Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Després de 44 anys, la nostra estimada revista Terrall abaixa la persiana. 44 anys de tinta, paper i compromís amb el poble. 44 anys explicant-nos a nosaltres mateixos: les festes, les cròniques, les petites grans històries que mai surten als diaris grans, però que són les que ens fan poble.
No és fàcil dir adéu. Aquesta publicació no és només una revista; és un mirall proper on ens hi podíem reconèixer. Per a molts, va ser el primer contacte amb l’escriptura, amb el periodisme de proximitat, amb la crítica constructiva, amb la vida del poble. Era un espai obert a tothom, amb noms coneguts i també amb veus noves que trobaven, en les seves pàgines, un lloc per ser escoltades.
El 2019 vaig presentar una comunicació a la Trobada d’estudiosos de les Garrigues (entitat que va néixer gràcies que la revista ens va deixar la seva seu per fer les primeres reunions) on analitzava els continguts dels primers 10 números de la revista: temes, seccions, plomes, grafies, anunciants, etc. I m’adonava que encara mantenia parts hereves dels primers moments (alguns anunciants hi han estat fidels durant tots els números!). Recordo també, quan, com a regidor, vam poder ajudar-los i l’arribada del color a la portada. Recordo el meu primer article cap allà l’any 1993.
El seu tancament no és només la fi d’un projecte editorial. És també el reflex d’un temps que canvia, on la immediatesa digital sovint trepitja la pausa de la lectura atenta, on els recursos minven, i on el valor del que és estrictament local sembla cada cop més fràgil. Les coses moren perquè ningú fa l’acte de generositat que es va fer fa anys… Els temps han canviat però també les persones, la societat i els valors; una sensació lleu de naufragi m’aclapara. El desig que només sigui la fi de la primera etapa és impossible de menystenir.
Però avui, més que la tristesa, em domina l’agraïment. Gràcies a les persones que ho han fet possible durant tants anys (no puc deixar de citar el Manel, la Carme, la Dolors, les germanes Teulé, etc.). Gràcies als que van creure en la importància de documentar la vida quotidiana. Gràcies per demostrar que la cultura, la llengua, l’opinió i la comunitat poden conviure en una revista feta amb passió. Gràcies per deixar-me formar part d’aquest estol de col·laboradors i compartir revista amb noms il·lustres com el dels estimats Josep Vallverdú o Manel Giné.
Ens queda la memòria i, si ens ho proposem, també la voluntat de continuar explicant-nos. Perquè mentre hi hagi ganes de dir coses, hi haurà sempre motius per escoltar.
Gràcies revista Terrall i fins sempre (o fins a la propera).

