Opinió

Catalunyes profundes

Ara que el president de la Generalitat no és, per primera vegada en democràcia, un senyor de Barcelona, sinó de les comarques de Girona, ni s’ha dedicat, des de fa anys i panys, professionalment a la política, sinó que es tracta més aviat d’un ciutadà més corrent, hem tornat a sentir allò de la Catalunya profunda per contraposició a una suposada Catalunya més recent, més nova, allò de la Catalunya rural per contraposició a la Catalunya ciutat il·lustrada o urbana, i encara allò d’una Catalunya catalana per contraposició a una Catalunya mestissa (?). Tòpics que parlen d’una Catalunya imaginada, d’una Catalunya inexistent, d’una dualitat que la globalització i la postmodernitat han esvaït…

Si ens fixem en l’economia, en el mercat laboral o en els sectors de producció, és fàcil comprovar que els serveis predominen a tot arreu, que cada dia més gent viu del turisme, que la indústria és present a totes les demarcacions, que l’exportació és una realitat més enllà de l’àrea metropolitana de Barcelona, que l’agricultura i la ramaderia s’esllangueix, que la construcció fluctua si fa no fa de la mateixa manera a tot arreu o que l’atur s’acarnissa amb els joves i no tan joves, visquin on visquin. Ja no existeix una Catalunya agrària confrontada a una Catalunya industrial, ni una Catalunya que mira endins mentre una altra mira cap enfora. Les mateixes escoles dites rurals (i les zones escolars dites també rurals) s’han plantejat si aquesta és una denominació adequada, quan el que les singularitza no és pas la ruralitat sinó les seves  dimensions i, no en tots els casos, la seva manera de funcionar, de manera que si avui són menys que fa 20 anys és sobretot perquè les escoles s’han engrandit i amb prou feines es diferencien de la resta…

Si parem atenció als nivells d’instrucció o als serveis i activitats tradicionalment anomenats culturals (museus, teatres, auditoris, concerts, etc.) les coses també han canviat substancialment. Si abans a les províncies amb prou feines hi havia els instituts (pocs) i les Escoles Normals, ara els instituts s’han multiplicat i són presents i nombrosos a totes les comarques catalanes, i les universitats no barcelonines (que alguns encara s’entesten a anomenar perifèriques) s’han assentat plenament, de manera que la taxa d’analfabets, de graduats, de tècnics i d’universitaris és relativament homogènia a tot el país. I les activitats i iniciatives culturals no és que floreixin a tot arreu, que sí, sinó que les distàncies s’han escurçat tant per a l’adquisició de les entrades com per a l’assistència… que amb prou feines hi ha distàncies per al consum cultural.

Però on aquesta divisió grinyola del tot és quan es dóna per suposat que les migracions només han afectat l’àrea de Barcelona i, a un altre nivell, les de Tarragona, Lleida i Girona, com si les comarques de l’Ebre, els Urgells i l’Empordà n’haguessin quedat al marge… Res més allunyat de la realitat. Si ens fixen en les migracions procedents de la resta d’Espanya, de manera molt especial d’Andalusia, al llarg de les dècades dels 50, 60 i 70 del segle passat, constatarem que, almenys pel que fa a les comarques de Girona, que són les que conec de primera mà, l’arribada i l’assentament de persones procedents d’altres zones d’Espanya va assolir índexs superiors al 10% a totes les viles de la costa (Blanes, Lloret de Mar, Sant Feliu de Guíxols, Palamós, Palafrugell, Roses) i a moltes de l’interior (Ripoll, Olot, Figueres, l’Escala, La Bisbal d’Empordà, Vidreres, Salt, etc.). L’explicació és semblant a tot arreu: hi havia feina. I les condicions d’accés a l’habitatge (amb barraquisme, cases d’autoconstrucció i pisos de protecció oficial) dolentes a tot arreu, igualment que la segregació urbana que se’n va seguir, amb barris sencers allunyats del centre urbà, mancats de serveis i de connexions en condicions. Amb tots els problemes subsegüents d’inserció i integració social: vegeu, a tall d’exemple el llibre Els castellans, de Jordi Puntí, que il·lustra el cas de Manlleu…

Amb les migracions estrangeres ha passat semblantment aquests darrers 20 anys. A dia d’avui tenen més d’un 20% de població estrangera: Lloret de Mar, Figueres, Salt, Roses, Castelló d’Empúries, Banyoles, Salt, Platja d’Aro, l’Escala, Torroella de Montgrí o La Bisbal d’Empordà (a les comarques de Girona); Salou, Mont-roig del Camp, Ulldecona o l’Ametlla de Mar (a les de Tarragona); Mollerussa, Balaguer, Tàrrega, Guissona o Alcarràs (a les de Lleida); Vic, Sitges o Manlleu (a les de Barcelona).

Tant pel que fa a la immigració espanyola com per la que ha arribat de l’estranger (de manera singular, com sabem, procedent del Marroc, de Romania, de Xina i del Pakistan), el paper dels centres educatius ha estat de la màxima importància, no només per als infants i adolescents que s’hi ha escolaritzat, fos quin fos el seu status jurídic, sinó també per a les seves famílies, que hi han trobat un espai compartit amb la resta de la població, fet que ens ha permès a tots plegats un aprenentatge real i sostingut de la convivència.

Fins a l’arribada de la democràcia als ajuntaments no va ser un procés fàcil i harmònic i les escoles –sobretot les públiques- amb prou feines trobaven l’escalf del moviment veïnal i sindical i d’algunes parròquies. Fins que, a partir de l’any 1979, es va fer front a la desestructuració i la privació urbanes, fins que es va prendre plena consciència que no ens podíem permetre un país socialment esquarterat, fins que la llavor sembrada a moltes escoles no va germinar, el camí no es va aclarir. Potser per això l’arribada de tantes persones estrangeres en tan poc temps ha trobat un país –tot ell- entrenat, un poble que tenia clar el que no s’havia de fer.