Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Durant la Segona Guerra Mundial els nazis van sembrar les costes de Dinamarca amb mines per dificultar una possible invasió aliada. Quan la guerra es va acabar calia fer alguna cosa per evitar que explotessin i matessin la població civil. Saltant per sobre dels compromisos internacionals i dels tractats sobre els drets dels presoners de guerra, l’exèrcit danès va aprofitar soldats alemanys perquè desactivessin les mines abans de deixar-los tornar a casa seva.
Aquests soldats eren de la lleva dels Volkssturm, formada a última hora, quan tot estava perdut, per joves molt joves o homes grans. Un exemple més de barbàrie.
La pel·lícula “Land of mine”, dirigida per Martin Zandvliet, ens narra aquest fet i ho fa des de la perspectiva d’un oficial danès que acaba sentint un gran afecte per als joves presoners i que viu entre l’espasa i la paret. Per un costat, els vincles que estableix amb ells; per l’altre el fet que tot militar ha d’obeir les ordres que rep sense cap mena de qüestionament.
La pel·lícula, a més d’il·lustrar-nos sobre uns fets esfereïdors i molt desconeguts, et fa sentir la tensió dramàtica que viuen els personatges quan intenten desactivar les mines. Però també, com el cine bèl·lic de més qualitat, és un al·legat contra les guerres, contra la seva refotuda irracionalitat.
Ras i curt: una pel·lícula inoblidable que et commou profundament.
