Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
No sé quan el vaig conèixer. Suposo que a les Escoles d’Estiu, quan milers de mestres ens reuníem a Rosa Sensat. Ell era un dels set magnífics. Un dels set magnífics fundadors.
Professor universitari. Professor de l’Autònoma, on va arribar a ser degà de la Facultat de Ciències de l’Educació. Un referent ineludible si volem parlar de formació inicial i formació permanent, una parella que han d’estar molt ben avinguda per treure’n tot el suc. I era un referent en tot allò que ara coneixem com a “educació emocional”. El procés educatiu no pot menystenir les emocions. D’això ell en sabia molt al costat d’Eva Bach.
Era un altre referent en tot allò que afecta el món de l’aula i de l’escola, ho sap molt bé la colla de Costa i Llobera i va ser, conjuntament amb José Antonio López, qui va dissenyar una proposta per avaluar els centres públics i privats, els coneguts QUAFE, que van editar a Rosa Sensat. Tenien un element qualitatiu extraordinari: l’avaluació la podia fer cada centre. Cada element estava subdividit i tu podies situar-te i situar l’escola en cada apartat i veure com podies millorar. Poca gent en parlava, d’aquest tema ara tan actual, i ell i en José Antonio ens van oferir un model de molta qualitat.
Ja ho veieu: mestre, professor, escriptor, articulista, conferenciant, home reflexiu i d’acció… tot un luxe de persona.
Però deixeu-me que en aquest article d’urgència i, sobretot, d’homenatge, recordi un Pere més íntim, més personal. A l’època que era degà de la Facultat i jo director de l’annexa, de l’Escoleta, en Pere assistia als consells d’escola per reforçar els vincles que teníem les dues institucions i jo era membre de la junta de la facultat. Tots dos teníem veu, però no vot.
No fallava mai, en Pere. Recordo com si fos avui els consells que em va donar quan vaig decidir acceptar ser director de l’escola. En aquells dies els directors i directores érem proposats –i proposades, és clar– pels consells escolars. Em va mirar intensament i em va preguntar: deixaràs la docència directa? I jo vaig respondre: no, faré unes quantes hores de mestre, no vull perdre el contacte amb les aules i les criatures. I em va dir: si m’arribes a dir el contrari, tot i que no puc votar, hauria votat en contra de la teva candidatura. Tu, va afegir, de l’aula no et pots bellugar. Ell sabia amb molt coneixement que l’aula és el lloc més important on pot estar algú que vol ser mestre.
“Tu de l’aula no et pots bellugar”, em va dir; en Pere sabia que amb molt coneixement que és el lloc més important on pot estar algú que vol ser mestre
Feia temps que no el veia. Potser l’última vegada va ser quan vaig anar a presentar a la llibreria que hi ha al carrer Jaume Piquet cantonada carrer Major de Sarrià, un llibre i en Pere va venir amb la seva dona, l’Assumpció.
Un cop va acabar l’acte ens vam abraçar.
Ja vaig tenir ocasió de dir-li, quan va deixar la presidència del Consell Escolar de Catalunya que la institució perdia un gran president.
Però en part m’equivocava. Va ser un gran president, però mai perdem la gent que estimem. Gent com tu, Pere.
