Actualitat|Reportatge

El ‘Me Too’ dels abusos a la universitat posa en evidència un “sistema feudal”

La Gisela (nom fictici per a preservar la seva identitat) és una professora i investigadora de la Universitat de Barcelona que va patir l’assetjament quan estava fent la tesi i el seu director se li va insinuar. Després va viure l’abús de poder que va patir una companya seva, la Joana (també un nom fictici) per part d’una reputada catedràtica de la Universitat de Barcelona.

La Gisela recorda que “sempre s’ha dit que la universitat és l’últim reducte feudal i, en certa manera, una mica l’estructura és aquesta: els serfs -alumnes- estan lligats al seu senyor -professors, catedràtics i directors de tesi- i, per sobre d’aquest, està el rei -equips directius a la universitat-, qui lluita per l’equilibri de poder amb els senyors feudals”.

Aquesta estructura de poder, lamenta la Gisela, encara s’entén com a normal a les universitats. “I si llavors el rei no actua en favor dels serfs perquè els senyors feudals tenen molt de poder, els servents acaben sent utilitzats en favors d’uns i d’altres i queden desprotegits”, afirma la investigadora. La coartada és “la famosa independència de la universitat, que funciona una mica com l’església: si hi ha un problema, ja ens ho solucionem nosaltres internament”.

Verticalitat i poder

Es tracta de tota una verticalitat del sistema universitari, en el qual les persones de sota sempre necessiten les de dalt per ascendir -per ser qualificades, per fer una tesi, per aprovar un projecte- és a dir, que no tenen llibertat per fer el seu recorregut. Aquesta dependència jeràrquica que hi ha a la universitat afavoreix que hi hagi persones que concentren gran part del poder.

Andrés González Bellido, psicòleg i coordinador del Grup de Treball Bullying i Ciberbullying del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya, considera que “s’acaben executant relacions de violència en les quals el professor utilitza el poder i la força que li dona el rang que ostenta. Realment, és com un sistema feudal, perquè és un sistema en el qual hi ha diferències de poder tenint en compte el rang”.

La coordinadora d’igualtat de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), Maria Olivella, reconeix que “la universitat és una institució molt vertical: es tracta d’una feina d’escala en la qual els predoctorals treballen pels postdoctorands, aquests solament pels professors o els directors d’investigació, i després tots pels grups de recerca i pel catedràtic. Això genera unes relacions de poder molt potents. Si tens clar que vols quedar-te a la universitat, és difícil fer una denúncia, perquè és un entramat on sempre el de sota depèn del de dalt”.

Si preguntem a experts, testimonis o víctimes què sosté aquest sistema feudal caracteritzat per la jerarquia i la concentració de poder en unes poques figures, s’assenyalen dos pilars bàsics: la por i la precarietat.

Por i precarietat

El “factor por” és fonamental, així ho assenyala González Bellido. “Les persones que són víctimes el primer que tenen és por, aquesta sensació de dir què em passarà si ho denuncio, si poso les cartes sobre la taula”. La Joana, una de les víctimes amb les quals hem parlat, confessa que “continuo tenint por avui dia, encara un any després d’haver denunciat, jo he deixat d’anar a congressos científics per no trobar-me-la”.

La Joana diu ser “conscient que, des que he denunciat, he quedat exclosa de tot el sistema, perquè si envio un article a qualsevol revista, hi ha moltes probabilitats que ella o algú del seu cercle sigui un dels correctors anònims i, només per qui soc jo, em rebutgin l’article”.

La precarietat és l’altre gran factor de vulnerabilitat. Olivella, argumenta que “la precarietat fa que molta gent -tant alumnat com professorat- accepti segons quines condicions, se senti més insegura o tingui més por de perdre la feina”.

Els ‘senyors feudals’

La Gisela explica que els ‘senyors feudals’, en alguns casos, són “catedràtics que aconsegueixen finançament, projectes europeus o d’on sigui, aporten molts diners a la universitat, i són peces claus i, llavors, tot i que des de dalt s’omplin la boca de protocols i de lemes com “tolerància zero contra l’assetjament”, sembla que tinguin por de parar els peus a aquesta gent”, remarca. “Però a l’hora de la veritat, per les experiències de la gent que ha denunciat i de molta gent que havia denunciat abans i que se’ls havia frenat les denúncies, sembla que els reis (els directius) han de mantenir un equilibri amb aquests catedràtics i les víctimes queden a expenses de veure què pacten entre el rector i el catedràtic acusat d’assetjament”. La Gisela apunta que molts cops els equips rectorals es renten les mans i fan com qui no veu per què “aquests catedràtics assetjadors són peces clau per al finançament universitari”.

