Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Fa mesos que el debat sobre educació està al centre de la diana i no s’albira un canvi de dinàmica. Que aquest debat existeixi hauria de veure’s positivament, si no fos perquè està tan polaritzat que l’ambient es fa irrespirable i el soroll, sovint, és eixordador, més quan els discursos neoautoritaris i reaccionaris que impregnen totes les capes de la nostra societat s’han fet un forat, a crits i empentes, en el món educatiu: aposta per la segregació per nivells, recuperació de la tarima, el professorat com autoritat pública i el rebuig a tota pedagogia i didàctica que no sigui la seva. De les condicions materials de professorat i alumnat dins i fora les aules, res o poc.
Sobre aquestes condicions, la llista és llarga i el debat molt ampli, però voldria fer-lo aterrar en un fet que sembla normalitzat, se’n parla poc, comporta (malauradament) lluites aïllades i considero alarmant: la deixadesa política en l’aposta per la millora dels equipaments educatius públics del país, escenificat, en primer lloc, per infraestructures envellides a qui els anys no perdonen; i, en segon lloc, per la cronificació dels barracons als centres educatius públics.
En el primer cas, lluny d’una reforma o adequació a les necessitats educatives actuals, les actuacions sobre elles es basen en “tapar forats”. Edificis amb 50, 60 i 70 aniversaris a l’esquena aturats en el temps que pateixen danys diversos, com inundacions, humitats i/o goteres (1). Ajuntaments i Departament d’Educació es passen la pilota entre uns o altres exigint-se responsabilitats i inversió mentre el temps segueix passant i ningú (o molt pocs) mouen un dit. En el segon cas, els barracons s’han convertit en l’aposta del Departament, els quals els suposa poca inversió i els permet cobrir la demanda demogràfica d’aquell moment concret. Perquè sabem que el Departament planifica a anys vista i tan fàcil és posar barracons com treure’ls. I aquí està el gran perill. La davallada demogràfica que hem iniciat hauria de ser la gran oportunitat per fer una aposta de país per la construcció de nous centres educatius públics i la millora de les infraestructures actuals per, d’una vegada per totes, fer realitat una petició històrica de la comunitat educativa: la baixada de ràtios. Desgraciadament, el que ens trobem és tancament de línies a la pública, supressió de places públiques i reforçament del model privat concertat. La cronificació de la precarietat i el desmantellament del que és públic (2).
L’Escola Nova marca el camí
Davant el soroll ensordidor d’uns i les polítiques mercantilistes d’uns altres (3), m’agrada refugiar-me en els referents de l’Escola Nova per la seva anàlisi i les seves propostes, ja sigui amb els d’allà (Celestine Freinet) o amb els d’aquí (Rosa Sensat). Més enllà dels debats pedagògics, és interessant veure com, en el primer terç del segle XX, hi havia una gran preocupació dins aquest moviment pel paper que juguen els espais educatius en el procés d’ensenyament i aprenentatge. Va ser el pedagog Manuel Ainaud (qui va lluitar fermament per l’escolarització de tots els infants i la dignificació de l’escola pública) que, el 1917 des de la Comissió de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, va iniciar un ambiciós pla de construcció de centres educatius a la Ciutat Comtal de la mà de l’arquitecte Josep Godoy i Casals, “palaus per a la infància”, alguns dels quals encara hi són presents (l’Escola i Institut públic Lluís Vives o l’Escola pública Ramon Llull, entre d’altres). Altres, les bombes feixistes els van fer desaparèixer (Escola del Mar) (4).
Es diu que l’arquitectura d’una època correspon necessàriament a l’estat social d’aquella època
Es diu que l’arquitectura d’una època correspon necessàriament a l’estat social d’aquella època. Seria una frivolitat no afirmar que estem millor que fa un segle pel que fa a equipaments educatius públics, però el que és cert és que les prioritats i les polítiques, en aquest sentit, han canviat molt. Sales àmplies, sostres alts, llum abundant, espais oberts i extens pel joc, es van convertir en elements clau per dur a terme la nova missió pedagògica. No és d’estranyar, per tant, que l’edificació de nous centres escolars passés a ser una empresa prioritària. I és que un dels triomfs de l’Escola Nova, entre molts altres, va ser entendre que la infantesa no era només una etapa preparatòria per la vida adulta, sinó una etapa en si mateixa que calia viure i gaudir en les millors condicions possibles.
