Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
La recent presentació de l’informe Vint prioritats d’actuació per combatre la segregació escolar a Catalunya, del síndic de greuges, ens dona molta informació per l’anàlisi detallada del paper de l’escola pública i l’escola privada.
Cau, per si sola, la fal·làcia discursiva sobre l’esforç compartit entre ambdues xarxes. Les dades ens indiquen que, pel que fa a la inclusió d’alumnat amb necessitats específiques de suport educatiu, és l’escola pública la que assumeix la gran part de les NESE del conjunt d’infants i adolescents d’aquest país (la desproporció és abismal, i gairebé és el doble en la franja de primària i en territoris tan poblats com la ciutat de Barcelona, el Barcelonès o el Baix Llobregat). (1)
Això ens indica que la garantia de cohesió social passa, indubtablement per la supressió dels concerts educatius i la limitació d’aquesta doble xarxa, que agreuja els indicadors de dissimilitud urbanística dels nostres barris i ciutats i que és el factor fonamental de la segregació escolar. (2)
Si posem una mirada llarga i pensem una planificació educativa a mitjà (fins i tot a curt) termini, tot assenyala que els concerts han de desaparèixer, doncs ja no tenen raó de ser. La funció social d’escolaritzar la gran massa per la qual el sistema públic no tenia resposta ja ha desaparegut, i des d’aquest prisma han quedat obsolets.
Els concerts han de desaparèixer, doncs ja no tenen raó de ser
Sembla lògic, doncs, que, davant la davallada de la natalitat, s’apliqui una reducció de ràtios sistèmica (demanda reiterada del conjunt dels professionals que permetria donar resposta a la diversitat i la complexitat creixent de les aules) i la supressió dels concerts educatius, per centralitzar l’esforç econòmic en el conjunt d’escoles que treballen per la inclusió: la pública.
La diversitat pedagògica com a leitmotiv de l’escola privada sembla un artefacte desgastat. Lligar aquesta a la titularitat d’una escola no només és ridícul, sinó que comporta no conèixer la legislació actual que permet l’elaboració de projectes de centre diferenciats i reforçats amb un decret d’autonomia de centre que permet a la pública entrar en aquesta lògica mercantilista de la pedagogia de l’eslògan. El bluf del màrqueting educatiu dona pel que dona, sobretot quan es contraposen projectes educatius de base treballats pel conjunt dels Claustres vers les propostes innovadores i emergents mentoritzades per gurús i barraques privades revessants d’expertesa.
Massa vegades han volgut prendre la torxa de la llibertat educativa sota el mantra de l’elecció de centre que, tot i ser legal, amaga una cruesa classista indissimulable. Un dret que no pot ser exercit pel conjunt de la població esdevé en llei particular, és a dir, esdevé en privilegi. I, així, la praxi del pagament d’important i il·legals quotes de l’escola privada (3) genera una estratificació de facto segons el nivell socioeconòmic de les famílies.
Queda palès, doncs, que per donar garanties a totes les famílies, sigui quin sigui el seu barri i nivell social, cal suprimir la doble xarxa educativa. Així es possibilitarà la convivència entre les diversitats i es complirà amb una de les premisses per a poder avançar cap a una inclusió real: la visualització i el reconeixement. Quedarà molt de camí, és evident, perquè aquesta convivència seguirà travessada per una injustícia, una exclusió, un racisme i un classisme que són socials.
No demanar que s’instrumentalitzi les escoles per fer política és demanar que segueixi instrumentalitzada per aquells que la controlen des del franquisme i amb la complicitat dels governs burgesos d’aquest país (tots). “Con la iglesia hemos topado!” : i és que els diferents ordes religiosos tenen un pes molt important en l’escola privada.
L’anunci de la consellera Niubó de retirar el concert a 155 línies el pròxim curs no afecta la idea privatitzadora del sistema educatiu que han practicat tots els Bargalló, Rigau, Cambray o Simó de torn: només amenaça l’escola privada més reaccionària que segueix segregant per sexe, és un advertiment perquè es maquilli. I, alhora, amaga el més d’un centenar de tancaments de línies públiques per aquest curs vinent (mentre s’incrementaran una vintena de grups nous de l’escola privada). També serveixi de cortina fum per no parlar de l’FP dual i la progressiva privatització d’una eina educativa que la patronal està convertint en una pedrera de mà d’obra barata.
Seguirem defensant-nos com a eina compensadora de les desigualtats
La creació de la plataforma “La Pública, l’escola de tothom” (4) impulsada per més de 22 organitzacions, des del sindicat educatiu majoritari USTEC·STEs (IAC) fins a la principal xarxa de famílies (AFFAC), passant per representants d’estudiants, el Moviment de renovació pedagògica i Rosa Sensat, entre d’altres, és l’avantsala d’una pugna per la defensa de l’escola catalana com a servei públic.
Ja se senten els tambors de lluita des d’arreu: el conjunt de professionals ens estem organitzant al voltant de la dignificació docent i tenim la responsabilitat de convertir aquest nou cicle de lluita en un espai col·lectiu per la millora de les condicions de l’educació pública. Perquè, avui, en contra dels discursos corporativistes, la defensa de les condicions laborals lligades a la millora integral del sistema educatiu és, encara, majoritària en aquest sector.
Seguirem defensant la immersió lingüística i reclamant desobediència, seguirem defensant la laïcitat com a eix vertebrador de l’escola, seguirem defensant-nos com a eina compensadora de les desigualtats i seguirem practicant, amb la manca d’eines i recursos que hi hagi, la inclusió als nostres centres. Perquè la inclusió no és una opció: és l’única via.
Novament, s’intentarà defugir del compromís històric per un futur divers i amb drets, es defugirà de la responsabilitat econòmica i es defugirà de la construcció d’una societat catalana socialment justa (5). Això sí, signarem un conveni amb l’OCDE (6) al mateix temps que posarem un anunci ben gran que deixi clar que la Generalitat de Catalunya és “el govern de tothom”.
Com diria el molt honorable i parodiat president de la Generalitat:
“Catalans, catalanes, patronal de l’escola privada que us emboliqueu amb la senyera per defensar el vostre nínxol de negoci a l’educació…
Visca Catalunya, però tampoc ens flipem!”
(1) Val la pena fer un cop d’ull al Gràfic 5. Proporció d’alumnat amb NESE i NESE B en funció de la titularitat del centre a Catalunya (2023/2024) i la Taula 4. Proporció d’alumnat amb NESE en funció de la titularitat del centre en els diferents serveis territorials a Catalunya (2023/2024), de l’esmentat informe per veure el desequilibri entre pública i privada.
(2) Enrique Díez-Gutiérrez, en el dossier de segregació de Rosa Sensat, ho desgrana: https://www.rosasensat.org/revista/perspectiva-424/els-concerts-educatius-el-factor-de-segregacio-mes-gran-del-pais/
(3) Ho assenyala així un informe d’ESADE sobre el cost d’accés a l’escola concertada: https://www.esade.edu/ecpol/ca/publicacions/el-cost-dacces-a-lescola-concertada-a-espanya-les-quotes-que-paguen-les-families-i-les-seves-causes/
(4)
(5) Ja ho assenyalava la campanya #desconcertades, impulsada per l’Affac i que va aglutinar el suport de nombrosos col·lectius i personalitats, que demanava l’eliminació progressiva dels concerts, l’increment de places públiques, la reducció progressiva de places privades concertades i l’increment de finançament de la xarxa pública per tal d’atendre a tot l’alumnat sense discriminació, independentment de les seves capacitats, context socioeconòmic o altres circumstàncies personals o familiars.