Autor: Redacció
Volem donar suport a l’Escola Tàber i la seva Comissió de Gènere pel magnífic projecte d’anàlisi i actualització de la seva biblioteca amb perspectiva de gènere, un projecte que ha estat engolit per les dinàmiques tòxiques pròpies de la voràgine mediàtica —la pressa, la desinformació, els odis—, tot obviant el seu doble tresor: el rigor i la reflexió d’una comunitat educativa implicada i el ferm compromís per una educació transformadora.
L’autobús del grup ultracatòlic que va circular fa poc pels nostres carrers és l’expressió visible de la lluita pel relat que des de l’extrema dreta i els seus voltants mira de neutralitzar l’avenç imparable del feminisme en la nostra societat.
El febrer de 2016 ens van proposar formar part del projecte d’Escola Nova 21. Formar part d’una xarxa d’escoles diverses, amb les que compartim un marc ideològic, ha estat una experiència engrescadora i interessant.
El canvi polític al País Valencià, resultant de les eleccions de 2015, amb un govern de PSPV i Compromís, amb el suport extern de Podem, va despertar expectatives de canvi i il•lusió després de tants anys de retallades dels governs del PP. Quatre anys després, les expectatives creades pel Govern del Botànic no s’han complert en molts àmbits.
En els debats sobre el futur de l’educació ha anat guanyant pes l’exemple finlandès, del qual se n’ha lloat la qualitat, la innovació pedagògica, el fet de posar l’alumnat al centre del projecte educatiu i un alt reconeixement a la tasca dels docents. La implementació d’aquest model és des de fa temps un tema habitual de discussió al nostre país.
L’institut Pau Claris es troba situat a Ciutat Vella, tocant l’Arc de Triomf i limítrof als barris de l’Eixample i de Sant Martí. Els seus gairebé 25 anys d’història han estat marcats pel gran nombre d’alumnat estranger (superior al 80%), la gran diversitat de procedències, cultures, llengües i religions (25-30 nacionalitats) i per la matrícula viva i la mobilitat (35-40% anual).
En els debats sobre el futur de l’educació ha anat guanyant pes l’exemple finlandès, del qual se n’ha lloat la qualitat, la innovació pedagògica, el fet deposar l’alumnat al centre del projecte educatiu i un alt reconeixement a la tasca dels docents. La implementació d’aquest model és des de fa temps un tema habitual de discussió al nostre país, amb el benentès que no hi ha models perfectes i que cada context requereix respostes diferents.
L’estudiant ha de tenir un paper actiu. Ha de ser conscient del seu poder com a subjecte que pot i ha d’aprendre autònomament per conèixer el món. Aprenentatge autoregulat, autodirigit i ‘heutagogia’ són conceptes que posen l’accent en l’activitat del mateix estudiant de cara a l’accés al coneixement que se li obre de forma aclaparadora.
Molt s’ha escrit sobre la necessitat d’actualitzar el sistema educatiu del nostre país. Des d’una vessant sociològica i científica, es fa evident que el fenomen de la transformació educativa ha deixat de ser una “opció” per passar a ser una “qüestió de responsabilitat”.
Com a docents, som interlocutors privilegiats a l’hora de crear narratives. Per tant, hem de saber que quan narrem una història sempre hi afegim una part de nosaltres mateixos. N’extraiem unes suposicions i unes prediccions que condicionen les nostres expectatives.