D’aquest moviment de renovació pedagògica que alguns i algunes, avui, continuem i continuarem reivindicant i que altres han intentat apropiar-se’l buidant-lo del seu caràcter social, democràtic i emancipador (5), segueix existint un llarg fil que connecta amb les reivindicacions d’avui. De l’Escola d’Estiu de 1934, en ple projecte polític republicà, es va sortir establint una sèrie de mesures a curt, mitjà i llarg termini per avançar cap a l’escola unificada. En les seves aspiracions, estava la de “crear a tota pressa les escoles necessàries, fins que no quedi un sol infant sense tenir la deguda escolaritat”, “procurar la creació de més escoles fins a reduir a 18 o 20 el nombre d’infants a les classes”, així com que “cada població catalana tindrà tota una institució escolar primària, amb pàrvuls i ensenyament primari complet; amb camps de joc, piscina, esport, realitzacions, biblioteca, sala de música, etc.” (6)
Una realitat difícil de digerir i encara per transformar
Noranta anys després, les aspiracions no canvien. Avui, a Catalunya seguim amb unes ràtios asfixiants (7), més del 40% dels centres educatius de Catalunya no tenen biblioteca escolar (8) i la renovació dels espais d’esbarjo es produeixen a compte gotes (9). El curs 20/21, Catalunya tenia 1.006 aules provisionals en barracons (10). El curs 23/24 finalitzarà amb 962 (11), sent 84 els centres educatius públics íntegrament en barracons, alguns amb més de 15 anys d’antiguitat.
El més preocupant és que mirant els programes electorals de diferents forces polítiques per algunes l’objectiu d’acabar amb els barracons és secundari, per altres no és ni objectiu o, simplement, propaganda. Un exemple és a L’Hospitalet de Llobregat, on el passat mes de març es va decretar l’emergència educativa amb una moció aprovada per unanimitat al consistori (12) per la situació de sobreràtios i la manca d’equipaments educatius públics. Però de les paraules als fets, sovint, hi ha un abisme: l’Institut Escola Maria Miret ha passat a ocupar els barracons que ha deixat l’Escola Ernest Lluch, la qual després de 12 anys ha obtingut el merescut nou edifici. Ara, aquest Institut Escola està fragmentat, amb uns barracons per primària i secundària a un carrer i un barracó per infantil a un altre, a una distància de 150 metres. Just al costat, “Un Oasi a Riera Blanca”, un solar venut a Cornex Capital Investment, una immobiliària especialitzada en ‘luxury-premium’. Pisos de gairebé mig milió d’euros d’impossible accés per les classes populars. Un solar que podria haver estat utilitzat per la construcció d’un centre escolar digne pels infants i joves de la zona. Quants anys passarà en barracons? Tota una incògnita.
El paper de les AFA i la resta de la comunitat educativa
El passat juliol de 2023 el Departament d’Educació aprovava un augment d’inversió de 245 milions d’euros pel Pla d’Educació Digital de Catalunya, arribant als 863 milions compromesos fins a 2029 (13). Comprovant pressupostos d’algunes últimes licitacions d’obres per a nous centres educatius públics, la inversió està entre els tres i els sis milions d’euros per centre. Costa de creure com poden estar d’allunyats els despatxos de Via Augusta de les necessitats materials dels centres educatius públics.
Si alguna cosa ens han ensenyat les escoles que a poc a poc van aconseguint edificis dignes és que quan es genera conflicte s’aconsegueixen guanys. Darrere les protestes venen les victòries. Si hi ha silenci és que no hi ha conflicte, o almenys és la lectura reduccionista que sembla fer l’administració. Esperar que el govern de torn es llevi amb el peu dret i faci una aposta ambiciosa per la millora de les infraestructures i l’erradicació dels barracons és una autèntica quimera. Cal que la comunitat educativa marqui l’agenda i les prioritats, que en són moltes. I això exigeix reclamar espais dignes i de qualitat teixint aliances amb entitats i associacions de barri pel bé del nostre alumnat, fills i filles.
