Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
A l’escola, en matèria de racisme, no fer res no és no fer res
Quan les cançons que es canten a casa, les músiques i els sons que ens són familiars, les olors, l’estètica, les maneres de moure’s i d’estar, són invisibles a l’escola perquè les nostres famílies són de fora, no és estrany que arreli un cert distanciament i la dificultat per adherir-se a una cultura escolar que no t’inclou. A vegades, no cal ser de fora per viure aquest distanciament marcat per la diferència de classe social o de capital cultural entre el professorat i les famílies. I encara més, quan la llengua parlada a casa no és la llengua vehicular de l’escola, o quan els valors, els referents que s’ensenyen a l’escola no només no connecten amb els codis de casa sinó que poden arribar a ser oposats, el que pot acabar passant és que estiguis en desavantatge.
Per contra, aquells infants i adolescents que senten ressonar, amplificat, a l’escola tot un bagatge que els és propi avancen segurs per un camí traçat. Quan arriben a casa poden conversar d’allò que han après i segurament trobaran respostes de complicitat, fins i tot els podran ajudar a fer les tasques, a resoldre els dubtes i formular noves preguntes. Quan els codis estan en sintonia els aprenentatges es multipliquen perquè són significatius.
El repte que us plantegem en aquest llibre és justament com fer significatius els aprenentatges amb infants que creixen en un entorn que no comparteix el bagatge cultural que normalment transmet l’escola. En una societat tan diversa com la nostra on un 30% dels estudiants és d’origen estranger és urgent parlar sobre capitals culturals i llegats diversos, i de per què en el rànquing dels mals resultats hi ha sobrerepresentat aquest col·lectiu que coincideix que és el més vulnerable socialment i econòmicament parlant. Avui dia, les diferències en les proves de competències bàsiques o en la probabilitat d’abandonar prematurament els estudis són de més de 10 punts entre autòctons i estrangers.

I de moment l’escola, en lloc de trencar aquesta roda de desigualtat sembla que l’amplifica. Per tal de comprendre el fenomen de la reproducció social, el llibre inclou al llarg de tots els capítols referències i cites d’autors i autores, normalment de la tradició marxista, que hi han pensat i que han donat les claus per a comprendre que per combatre les desigualtats, les discriminacions i el racisme cal prendre’n consciència i ser proactius. Per entendre que en una societat hereva del colonialisme, l’esclavatge, la globalització basada en l’expropiació dels països del sud, el racisme és estructural i el portem enganxat com una membrana invisible que contamina les nostres interaccions amb l’altre.
Proposem revisar la veu i el lloc des d’on parlem els i les mestres, reconeixent el privilegi blanc i de classe, per tal de començar a teixir interaccions de reconeixement i de respecte. Entendre que la condescendència, les baixes expectatives, el menysteniment són perjudicis culturals que ens impregnen i que hem de saber detectar i combatre des de les pràctiques quotidianes a l’aula.
I sobretot apostem pel compromís real amb l’aprenentatge: l’única manera que aquests nois i noies trenquin el sostre de vidre és que es vinculin amb el seu procés d’aprenentatge, que abracin el coneixement i des d’aquí puguin esdevenir ciutadans i ciutadanes lliures. Parlem del difícil equilibri de les mestres entre estimar i exigir, i del difícil equilibri del lloc de l’escola entre la continuïtat amb el que porten de casa i la separació, en travessar el llindar, que obre tot un món nou de coneixements i oportunitats inimaginades.
A l’escola ens hi juguem el present però també el futur de la societat que volem ser, i així ens ho expliquen els protagonistes
Hem triat quatre eixos que hem visualitzat com les partides que es juguen en el camp de joc de l’educació. Si recordem que la missió de l’escola passa per la transmissió cultural, l’aprendre a aprendre, però també per l’aprendre a ser i l’aprendre a conviure juntes, en una societat tan diversa com la nostra això implica afrontar aspectes tan complexos com la identitat, la llengua, els aprenentatges i la comunitat.
Per a tractar aquests temes vam organitzar diverses converses amb mestres, joves, activistes i famílies que són les que omplen les pàgines del llibre amb veu pròpia, parlant des de l’experiència personal. No són veus que il·lustren les idees que nosaltres, els autors volíem transmetre. Són reflexions que ens interpel·len i que de fet acaben configurant el llibre mateix. La fermesa amb què, per posar un exemple, la Yousra, diu : “Ràpidament hem après que ens aniran millor les coses si renunciem a la nostra identitat i ens comportem com la majoria”. O com en Youseff confessa que va viure un temps d’amargar-se, un temps de conviure i que no ha estat fins que és adult i pare de família, que ha trobat el temps per a reivindicar-se, no ens van deixar indiferents.
Per això hem acabat canviant, a suggeriment seu, els títols del llibre. Diem: sona a identitat però també va de racisme, sona a llengua però també va de plurilingüisme, sona a aprenentatge però també va d’accés i sona a comunitat però també va de participació.
Aquests quatre nous eixos són els que articulen i donen sentit al canvi de paradigma necessari que proposem, quan fa més de vint-i-cinc anys que vam començar a parlar d’educació intercultural, d’immersió lingüística o de diàleg interreligiós, però veiem que no ens en sortim i com les estadístiques tossudament segueixen mostrant que són pocs els fills i filles de famílies no blanques, no universitàries o precàries que arriben a la universitat.
No parlem per ells, no els estem donant la veu perquè totes elles són persones amb trajectòria i recorregut i es fan escoltar. Hem entomat la responsabilitat d’articular un discurs que transita de la teoria a la pràctica, farcit de vivències i de projectes. Un discurs que s’acaba concretant en un decàleg que ens permet imaginar que passaria si cada una de nosaltres, mestres, el signéssim. Què passaria per exemple si adoptéssim el marc de l’educació inclusiva (el DUA) i poséssim rampes en lloc d’escales, també per la diversitat cultural?
I amb aquesta voluntat de subjectivar-ho acabem proposant un exercici de tres temps, on cada lector o lectora hauria de connectar amb tres facetes contradictòries i alhora complementaries de la seva vida: la fragilitat, la força i l’amor. Proposem un temps per recordar que som vulnerables, un temps per recordar que hem estat capaces de violentar l’estatus quo i un temps per recordar que hem estimat persones diferents a nosaltres.
Un cop fet aquest exercici de connexions internes amb la calma i l’atenció que es mereix, atresorarem un seguit de pràctiques que seran el terra des d’on podrem començar a construir les estratègies pedagògiques perquè l’aprenentatge sigui de veritat un espai de llibertat per a tots els nens i les nenes. T’ho imagines?