIB en la pública? Fer més transparents els copagaments de les famílies en comptes d’eliminar-los de soca-rel?

El tercer Debat extraordinari es va cloure amb una sensació gens fictícia de ràbia i impotència, la ràbia i la impotència de constatar que tenim uns governs classistes, racistes, masclistes, capacitistes i neoliberals. Però també amb una convicció ferma: nosaltres, la gent de baix, la que som a les trinxeres, als barris, a les aules, als carrers… nosaltres no subscriurem mai un pacte contra la cohesió, no traficarem mai amb la fractura i la injustícia socials. El dret a l’educació, ho tenim més clar que mai, és innegociable.