Anàlisi

Els acords de PP i Vox a Balears alarmen la comunitat educativa

La tonada a Balears aquests dies sona coneguda. La presidència de la popular Marga Prohens al capdavant del Govern de les Illes no hauria estat possible sense l’abstenció dels ultraconservadors de VOX i el preu que s’ha pagat no serà barat. Inclou cessions a l’ideari ‘ultra’ en totes les àrees i especialment en el que respecta a la llengua i la cultura pròpies. Els compra el mantra que a les illes hi ha una pretesa imposició del català i una exclusió dels parlants del castellà. A l’acord entre les dues formacions s’assenyala l’Oficina de Defensa dels Drets Lingüístics, que s’han compromès a reconvertir en una Oficina de la Libertad Lingüística amb l’objectiu de fomentar «la protecció del castellà, el català i les modalitats lingüístiques de les illes».

Per combatre aquest pretès arraconament dels castellanoparlants, Prohens es compromet a garantir la lliure elecció de la llengua vehicular a l’ensenyament i es dona tota la legislatura per aconseguir implantar-la a totes les etapes educatives d’una manera gradual. I la comunitat educativa experimenta de sobte una sensació de déjà-vu, de retorn al període de més conflictivitat a les aules de les illes amb una mobilització que va durar més de dos anys. Per si de cas, n’hi ha que ja busquen al calaix la samarreta verda.

«La intenció manifestada fins ara és la de retornar a un model fracassat i mort, en la línia de ‘rebauzitzar’ l’ensenyament», opina el professor, sociolingüista i escriptor Bernat Joan i Marí, exeurodiputat i exsecretari de Política Lingüística de la Generalitat catalana. Al·ludeix a José Ramon Bauzá, el president de les illes que el 2011 va assumir el Govern amb la majoria més amplia que mai ha tingut el PP per dilapidar tot aquell suport quatre anys més tard, quan va obtenir els pitjors resultats de la història del partit a Balears. Amb la comunitat educativa aixecada en armes amb educadors, progenitors i alumnat de la mà en una vaga indefinida de més de dos anys contra la seva política educativa. Primer va oferir la lliure elecció de llengua vehicular a les escoles i només el 13% dels pares escolliren el castellà; arran del fracàs, va improvisar un trilingüisme forçós (TIL) que va ser el detonador del conflicte a les escoles.

Bauzá representava com ningú l’anima més ‘espanyolista’ del PP illenc, que llavors encara exercia de gran contenidor ideològic de la dreta, en un espectre que anava dels liberals al pensament més reaccionari. Els sectors més moderats, alineats amb el regionalisme, es van cobrar el seu cap i forçaren la seva sortida del partit. «Batles de poble que volien un gir més centrista i més regionalista», recorda Joan. Semblava que amb la lliçó apresa, el PP renunciava a tornar a agitar les aigües de la llengua i retornava al marc de la Llei de Normalització que de fet aprovà un president conservador, Gabriel Canyelles. Prohens era la portaveu parlamentària del PP amb Bauzá, i Joan creu que encara hi ha un sector del PP «que representa aquestes idees» i ara té l’acord amb VOX com a coartada. «Un altre sector està molt espantat».

L’acord

A l’acord de 110 punts, redactat íntegrament en castellà, les dues dretes es comprometen a defensar «les peculiaritats lingüístiques de les illes com a part essencial de la plural riquesa d’Espanya», en un atac a la unitat de la llengua que tampoc és nou i es fa ressò de l’ideari d’entitats pseudocientífiques com Sa Fundació Jaume III, que veuen com una imposició l’ensenyament de la modalitat estàndard i reclamen que a cada illa s’ensenyi bàsicament la seva varietat dialectal en detriment de la que consideren aliena.

«El que abans s’anomenava la llengua literària i fins i tot abans es deia l’estil de la Cancelleria Reial», explica Nicolau Dols, president de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans i catedràtic a la Universitat de les Illes Balears i aquest registre més formal de la llengua ha existit des de la mateixa conquesta de les illes al segle XIII. No incloure el registre estàndard (amb l’article literari que fins i tot s’empra tradicionalment als sermons de missa)  com una varietat més del català junt amb les modalitats col·loquials de cada illa (salant), es fa «una reducció falsa», conclou Dols. «A cada illa, des del 1229 a Mallorca, el 1236 a Eivissa o el 1287 a Menorca, s’ha parlat i s’ha escrit un català unificat sense gaires concessions a distincions localistes quan ha estat necessari, en situacions de comunicació formal, com en qualsevol altra llengua europea estandarditzada», segons Dols, que adverteix: «Qui ho amagui viu una falsedat, i si és des del Govern i aplica mesures a partir d’aquesta falsedat incompleix la Llei de Normalització».

