Opinió

Conflicte universitari: sense por per a que tot canvïi

Aquest és un article publicat a eldiario.es

“No és aquesta la universitat ni el món que vull”. Així descrivia el seu neguit una bona amiga docent, Elena Casado, davant el que ha passat aquests dies a la Universitat Complutense.

53 joves van ser detinguts per un destacament d’antiavalots fortament armats que van entrar al recinte acadèmic sota autorització del rector. Aquests joves en cap moment es van comportar d’una manera violenta amb la policia, tampoc amb els treballadors ni amb altres estudiants. Així ho reconeixia ahir expressament el cap policial al comandament de l’operatiu de la Complutense.

Llavors, per què se’ls van endur als calabossos de Moratalaz? Per què va entrar la policia a la Universitat?

Fa tot just una setmana estàvem rebent a gent de tots els racons del país que venien a Madrid caminant per exigir serveis públics, pa, sostre i treball, per a dir que no al pagament del deute. Vaig estar amb alguns d’aquests caminants dijous passat a Las Matas, i només arribar me’ls vaig trobar cantant un vell himne miner, agafats de les mans, en acabar una assemblea. En el sopar es respirava el cansament i l’alegria per arribar a Madrid. Vaig observar la diversitat d’aquesta columna, la Nord-oest, amb joves i grans, sindicalistes, estudiants i activistes antidesnonaments. Compartien animada xerrada, pa i llenties.

Centenars de milers de persones anaven a caminar amb ells per entrar a Madrid. L’expectativa davant la seva arribada era creixent. Alguns integrants d’aquesta columna han dormit aquesta nit a l’edifici ocupat de la Universitat Complutense, el vicerectorat.

El dimecres 19 de març al voltant de 200 estudiants i un grapat de professors hi havíem entrat  de manera pacífica, fet que suposa una manera habitual de protesta a la Universitat des de fa temps. En els tancaments es desenvolupa un ampli treball polític, altament formatiu des del punt de vista democràtic. Els estudiants aprenen a organitzar-se, a parlar i escoltar-se, a dissentir respectuosament, a mediar en els conflictes que puguin sorgir. I mentrestant, es cuiden, xerren, estudien documents, pinten cartells.

L’increment de taxes i la reducció en la quantia de les beques, al costat de l’enduriment de les condicions d’accés, estan causant una sagnia inacceptable a les aules. La Complutense havia promès fa gairebé un any un Fons de beques d’emergència del que poc se’n sap. Mentre 70 alts càrrecs de la Complutense guanyen més que el president del Govern (78.000 euros a l’any), el pressupost però no pot adaptar-se per impedir l’expulsió de més alumnes.

El vicerectorat ocupat és el lloc de tramitació d’aquestes beques, una gestió que precisament els estudiants també reclamen agilitzar. Escollir aquest edifici era doncs una cosa molt simbòlica.

I per què ens vam unir alguns professors? El desembre passat diversos ens vam tancar al rectorat per assumptes relacionats amb la precarietat dels nostres contractes. Recordem que a la Complutense prop de la meitat de la plantilla som temporals.

En aquella ocasió vam aconseguir molt poc, per no dir res. Però els estudiants van estar allà. I no només això, sinó que molts es van quedar a dormir. Quan després de passar allà part del dia alguns ens havíem d’anar a casa, resulta que al costat dels professors que aguantaven dormint al hall hi havia molts estudiants. No era la seva lluita. O sí.

I és que la d’ells és la nostra, i viceversa. Més enllà dels interessos particulars connectats de cada col·lectiu -sense estudiants som prescindibles-, hi ha una preocupació comuna per la cosa pública que hauria d’unir-nos. Una defensa de la universitat com un espai de tots, que dignifica, on es puguin educar les classes populars, on hi hagi bones condicions laborals, on ens sapiguem organitzar democràticament.

D’aquí que hàgim d’estar amb els estudiants. Ara que els criminalitzen i persegueixen, més que mai. És per això que alguns pares i altres treballadors estem signant aquesta carta. Perquè els en devem moltes, però fonamentalment perquè la seva lluita és justa i és també la nostra. I és aquí on es produeix la connexió amb la gent de les marxes del 22M. En elles es defensaven els serveis públics, un treball digne i la negativa a pagar el deute. Aspectes tots fonamentals en la defensa de la Universitat pública.

