Opinió

En record de l’Ana Teberobsky

El passat 30 de març sobtadament ens va deixar l’Ana Tebe (així era com li deien molts professionals de l’Educació).

Des de finals dels anys 80, l’Ana treballava a la Facultat de Psicologia de la UB. La UB ja ho va comunicar a la seva web, però m’ha semblat necessari comunicar-ho a través del Diari d’Educació, perquè ella era molt coneguda per moltes mestres i professorat d’arreu de Catalunya i de l’Estat, atès que sempre va ser fidel al que creia: que la finalitat dels avenços en l’investigació i el coneixement psicopedagògic era d’innovar la pràctica educativa. Aquesta era la raó de les innumerables activitats de difusió i formació permanent dutes a terme a Escoles, CRP, Centros de Professores i a qualsevol indret que l’hi demanaven.

D’ençà de la seva arribada el 1976 des de l’Argentina –aleshores en plena dictadura– a Barcelona –aleshores en plena transició democràtica– vam conèixer de primera mà la «psicogènesi de la construcció de l’escriptura i la lectura en les nenes i nens». En un inici no sempre va ser ben acollida perquè la radicalitat d’aquest nou coneixement desmuntava, entre d’altres, l’aprenentatge de la mal anomenada «lectoescriptura», centrat en les «cartilles» i en «fitxes» de moltes editorials; feia replantejar les eternes disputes entre els defensors del mètodes analític i el global; argumentava que accedir a comprendre el sistema alfabètic era independent de quina fos la llengua; diferenciava amb claredat la construcció del sistema d’escriptura, la cal·ligrafia i l’ortografia, a voltes no suficientment ben delimitades en l’ensenyament, etc.

El coneixement de la psicogènesi primer de tot va impactar en l’educació dels pàrvuls però mancava quelcom: si els petits construïen hipòtesis pròpies de què és escriure i com s’escriu, calia crear situacions i activitats d’aprenentatge que portessin les criatures a interaccionar i socialitzar el què pensaven del sistema d’escriptura i el que feien en els intents d’apropiar-se’l.

De manera que l’Ana va liderar l’elaboració de la proposta d’ensenyament basada en les recerques prèvies sobre psicogènesi però progressivament va anar desenvolupant-se amb la complicitat de molts professionals (mestres, professionals d’EAP i d’altres) que obrien les portes de les aules a ella i a d’altres membres del seu equip. Les intervencions més idònies per generar nous aprenentatges, fos quin fos el moment d’apropiació de l’escrit de cada  petit,  s’identificaven a mesura que s’analitzaven i es discutien conjuntament tot allò observat a l’aula de què feien i deien  els petits entre ells i entre ells i la mestra.

Un altre puntal de l’ensenyament de l’Ana era, i és, que l’accés a l’alfabetització ha d’anar totalment del bracet amb el «llenguatge que s’escriu». Les propostes d’activitats d’aprenentatge han de ser, doncs, d’escriure allò que realment s’escriu a la vida real i que conformen els diferents tipus de text: propis noms, noms comuns del mateix camp semàntic, títols, llistes, dites, rodolins, embarbussaments, poesies, contes, cançons, notícies, definicions, textos argumentatius, expositius, descripcions, etc., etc.  No valia continuar escrivint paraules amb un mateix fonema (peu, pou, pam, pom, etc.) ni «llegir» oracions sense sentit per tal de «treballar» una determinada lletra com a «mi mamá me mima» o «ese oso soso» de les antigues «cartilles». La proposta «d’escriure allò que s’escriu» va impregnar, no només l’ensenyament del cursos dels petits, sinó que també va estendre’s els de nivells superiors, aleshores de l’EGB i després de l’educació primària i àdhuc de l’ESO.

La petjada que l’ensenyament de l’Ana ha deixat en moltíssims professionals, centres educatius i en documents curriculars de diverses comunitats autònomes és enorme. Moltes gràcies Ana.