Dols ha rebut «amb una certa perplexitat, estranyesa i preocupació» no tant pel que s’ha conegut de l’acord com pel que es comença a materialitzar de la seva aplicació, com la supressió de la direcció general de Política Lingüística que han tingut els anteriors governs, també la del Consell de Mallorca (VOX no ha entrat a l’executiu autonòmic perquè Prohens mani en solitari, a canvi si ho ha fet als governs insulars de Mallorca i Menorca). «Si el que no s’ha dit, el que hem sabut per omissió, acaba així, això voldria dir que el Govern balear incompleix l’Estatut d’Autonomia i la Llei de Normalització». I front això fa una crida a estar vigilants que des de l’executiu no es conculquin drets. «I s’ha de denunciar» si arriba a passar, «al Parlament i davant el poder judicial, s’han acabat les bones maneres, si el govern no compleix la llei s’ha de denunciar i perseguir judicialment, i ja està».

Reforçar, estimar i defensar la parla de cada illa

«Reforçar, estimar i defensar la manera pròpia de parlar a cada illa no és negatiu, el que seria un problema greu és que es posi en qüestió la unitat de la llengua o que no es vegi la importància de reforçar llaços amb altres territoris de parla catalana com fa qualsevol llengua, com fa Espanya amb Iberoamèrica a través de l’Institut Cervantes», il·lustra Joan Miralles, president de l’Obra Cultural Balear. «El perill ve de discursos que busquen «desprestigiar la llengua i fragmentar-la, perquè saben que una llengua ultrafragmentada on cadascú escriu com vol no se la pot prendre ningú seriosament. Qualsevol llengua té moltes maneres de ser parlada i això forma part de la seva riquesa».

Miralles  va ser una de les cares més visibles de l’Assemblea de Docents que va plantar cara al TIL de Bauzá i creu que si continua l’actual dinàmica del Govern, «és molt probable que hi hagi mobilitzacions», encara que no necessàriament amb una vaga indefinida com la del 2013 o manifestacions massives com llavors, també per altres vies com «a l’àmbit jurídic». «Molta gent està alarmada i ja es parla de mobilitzar-se, però evidentment dependrà del que passi», perquè encara no es coneix com s’ho farà el PP per complir el punt 54 de l’acord amb VOX: garantir la lliure elecció de llengua vehicular a l’educació.

Manca de recursos

Fonts del Partit Popular reconeixen el «malestar» de fa una dècada per l’aplicació precipitada i en un moment de falta de recursos a l’Educació del que ara es vol reintentar. Ara la idea és implantar-la «de manera progressiva, amb els recursos necessaris i des del diàleg amb la comunitat educativa», per assolir la lliure elecció de llengua vehicular, que avui a la pràctica totalitat de centres públics és la pròpia de les illes.

Dols es mostra escèptic. Si efectivament hi ha diàleg amb la comunitat educativa, creu que el primer que mostrarà és «la immensa dificultat pràctica» del compromís amb la ultradreta. Perquè «és il·legal segregar per centres segons la llengua» amb la normativa vigent. I si no es pot fer així, l’alternativa hauria de ser crear línies diferents per cada idioma dins una mateixa escola. En aquest cas, «on és la duplicació d’aules i de personal que es necessita per fer-ho?», es pregunta.

El que és més cabdal, per al president de la Secció Filològica de l’IEC: el caràcter vehicular del català a l’ensenyament buscava compensar la presència molt majoritària del castellà en la comunicació social. Si perd aquest caràcter, el català «queda molt per davall en els usos socials i no s’aconseguirà l’objectiu que al final de l’escolarització obligatòria tot l’alumnat domini les dues llengües al mateix nivell. Veurem si és un problema d’ignorància o de voler incomplir el que diu la llei finalment, veurem per on van».

Per a Bernat Joan resulta complicat preveure una resposta de la comunitat educativa que implica claustres i professorat de manera individual, tot i que recorda que als centres escolars de les illes es treballa des de fa dècades per assolir una presència relativament normal del català, «difícilment es doblegaran davant la pressió del Govern actual i això és una cosa que dona esperança».