Opinió

Estimat Carles

Som una bona colla, una extensíssima colla, les persones que ens ha entristit la mort del periodista Carles Capdevila. Estem adolorits, ens fa molt mal; aquesta mort que no tindrà, n’estic segur, l’última paraula. Ni l’última ni la penúltima, perquè les paraules i els silencis que convinguin els tindrem nosaltres. Nosaltres els gestionarem i en Carles serà recordat sempre.

Les xarxes socials han divulgat centenars de comentaris de persones de tota mena explicant el paper que en Carles ha tingut a les seves vides. Vides de persones que el van conèixer personalment al costat d’altres que l’han llegit o que l’han escoltat. Persones totes elles que s’han deixat amarar pel seu bon humor, per la seva tendresa, per la seva ironia esmolada. En Carles ha estat un periodista molt intel·ligent, compromès amb els més fràgils, amb tots aquells que “tenen cura dels altres”. I ho ha fet amb sensibilitat i amb exigència.

Diem que escrivia des del cor i des del cap i els seus missatges s’adreçaven al cor i al cap, però sense divisions de cap mena. Crec que aquesta capacitat d’en Carles explica una part de l’acollida dels seus textos i de les seves conferències.

Recordem, per exemple, la reivindicació de l’amabilitat. Algú, fent al meu entendre una lectura superficial, pot considerar que és una idea molt bonica, potser naïf en els temps que corren. Jo crec, però, que és una de les proclames més revolucionàries que podem arribar a fer i que, sens dubte, hem de practicar si no volem estar sempre a la vora de l’abisme. Provem de llegir els seus articles commoguts i emocionats però amb el cap molt clar, mirant de descobrir quin món reclama que fem realitat entre tots i pensant que les nostres criatures en seran les principals beneficiàries perquè per a en Carles l’educació és un procés fonamental.

I ara voldria proposar el següent: que totes les institucions educatives –escoles de qualsevol mena, sindicats, moviments, associacions… (quina meravella tenir aquests punts suspensius perquè tots en formen part)– trobem un moment abans d’acabar el curs per llegir de manera col·lectiva un article d’en Carles, aquell que ens agradi més, que més ens interpel·li. Un article que pot fer-nos plorar, riure o experimentar aquella sensació que tens quan algú que t’estima t’ajuda a trobar sentit a tot el que fas. Articles tendres i crítics, articles que dibuixen un nou horitzó, articles que aposten pel més febles… –una altra vegada faig present la sort dels punts suspensius–. En trobarem per donar i per vendre.

Jo ho necessito fer. Necessito parlar d’ell, escoltar altres veus que me’n parlin i fer el gest que més li agradava: abraçar les persones amb qui col·labores per construir una societat més de tots. Necessito llegir i rellegir els articles d’en Carles. Per això us faig aquesta proposta: fer viure i fer reviure la seva veu.

I una abraçada a l’Eva, la seva dona, als seus quatre fills i al pare i a la mare, aquesta mare que cura amb els petons.