Opinió

El professorat ja no és el que era (o hauria de ser): millora de la formació inicial [1]

Reflexions i propostes per aconseguir un consens bàsic per a la millora de la formació inicial de la docència a Catalunya. Aquests és l’objectiu del MIF (Programa de Millora i Innovació en la Formació de Mestres). Per això s’ha impulsat un debat entre diferents persones i col·lectius vinculades al món de l’educació. En aquest primer document s’exploren els canvis que s’estan operant en diferents escenaris –macro i micro– i que requereixen un canvi de relat radical des dels primers compassos formatius.

Hi ha una primera pregunta que no es pot eludir: En quin món vivim? I, a continuació, aquesta altra, inseparable: en quin món ens agradaria viure? Aquí radica l’essència de la formació: educar la mirada per captar i comprendre el caràcter veloçment canviant de la societat, trufada d’incerteses, creixents diversitats –també desigualtats– i nous reptes. En el treball, a la família, en la satisfacció de les necessitats bàsiques i prescindibles, en els processos de socialització i comunicació, en la vida quotidiana, en l’oci i en el negoci.

El document pren com a punt de partida l’Estratègia Europea 2020 de la Comissió Europea, un referent que suscita un cert dissentiment en temps de neoliberalisme rampant i d’hiperconsumisme amb el focus unidimensionalment escorat cap al model econòmic competitiu i productivista. Seria convenient que els models educatius actuals s’endinsessin i s’equilibressin amb altres narratives més deutores del desenvolupament sostenible, la democràcia participativa, la cooperació i l’ajuda mútua. El segon interrogant té a veure amb el compromís intel·lectual i ètic del professorat per contribuir a la transformació educativa i social mitjançant un contingut formatiu que prengui com a eixos vertebradors, entre altres, l’educació democràtica en valors, l’escola inclusiva, la perspectiva de gènere, la interculturalitat i la justícia curricular.

Aquest debat posa potes enlaire el model docent merament transmissor que s’instal·la en la solitud de l’aula i no surt del seu nínxol de treball i del seu àmbit de saber específic: “A mi que no m’expliquin el que passa en altres nivells educatius i assignatures, que prou feina tinc amb el meu”. És la imatge de la vella escola i d’un ofici caduc que es resisteix a percebre els beneficis pedagògics de la interconnexió entre sabers, temps, espais i actors educatius; de la barreja d’alumnes i alumnes de diferents edats; i sobretot, del treball col·laboratiu i en xarxa entre aules, centres i territoris. La conjunció d’aquests tres àmbits és una de les claus per al creixement i enriquiment de qualsevol estudiant, docent i institució. La revolució metodològica –queda molt per discutir sobre la innovació que genera coneixement crític i profund i la innovació merament epidèrmica que s’ha convertit en una marca– activa pensaments, sentits, desitjos, esdeveniments, actituds, competències i valors: tan individuals com a col·lectius.

És remarcable la insistència actual a personalitzar els aprenentatges i itineraris de l’alumnat, encara que per això és imprescindible articular el que s’adquireix –o pot adquirir-se– tant dins com fora de l’escola. L’aprenentatge en comú requereix optimitzar idees i recursos, i perdre la por a fer-se constantment noves preguntes i plantejar-se nous reptes. I per a això seria així mateix recomanable que l’avaluació –més contínua i menys obsessiva– estigui al servei de la millora de l’aprenentatge i no a l’inrevés, com succeeix freqüentment.

Sis propostes a implementar

L’esmentat document conté almenys sis propostes que mereixen ser subratllades i desenvolupades.

1. Es recomana fer una planificació, a mitjà i llarg termini, de les necessitats docents a la llum dels canvis demogràfics de la població, del descens de les ràtios per revertir les retallades i millorar la qualitat de l’ensenyament, i de la quantitat de jubilacions que s’acumulen aquests últims anys. Aquest relleu generacional, molt brusc en alguns llocs i amb un alt índex d’interinitat, planteja nous desafiaments formatius de cert calat.
2. Es reivindica el necessari reconeixement del professorat i la confiança en la seva tasca. Res més just i legítim. Però també ho és que aquesta demanda circuli en totes direccions: respecte a l’alumnat i a les seves possibilitats d’aprenentatge –amb els mitjans i condicions perquè sigui possible– i les famílies que, en general, fan el que saben i el que poden per facilitar la tasca docent.
3. Es proposa trencar les jerarquies entre el professorat dels diferents nivells. La raó és simple: en tots els casos es precisa una sòlida formació cultural i pedagògica, conceptual i didáctico-metodológica, teòrica i pràctica. Més encara si la tendència de futur és la major col·laboració intercentres, internivells i interterritorial. L’estructura del pla d’estudis a través del grau, postgrau i doctorat se sustenta en aquesta premissa.
4. Es demanda un major grau d’exigència en la selecció d’aspirants a la docència per acabar amb la jerarquització de carreres que releguen al Magisteri a una carrera fàcil i de segona categoria, mitjançant el missatge que l’alumnat brillant ha de cursar altres estudis socialment millor valorats. No obstant això, s’insta al fet que la selecció no es basi únicament en les notes convencionals, sinó que es valorin, mitjançant altres procediments, les actituds i capacitats per a l’exercici de la professió.
5. Es planteja un canvi radical del model pedagògic formatiu amb la introducció de la figura de la tutoria individual: docent universitari que segueix un alumne o alumna de Magisteri des que inicia els seus estudis fins a la seva graduació. Es tracta de garantir un acompanyament permanent per orientar-lo en totes les seves seqüències formatives: eleccions optatives, treballs, pràctiques… Per resoldre-li dubtes i proporcionar-li tot tipus d’ajudes.
6. S’entén que el doctorat en educació ha de servir per promoure la recerca relacionada amb la innovació educativa i convertir-se en el motor de la millora del sistema educatiu en totes les etapes. És una oportunitat per superar el clàssic divorci entre la recerca educativa i la renovació pedagògica: que ambdues campin a plaer, sense punts de connexió. Una oportunitat en definitiva perquè la pràctica s’enriqueixi amb el coneixement i la reflexió, i perquè la recerca pedagògica aterri en la realitat quotidiana de les aules, dels centres i del territori. Que no és poc.