Avui, veient la realitat, cal seguir recordant a Manuel Ainaud: ““Davant de l’edifici construït per qui solament ha de complir amb els seus electors i que sols cubica les aules perquè estiguin d’acord amb la llei, el nostre, serà ornat de totes les belleses posades amb emoció pels que volen lliberar les classes populars de Barcelona.”” (14)
(1) L’escola Josep Carner vol solucions definitives a les fuites d’aigua i humitats en algunes aules: https://www.bdncom.cat/notice/lescola-josep-carner-vol-solucions-definitives-a-les-fuites-daigua-i-humitats-en-algunes-aules
(2) Els barracons s’enquisten a l’escola catalana: https://www.elcritic.cat/investigacio/els-barracons-senquisten-a-lescola-catalana-10513
(3) PISA i el pèndol neoliberal: de la lògica competencial al neoautoritarisme educatiu: https://blogs.publico.es/torndeparaula/18147/pisa-i-el-pendol-neoliberal-de-la-logica-competencial-al-neoautoritarisme-educatiu/?doing_wp_cron=1714944149.3012909889221191406250
(4) Arquitectura catalana: Josep Godoy i Casals: https://www.arquitecturacatalana.cat/ca/autors/josep-goday-i-casals
(5) Escola Nova XXI constata el seu fracàs: https://www.sindicat.net/wp-content/uploads/2022/02/full412.pdf
(6) L’Escola Nova Catalana 1900-1939. Eumo Editorial, pàgs. 227-230.
(7) La bajada de ratios, la asignatura pendiente en las aulas: https://www.elsaltodiario.com/educacion-publica/bajada-ratios-asignatura-pendiente-aulas
(8) Més del 40% de les escoles catalanes no tenen biblioteca escolar malgrat estar obligats per llei: https://www.elperiodico.cat/ca/societat/20230406/40-escoles-catalanes-biblioteca-escolar-85327165
(9) Barcelona redissenya els patis de les seves escoles: https://www.elperiodico.cat/ca/barcelona/20220427/barcelona-redissenya-patis-escoles-13572218
(10) Un de cada 10 escoles públiques fa classes en barracons: https://www.elcritic.cat/noticies/una-de-cada-deu-escoles-publiques-fa-classes-en-barracons-139833
(11) El sindicat USTEC-STEs denunciem que l’any vinent el Departament d’Educació tancarà moltes més línies d’I3 i de primer d’ESO de centres públics de les que ha fet públiques: https://www.sindicat.net/2024/03/07/el-sindicat-ustec-stes-denunciem-que-lany-vinent-el-departament-deducacio-tancara-moltes-mes-linies-di3-i-de-primer-deso-de-centres-publics-de-les-que-ha-fet-publiq/
(12) L’Hospitalet, en emergència educativa per les escoles saturades: sobreràtio i 29 bolets: https://www.ccma.cat/324/lhospitalet-en-emergencia-educativa-per-les-escoles-saturades-sobreratio-i-29-bolets/noticia/3281583/
(13) El Govern aprova augmentar en 245 milions d’euros l’import de l’encàrrec entre el Departament d’Educació i el CTTI fins al 2029: https://presidencia.gencat.cat/ca/ambits_d_actuacio/transformacio-digital/detalls/article/encarrecCTTI_educacio
(14) L’Escola Nova Catalana 1900-1939. Eumo Editorial, pàgs. 135-145
El Diari de l’Educació, 2025
1 comentari
Efectivament, mestre Ocaña. Denuncies la realitat d’uns barracons que s’han perpetuat. Jo, com a director vaig inaugurar els primers barracons Durisol al Coll del Portell, El Carmel, el gener de 1977 per afrontar el dèficit de places escolars acumulat. Va ser posisble per grans manifestacions reivindicant incement de places escolars públiques. És inacceptable que després de cinquanta anys i de sitema polític democràtic estiguem així.
És molt oportú que recordis com l’Ajunatament de Barcelona (1908), la Mancomuniatt de Catalunya (1914) i la Generalitat de Catalunya (1931) van promoure unes construccions escolars sòlides, funcionals i belles. Així s’impulsava l’entusiasme per la Renovació Pedagògica de directorr i mestres. Estendre l’escolarització i una educació d’Escola Activa. Quin país més avançat!
Vegem, actualment, barracons i edificis limitats… pedagogia incerta sense direcció… mestres i professors cansats i mal pagats. Hi accedeixen persones amb una pobra i insuficient llengua i cultura bàsica doncs cal cobrir les places com sigui. Els joves amb cultura extensa no s’hi senten atrets. I és una de les professions que pot ser més gratificant.
Amb tot, un repunt. Als barracons d’el Carmel, Escola Coves d’en Cimany, vàrem fer pedagogia d’Escola Activa. Pot més la convicció i dedicació dels professionals que apleguen l’ajuda de les famílies que les condicions arquitectòniques de l’edifici.
I un contrapunt. Quines magnífiques, elogiades i premiades biblioteques públiques s’estan fent! Ens sembla molt bé, però queda palès que l’opció política no es donar prioritat a les escoles.