Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Habitem un ecosistema on el soroll substitueix a la conversa i la informació s’acumula com una forma d’esgotament. Obrim els ulls sobre un paisatge saturat de titulars i pantalles, on les tragèdies se succeeixen fins a tornar-se fons de pantalla. Les guerres, les violències masclistes, els desnonaments, els desplaçaments, la precarietat, tot apareix alhora i amb tal velocitat que el que ens commou un dia s’oblida al següent. La gàbia ja no és metàfora: és la trama d’una vida administrada per la fatiga.
S’han ampliat drets, diversificades identitats, enfortits els moviments socials. Les lluites feministes, ecologistes, antiracistes i LGTBIQ+ han transformat el llenguatge polític i la sensibilitat col·lectiva. S’ha generat coneixement, teixit institucional i pràctica quotidiana al voltant de les violències que abans callaven. Mai havíem tingut tants instruments per a sostenir la vida. I, no obstant això, és precisament aquest avançament el que deslliga la reacció.
La paradoxa aconsegueix un grau de perversió: els progressos en igualtat es converteixen en l’epicentre de l’odi. La ultradreta i els seus satèl·lits culturals ho saben: no necessiten inventar enemics, només assenyalar els cossos i sabers que ja incomoden. Han après a convertir la por en ideologia i la frustració en identitat.
El cinisme, no obstant això, ha perfeccionat la seva gramàtica. Es presenta com a lucidesa, com a immunitat enfront de l’engany, però el seu efecte és la paràlisi. El cínic no creu en res, i perquè no creu en res protegeix precisament allò que diu menysprear. Es burla del compromís, ridiculitza l’esperança i converteix la decepció en marca d’intel·ligència. En aquest clima, la sospita ja no és eina crítica, sinó refugi còmode: una manera de desactivar l’acció.
El feminisme ho ha comprès millor que ningú, perquè fa dècades que sosté el seu pensament enmig del descrèdit. Des dels anys vuitanta, quan els debats sobre violència de gènere van començar a obrir esquerdes en els discursos oficials, fins a les transformacions legals i culturals de les últimes dècades, els feminismes han estat el laboratori més potent de producció de saber. S’ha investigat, legislat, acompanyat, format i teixit comunitats al voltant d’una veritat que va costar segles a pronunciar: que les violències masclistes no són un fet aïllat, sinó una estructura social. Nosaltres hem après que aquest saber no s’improvisa. No es compra ni es decreta: es construeix. Es fa en la pràctica, en l’escolta, en la paciència d’acompanyar el dolor fins que comença a transformar-se. Es fa entre moltes, en els equips que revisen protocols, en els centres d’atenció que es neguen a tancar, en les institucions que es miren i reconeixen les seves fallades. Saber, en el nostre camp, és romandre al costat de la ferida fins que es converteix en paraula, i de la paraula en dret.
També sabem que les lleis no basten. Poden ser justes, fins i tot lluminoses, i continuar essent ineficaces si no se les dota de mitjans i de seguiment. Els drets, sense recursos, són promeses buides. Per això rendir comptes no és un tràmit burocràtic, sinó una forma d’ètica. Rendir comptes és sostenir la confiança pública, fer visible la responsabilitat, recordar que la justícia es mesura en vides reparades i no en estadístiques.
Fiscalitzar no és desconfiar: és cuidar. Cuidar les institucions perquè no es buidin, cuidar el coneixement perquè no es perdi, cuidar l’esperança perquè no s’esgoti. Un Estat que no rendeix comptes perpetua la violència institucional, i una societat que deixa d’exigir-lo es lliura al cinisme. Aquest cinisme que s’alimenta del cansament i converteix la impotència en senyal identitària.
Per això acompanyar s’ha convertit en una forma de resistència. Enmig del soroll, de la saturació i de la por, acompanyar significa sostenir el vincle amb el que és humà, insistir en la dignitat de cada vida enfront de la maquinària de l’enderrocament. Acompanyar és un verb polític: implica cuidar, escoltar, traduir, persistir. És el revers del cinisme, perquè on el cinisme es burla, l’acompanyament s’implica; on el cinisme aïlla, l’acompanyament construeix comunitat.
Davant d’això, el pensament feminista ha insistit a imaginar. Imaginar com a mètode, no com a evasió. Imaginar no és tancar els ulls davant l’horror, sinó mantenir-los oberts prou temps per a pensar què pot fer-se amb ell. En un món que confon lucidesa amb desesperança, imaginar és un acte de valentia. Per això pensar continua essent una forma de cura. No un luxe, sinó una necessitat vital. Pensar col·lectivament, com ho fan els feminismes, implica sostenir la pregunta allí on uns altres imposen l’eslògan.
El saber feminista, construït durant dècades en els marges i en les institucions, ha demostrat que el coneixement pot ser una forma de justícia. És un saber que anomena i repara, que acompanya i ensenya. Hi conviuen la teoria i la pràctica, la política i el cos. No es redueix a una consigna ni a un camp acadèmic; és una forma d’intel·ligència viva, col·lectiva, que transforma l’experiència en llenguatge i el llenguatge, en acció.
Rendir comptes en aquest context, es converteix en una pràctica emancipadora. En temps de cinisme, rendir comptes és sostenir l’esperança. No una esperança ingènua ni sentimental, sinó treballada, vigilant, conscient que tot avanç necessita sustentació. Aquesta esperança s’alimenta de les clarianes del bosc: els espais on el pensament es deté a respirar, on la paraula es fa cos, on la política es retroba amb l’ètica de les cures.
Perquè el que està en joc no és només la vigència d’una llei o la defensa d’una causa, sinó la supervivència d’una forma d’humanitat que encara s’atreveix a imaginar justícia.
