Anàlisi

El meu batxillerat nocturn en el Lluís Vives (allà cap als 60 del segle passat)

Amb aquest text de Jaume Martínez Bonafé continuem amb la iniciativa d’obrir un espai de memòria on cadascú pugui aportar la seva història o el seu coneixement, viscut, escoltat, llegit, sobre l’escola franquista ara que se celebren 50 anys de la mort del dictador. Envia’ns el teu text a redaccio@diariecucacio.cat

Els records del meu pas per l’institut Luis Vives, a la ciutat de València, són tots en blanc i negre. Les taques de tinta sobre les làmines de dibuix tècnic, el vestit gris del professor, és igual quin professor, les imatges en el llibre d’història de l’art, la cartera de skay imitant la pell, l’embolcall del berenar, el rostre dels col·legues, la sotana del capellà, tot és una llunyana boirina sense llum. Haig d’advertir que jo vaig cursar el batxillerat superior en estudis nocturns, enmig de les tenebres del franquisme. El batxillerat elemental el vaig fer “lliure”, que vol dir que durant el curs ens preparava a uns quants privilegiats el mestre del col·legi nacional del barri i després anàvem un dia de l’inici estiu, amb els pantalons curts i l’escapulari sota la samarreta de sport, a jugar-nos-la a una sola carta.

Perquè si, jo vaig fer el batxillerat superior nocturn perquè vaig començar a treballar als quinze anys. I quan sortia de la feina, em ficava en aquelles aules lúgubres fins a les deu de la nit, així que els millors records d’aquella època són els entrepans que m’esperaven calents sobre l’estufa de llenya, en arribar a casa després de caminar gairebé una hora. Aquell institut era un dispositiu de maltractament a la classe obrera; un evident menyspreu cultural i social sense enganyifes ni dissimulacions. A carn viva. Mai vaig veure un laboratori. Vaig aprendre la taula periòdica dels elements sense saber perquè i per a què. Em vaig iniciar en l’aversió a la literatura amb una versió de la Ilíada i l’Odissea que en la pedagogia d’una tal Carola Reig era pur vòmit. Vaig menysprear el llatí tant com al paio l’ensenyava entre migdiada i migdiada. Hi havia un tipus al qual anomenàvem Pelufo que un dia va aconseguir posar seixanta zeros seguits en menys de cinc minuts. Ens preguntava la fórmula de la velocitat i quan responíem “velocitat és igual a espai partit per temps” iracund estampava un rosco després del nom. Quan anava ja per la segona ronda un llest de la classe va dir: “ve és igual a e partit per t”, i l’il·lustre docent li va llevar el zero d’abans i li va posar un 10. De tot allò, la qual cosa ara em sembla més increïble, és que pogués estudiar i aprovar Història de l’Art sense haver vist mai res que tingués a veure amb l’art. Tot era un insofrible i avorrit dictat de noms, o una altra forma de dictat que consistia a anar subratllant amb una regla sobre el llibre de text allò que el professor llegia en el llibre. M’indignava aquell maltractament i un dia vaig anar a rebentar en la classe de religió. Aquell immoral amb sotana em va expedientar i els primers records de solidaritat obrera els tinc de l’actitud de protesta i el gest rebel dels meus companys que es van negar a entrar en classe si jo no hi entrava. Al final vaig poder aprovar, una caritativa i intel·ligent reflexió de qui sabia que el millor era tenir-me lluny.

De l’institut Luis Vives recordo també la proximitat al barri xinès. Era una veritable escola d’anatomia en la qual nostres reprimits ulls adolescents passejaven les complexes geografies del desig. Recordo el soroll dels centenars d’espardenyes arrossegant els passos, entretallat per la cançó que sortia d’un pick-up quan s’obria la porta del bar. En fi, record també les olors, però no ens allargarem amb aquesta qüestió tan poc acadèmica. També va ser molt divertit que prop de l’Institut s’obrís la primera galeria comercial de la ciutat. Tenia unes escales mecàniques, i no calia pujar i baixar graons. Et pujava ella sola. Així que molts de nosaltres ens pelàvem les classes per a anar a experimentar aquest formidable invent del capitalisme de consum. M’oblidava del falangista. Un tipus que ens donava formació de l’esperit nacional i que va aconseguir que el nomenessin diputat en les corts franquistes. Em sembla que es deia Lucinio, i era realment bo manipulant l’ànima. I no oblido el negoci amb els llibres de text. El negoci d’un parell de llibreries en el centre, que regentaven el monopoli de la venda, i el negoci dels càtedres de l’institut, que venien aquells xurros com si fossin xurros.

En fi, aquella pedagogia em va ajudar molt. Va accelerar la meva voluntat de rebel·lia i quan vaig descobrir en les lectures de clandestinitat que jo volia ser com Ferrer i Guàrdia, ja tenia el camí caminat de les sendes que mai hauria de trepitjar.

Tot això, per cert, no sols ho recordo en blanc i negre, també ho recordo només en llengua castellana.