Opinió

El cas Kate Winslet

Llegeixo en una entrevista a l’actriu Kate Winslet que quan tenia 14 anys un professor de teatre va venir a dir-li que aprengués a acceptar que hauria de conformar-se amb ser l’amiga grassoneta de la protagonista.

D’aquest professor no podem dir que tingués una mirada profètica perquè la Winslet és una de les actrius més valuoses del panorama internacional.  Ha obtingut un Óscar, sis nominacions, cinc Globus d’Or, un parell de Baftes, quatre del Sindicats d’Intèrprets… I papers rellevants a pel·lícules com “Sentit i sensibilitat”, “Revolutionary Road”, “Titànic”, “El lector”, “Hamlet”, “Jocs secrets”… I ho deixo aquí.

Aquesta tendència visionària sobre els nostres i les nostres alumnes és difícilment evitable però perillosa i a vegades ens porta a fer el ridícul. Quan avaluem hem de ser molt humils i, sobretot, no humiliar mai la persona que avaluem, si més no perquè no ens passi com al professor de l’actriu. Avaluar sempre forma part, com ens recorda Neus Sanmartí, del procés d’aprenentatge.

Quan avaluem hem de ser molt humils i, sobretot, no humiliar mai la persona que avaluem

Ja fa temps vaig escriure en aquest mateix diari, i perdoneu que em citi i em repeteixi, que avaluar -no confondre amb posar notes- és mantenir una conversa amb diferents protagonistes i un únic objectiu: veure què fem, què hem de fer i com ho hem de fer per millorar els aprenentatges dels nostres i de les nostres alumnes, aprenentatges que poden fer referència a uns determinats continguts, a unes determinades competències, a diferents coneixements sobre el món que considerem bàsics o essencials o a mostrar en la nostra actuació més quotidiana aquells valors que ens permeten viure i conviure millor. I conèixer el context on estem inserits, allò que ens passa i com ho vivim. Tots sabem per pròpia experiència que aprenem més i millor quan estem emocionalment reconeguts. El comentari del professor de teatre col·labora a destruir la confiança que hem de tenir en nosaltres mateixos.

I ara anem a la primera conversa que hem de mantenir, una conversa amb nosaltres mateixos que es pot donar en un espai formal, amb paper i llapis o mentre rentes plats a casa o estirat al llit esperant que arribi l’homenet de la son. Què puc fer perquè la Susana aprengui millor? A quina distància m’hauré de situar per facilitar els aprenentatges que considerem que ha de fer? Què he de canviar de mi mateix perquè jo, com a mestre, formo part del problema i només si tinc aquest convenciment formaré part de la solució? Recordo fa uns quants anys que vaig mantenir una conversa amb un professor que es considerava un bon professional però que reconeixia que un 80% del seu alumnat suspenia. Ens cal rellegir Barbiana, sempre ens cal rellegir aquest llibre.

Aprenem més i millor quan estem emocionalment reconeguts

Potser a la Susana li falta més temps. O més suport. O seure al costat d’en Rafa, que la podrà ajudar… O potser hauré d’assegurar que arribi a classe havent esmorzat perquè a casa seva van molt justos.

La segona conversa és amb l’equip de mestres perquè jo tinc una mirada determinada sobre la Susana, però aquesta mirada no és pas única i hi ha coses que desconec i un altre company em pot fer descobrir una Susana desconeguda.

I si en aquesta polifonia de mirades hi podem afegir, per exemple, la dels monitors i de les monitores de menjador haurem fet un pas de gegant.  Avaluar és un exercici molt humil, sempre inacabat, mai definitiu ni únic. Forma part d’un procés, no podem oblidar-ho.

La tercera conversa és amb la familia i aquí encara ens cal ser més humils. Res de conclusions taxatives i que tanquin portes, sempre oberts a l’esperança i a la confiança. En aquest moment veiem la Susana d’aquesta manera i pensem fer això o allò altra perquè millori i caldria que des de casa… I començar amb aquesta pregunta: com veu la vostra filla l’escola? Què us explica de la classe o del pati? I de mi i dels altres mestres què us diu? I si no som capaços de dir quatre coses bones de la Susana posposar la reunió fins que siguem capaços de parlar d’ella d’una manera positiva.

Avaluar és la part més complexa del procés d’ensenyament-aprenentatge

I la quarta mirada, la més important, és la conversa amb la Susana i a través d’aquesta conversa descobrir què pensa, quins són els seus punts forts i les seves debilitats, què podem canviar per anar avançant, com viu les dificultats que té o si hem d’intensificar encara més la calidesa del nostre vincle i si ella ens pot donar elements de reflexió i de pràctica per millorar les nostres actuacions.

Avaluar és la part més complexa del procés d’ensenyament-aprenentatge i cal ser molt curosos en els nostres judicis per evitar el ridícul del professor de teatre de la Winslet perquè la vida dóna moltes voltes i el futur atresora moltes sorpreses.

El mestre d’Albert Camuns va saber trobar la manera que el seu deixeble anés avançant i hem de fer-nos memòria que en el nostre món hi ha molts Camus i moltes Winslets que reclamen mestres que no els sentencien sinó que els acompanyin a descobrir el món a la distància que necessita cadascun.