Més de la que es va donar al vicerectorat, aquelles nits prèvies a les marxes del 22M hi va haver per tots els punts cardinals de Madrid acollides recíproques, unions de lluites i de generacions. Hi va haver fins i tot qui va cedir les seves cases per dormir.

Quan va arribar la manifestació de dissabte els carrers de Madrid van bullir de color, de música i d’antigues banderes de dignitat. Nens i grans, famílies senceres, persones en atur i amb treball, feministes, estudiants, immigrants, s’encomanaven d’alegria i de ganes de canviar les coses. Aquesta podia ser la bona. Érem molts. No, molts no, moltíssims. Sense els sindicats majoritaris convocant, sense el PSOE, sense la premsa oficial. Amb una acampada que començava a néixer a Recoletos i aquest aire estrany en l’ambient, el de les grans ocasions.

Però llavors, en sentir els primers trets, en veure la policia allà al lluny perseguint pel carrer que baixa de Gènova a un grup de gent a la carrera, vam comprendre de seguida que no érem molts. Érem massa.

A la Universitat pretenen una cosa semblant. Que es no parli d’assemblees amb centenars de persones, com la de la nit abans del desallotjament policial. Que no surtin a flotació les reivindicacions, la capacitat d’unió de diverses lluites en defensa d’allò públic.

Però han errat el tret. Els estudiants s’han mantingut ferms davant la repressió, però fins al moment no han ofert la més mínima excusa perquè els criminalitzin. El rector ha hagut de publicar un comunicat on implícitament reconeix l’absència de violència al Campus. Entre d’altres assumptes que caldria dilucidar, s’escuda en desperfectes menors i “falta de salubritat” a les instal·lacions. Concedint que fos així, que és molt suposar, als seus ulls això sembla justificar el que una cosa molt semblant a l’exèrcit es presenti a la Universitat detenint gent. Finalment, i segons manifesten els estudiants de manera contundent, no diu la veritat quan afirma que no han volgut negociar.

El resultat ha estat de més de 50 joves detinguts, la majoria estudiants, però també caminants de les marxes i membres de l’Acampada de Sol desallotjada la nit anterior. Serà potser una de les seves experiències més amargues de la vida. Hauran d’afrontar càrrecs i veurem si multes. L’estampa dels pares passant fred de matinada, esperant la sortida dels seus fills, augmenta el nostre neguit. I és que es busca un cop més mitjançant l’extensió de la por apagar les seves justes demandes, tapiar les sortides pacífiques a les seves reivindicacions, posar-los a la picota mediàtica com a criminals.

És tasca de tota la societat impedir aquesta estratègia autoritària. La Universitat és un espai de trobada, diàleg i reflexió que ha de servir com a exemple de resolució de conflictes mitjançant la paraula, no des de la força bruta. Una cosa així vaig escriure fa un any, quan els antiavalots van entrar de manera violenta al campus de Somosaguas. Ho repeteixo de nou avui que llegeixo que també estan entrant en altres universitats com l’Autònoma de Madrid.

El rector José Carrillo ha de dimitir. No pot ser que els únics que dimiteixin en aquesta història siguin els representants dels estudiants, que de manera exemplar han deixat el Consell de Govern de la Complutense en protesta per la repressió. En el seu moment sembla que a Carrillo el va votar part de l’esquerra universitària, i tot indica que segueix comptant amb la tebior dels sindicats majoritaris. No obstant això, l’únic que estan demostrant a cada pas és com l’esquerra mai s’ha de comportar en la gestió de la crisi i en la resolució del conflicte social.

Només hi ha una manera d’anar traient a poc a poc la tristesa, i és tornar a ajuntar-se de manera pacífica, desobedient. Seguir treballant sense por perquè tot això comenci a canviar. Hi ha nois i noies que s’ho estan jugant tot en això, fins a la seva llibertat. I no podem fallar.