El verb deixar: el dret al joc
Després de dinar i de fer els deures, la nostra mare, que ens estimava molt, ens treia a mi i als meus germans de casa, perquè, en un marge precís de temps i d’espai, sortíssim a fora a jugar, al carrer, a les voreres o a la plaça. En aquell temps i en aquells espais tenien lloc les experiències més importants per al nostre creixement: coneixíem altres nens i nenes, comparàvem les nostres habilitats, els nostres caràcters, coneixíem la natura, els animals (malauradament per a ells, molt sovint), es descobrien coses noves, es vivien emocions… Totes aquestes experiències no haurien estat possibles si hi haguessin estat els adults.
Avui tot això és gairebé impossible per a un nen. Passen pràcticament tot el temps sota el control d’adults responsables: els pares, els mestres, els entrenadors esportius, els professors de dansa o de piano, els empleats de les ludoteques i, si sobra temps en acabar els deures, de la televisió o l’ordinador.
No es pot acompanyar un nen a jugar. El verb jugar no es pot conjugar amb el verb acompanyar o vigilar, només amb el verb deixar
Els nens d’avui corren el risc de no poder jugar, i això pot ser considerat un perill molt greu. Els pares hi reaccionen ofesos dient que acompanyen cada dia els seus fills o filles al parc, i que es gasten un munt de diners en joguines. En aquestes dues raons es basa precisament l’anterior denúncia: no es pot acompanyar un nen a jugar.
El verb jugar no es pot conjugar amb el verb acompanyar o vigilar, només amb el verb deixar. Hem de tornar a deixar jugar els nens i les nenes. Que siguin ells els qui triïn com, amb qui i on. Pel que fa a les joguines, convé estalviar aquests diners, comprar-ne com menys millor. Per jugar bé, les joguines han de ser poques i bones. Les bones joguines solen ser les que costen poc o gens, perquè s’han construït amb el pare o la mare o els avis.
Drets i deures
Sembla que els deures concerneixen els nens, i a nosaltres, els adults, els drets. Està completament assumit que el nen ha d’aprendre a obeir, a respectar els drets dels altres i a complir amb els seus deures. En les meves experiències de participació dels nens en la vida de les ciutats, se m’ha criticat sovint perquè aquestes propostes podrien desenvolupar en els nens actituds agressives, irrespectuoses amb els adults. Tanmateix, el que sí que és cert és que l’educació al respecte passiu i acrític dels deures desvetlla un fort desig de transgressió. Per contra, en tots aquests anys d’experiències de participació hem pogut constatar que reconèixer als nens el dret-deure de defensar els seus drets origina un fort augment del sentit de ciutadania i responsabilitat.
No obstant això, els adults, tant en la família com a l’escola, s’esforcen a precisar que davant dels drets han d’estar sempre previstos els deures. Així, per exemple, davant del dret a jugar garantit per l’article 31 de la Convenció sobre els Drets del Nen, s’apressen a recordar el deure de no molestar, de no espatllar les coses, de no suar. Cada dret es redimensiona amb una infinitat de deures. El raonament és profundament erroni, perquè, enfront de cadascun dels drets del nen, existeixen els deures dels adults, que han de garantir el respecte i les adequades condicions d’aquests drets. Sense oblidar-se mai del que han escrit a l’article 3, ells mateixos, els adults, que l’interès del nen s’ha de considerar sempre en primer lloc.
*Aquest és un fragment de l’article “Ser pares i fills en un període difícil” de la Revista Guix d’Infantil 27 (Octubre 2016). Podeu llegir l’article complet fent clic aquí.
