Autor: Rosa Cañadell

Amb la democràcia acabada d’estrenar, es va construir una educació pública amb la participació activa del professorat, una educació que va tenir com a objectiu la igualtat d’oportunitats, la democratització dels centres i les bones pràctiques pedagògiques

Sembla ser que el capital i el món financer tenen un gran interès per conformar la ideologia de les futures generacions i, de pas, intentar rentar-se la cara davant una població que està patint les conseqüències de la crisi

Cal recuperar una educació intercultural i antiracista que tingui com a objectius atendre les necessitats específiques dels nens i nenes que pertanyen a minories ètniques i culturals i donar una formació a tots que contempli la diversitat cultural

Quin sentit té, doncs, tants projectes i tants voluntaris del món financer? Perquè es deixa entrar aquestes institucions dins dels centres escolars?

L’elecció de centre educatiu dins d’un sistema públic, pagat per tots i totes, no és un contrasentit? O, més encara, no és una fal·làcia? Quines possibilitats té, per exemple, una família a l’atur que viu a l’Hospitalet del Llobregat?

Què fan, què volen i què demanen, aquests caminants vestits de groc? Bàsicament denuncien: les retallades, l’augment d’alumnes per aula, la precarietat laboral del professorat interí i substitut, el decret que fa desaparèixer la democràcia en els centres…

En un país democràtic hauria d’existir una sola xarxa educativa, pública, laica i oberta a tot tipus d’alumnat, com tenen la gran majoria de països europeus. I, de fet, els països que tenen millors resultats escolars, com per exemple Finlàndia, tenen un sistema públic que escolaritza al 97 % del seu alumnat.

Amb el nou Decret de Plantilles anunciat per la consellera Rigau s’instaura la “selecció” del professorat per part de les direccions, al marge dels criteris objectius i de transparència que fins ara funcionaven per ocupar un lloc de treball.