Per això, totes aquestes situacions que es produeixen són una qüestió de grup, emfatitza el psicòleg González Bellido: “És determinant que hagin estat treballades prèviament en comunitat, perquè no solament és el teu cas; els altres també ho saben i quan hi hagi els símptomes han d’intervenir”.

Protocols i denúncies

Totes les universitats catalanes disposen d’un protocol contra les violències masclistes, però, vistes les dades, es fa evident que aquests no garanteixen que aflorin tots els abusos que es donen. Les universitats reconeixen un mínim de 33 casos d’assetjament, siguin per motius sexuals o laborals.

Andrés González Bellido explica que, segurament, el problema rau en com entenem el protocol, que “no és un instrument de prevenció sinó d’intervenció”. “Pel que sé, no hi ha cap universitat que faci processos de prevenció integrals i sistemàtics sobre situacions de violència, tant entre alumnes com professorat-alumne”.

González Bellido recorda que “un protocol no prevé, intervé i és necessari, però és diferent d’un programa de prevenció i això funciona com en els constipats; s’ha de prevenir abans d’haver de curar”. El psicòleg insisteix en la necessitat de voluntat política per a vehicular un canvi de paradigma en el qual no deixem passar “ni el més petit símptoma de violència que fan anar-se afeblint a l’alumne davant un catedràtic amb molt de poder”. Per això, com bé explica, és necessària una formació.

Si preguntem a les víctimes, totes coincideixen que no confien en els protocols, que les fan “reviure el trauma” i que “acaben en el mateix: impunitat per l’assetjador o assetjadora”. A més, totes aquelles que s’han atrevit a denunciar manifesten que els processos són lents i poc eficaços i el cost personal i acadèmic que paguen és molt alt: a vegades han de continuar relacionant-se amb el docent assenyalat, no obtenen informació de l’evolució de les seves denúncies i queden apartades d’un sistema en el qual és molt difícil escalar.

Isabel Muntané, professora associada de la facultat de comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona i coordinadora del màster de Gènere i Comunicació de la UAB, lamenta que la via de la denúncia és complicada i, molts cops, revictimitza la víctima, sobretot en casos d’assetjament o abús per raons de sexe. “I això succeeix en tota la societat en general; has passat aquesta situació gens agradable, denuncies i possiblement no acabarà en res sinó el contrari; acabaràs tu encara més destrossada i se’t tancaran encara més portes en l’àmbit laboral i universitari”. Tot això provoca “un rebuig a recórrer al sistema malgrat que teòricament està preparat per a poder gestionar-ho”.

La Gisela explica que, per sort, el jovent està perdent la por que hi havia abans i això li fa tenir esperança. Tot i això, lamenta, “quan vols denunciar molta gent intenta que callis, fer-te veure que els abusos formen part del sistema o que no és per a tant, però ara els joves, que veuen que una tesi tampoc no els assegura res dins el mercat laboral, l’únic que volen és que se’ls respecti i tenir uns mínims garantits”.

Patriarcat

Muntané denuncia que “aquestes estructures de poder no deixen de ser un reflex de què passa a la societat, que està regida per un sistema patriarcal on els homes tenen molt més poder, ocupen els espais més elevats de la carrera acadèmica i, en conseqüència, poden prendre decisions que afecten més a tota la comunitat”, segueix la periodista. A més, afegeix, “en general, són homes que no tenen una perspectiva feminista ni pateixen aquestes violències, aquests abusos de poder;, per tant, és difícil que sense una voluntat, formació ni preparació puguin incidir en evitar aquests abusos”.

Maria Olivella denuncia que “el coneixement sempre ha estat molt dominat per homes, i per a les dones és entrar en un terreny supermasculí -en un grau o un altre depenent de la disciplina-, però això també ha afavorit les conductes d’assetjament sexual, per exemple”. Muntaner afegeix que la gran càrrega que encara pateixen les dones pel que fa a les tasques de la llar i les cures, “els hi impedeix centrar-se i ascendir en la seva carrera acadèmica”.

A més, “el fet que el professorat associat sempre estigui amb un peu fora afavoreix la feblesa del sistema per la por que per exposar un abús el teu contracte ja no es renovi, per inferioritat de condicions”, explica la periodista i professora associada, Isabel Muntané.

La resposta de les universitats

La secretaria general i responsable de les Polítiques d’igualtat i inclusió de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), Esther Zapater, fa una “valoració positiva” del fet que aflorin casos, doncs, segons explica “això vol dir que tenen confiança en la institució”. Zapater insisteix que, un cop fet aquest primer pas, les afectades necessiten que la institució actuï i que, des de la UAB, ho estan fent. Això, però, “no vol dir que ho fem tot perfecte ni amb la celeritat que caldria i que voldríem; hi ha molts elements inclosos aquí i el principal és el marc legal”. L’important, assegura, és que “les víctimes no estan soles”.

Des d’universitats com Blanquerna admeten que potser no han fet prou visibles els mecanismes i figures per denunciar davant situacions “que ningú no hauria de patir”. Alhora, anuncien la seva intenció d’estar “més preparats” en cas que es donin nous casos. El degà de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals de Blanquerna, Josep Lluís Micó, però, alerta que des de la universitat es va actuar segons el protocol i que ho van fer “el més ràpid possible”. Tot i això, expliquen a Catalunya Plural que estan revisant el seu protocol d’actuació davant d’assetjament.

El vicerector de personal docent investigador de la Pompeu Fabra, Pablo Pareja, també admet falta de claredat i transparència amb els mecanismes d’intervenció i es mostra preocupat perquè no arribin de la manera que hi hauria a la vida de les persones “en un moment en què podrien necessitar-los”. Reconeix que, segurament, els procediments de vegades són “massa complexos i no prou àgils”.

I afegeix que, des de les universitats, tenen moltes limitacions. La primera, que durant molt de temps “no s’han pres aquests casos amb la seriositat que corresponien”. Apunta, doncs, a la necessitat d’assumir el desafiament d’implementar “tot allò que els protocols ja recullen i posar la universitat a disposició de l’alumnat”, com per exemple, reforçant el servei d’atenció psicològica o assessorament jurídic.

Entre les estratègies que caldria tenir en compte per lluitar contra els abusos a les universitats, diferents experts destaquen la necessitat d’agilitzar els processos i de posar la víctima al centre, alhora que protegir-la i incidir en la “reparació”. La coordinadora d’igualtat de la Universitat Oberta de Catalunya apunta també aquesta necessitat de treballar en un “postprotocol”, perquè si no, les víctimes queden damnificades i frustrades.

Per part seva, les víctimes troben a faltar protecció quan denuncien, agilitat en el procés i que les universitats prenguin cartes en l’assumpte, ja que, segons la Gisela, de moment la solució es comença a buscar un cop les víctimes denuncien per via judicial i no abans. Reivindica que, avui en dia “la universitat va més endarrerida que l’església en aquest sentit, i des de dins puc corroborar que, quan s’assabenten d’un cas, continuen tapant-lo fins que els hi explota al damunt”, argumenta.

La Joana, qui va haver de canviar-se d’universitat per a poder continuar amb la seva tesi, explica que no ha rebut la compensació que li van prometre. “A punt de complir amb el període del doctorat, em trobo que, a més de l’assetjament i malestar que he patit, no he recuperat els diners per fer la tesi”.

El Me Too

El psicòleg González Bellido argumenta que en el moment en què hi ha una denúncia i socialment se li acaba donant “la raó” a la víctima es genera una espècie “d’efecte dominó” que ajuda a perdre la por a la resta. “Per tant, això fa que es generi una sensació de grup arran d’una mateixa experiència que actua com a facilitador per a fer el pas i les fa sentir-les molt més fortes i segures”, explica Bellido. Un exemple l’obtenim si analitzem la majoria de les situacions, sobretot de caràcter sexual, que es donava amb el moviment Me Too als Estats Units on, arran d’un cas se’n van destapar molts més.

Els experts insisteixen en el fet que no és que avui dia hi hagi més casos, sinó que fa més d’una dècada que en l’àmbit social “s’està coent un procés de sensibilització i conscienciació social”. Així doncs, sobretot els joves són cada cop més conscients i capaços d’identificar situacions de violència. Aquest canvi progressiu de mentalitat té com a conseqüència que, si féssim una estadística, segurament sortirien més casos, pel simple motiu que “moltes de les conductes que són considerades abús avui dia abans no estaven tipificades com a tal i llavors era impossible que es denunciessin”.