Opinió

Jubilats però no retirats

“La vellesa existeix quan es comença a dir: mai m’he sentit tan jove”. Jules Renard

En aquests últims anys, gràcies a una clàusula de la LOGSE, s’estan jubilant anticipadament molts mestres de l’ensenyament públic als 60 anys, en lloc dels 65, després de complir 35 anys de servei. Encara que hi ha qui aguanta una miqueta més. És la generació que es va estrenar en l’ofici en la dècada dels setanta, una època en què, després de persistents mobilitzacions, es va aconseguir la construcció d’una gran quantitat de centres públics amb la consegüent provisió de docents que molt ràpid van treure la plaça en propietat. Eren uns altres temps. Avui, la pregunta més insistent dels qui tenen cinquanta anys és: fins quan es mantindrà aquesta jubilació anticipada? Ningú ho sap ni contesta, encara que els pronòstics de futur, per allò de la caiguda en picat del fons de pensions, van mal dades.

Es jubilen de la feina però, en general, segueixen amb una vida activa, fins i tot molt activa. Hi ha qui, abans de prendre decisions, contempla amb parsimònia l’ingent panorama de noves ofertes i oportunitats. Però hi ha qui agafa velocitat de creuer i s’omple aviat l’agenda, de vegades de manera desmesurada. Sí, també existeix l’estrès del jubilat. De forma pacient o impacient s’aprèn a gestionar aquesta nova etapa: a trobar l’art de saber viure amb saviesa, serenitat, llibertat i dignitat, al fil de la dita de Rousseau: “La joventut és el moment d’estudiar la saviesa, la vellesa el de practicar-la”. Amb una mirada més lliure, amb un criteri d’elecció més exigent i amb les forces encara intactes, sobretot en els primers compassos, es llancen a recuperar les assignatures pendents i a satisfer els desitjos que, per raons òbvies, mai van poder complir o, almenys, no amb la regularitat i intensitat que volien. S’apunten a un curs de pintura, aprenen a tocar un instrument musical o es dediquen a perfeccionar-ho, aprenen idiomes, canten, ballen i es llancen al gaudi de nous o vells plaers, i també es fiquen en coses i aventures que mai s’haurien imaginat.

Se segueix fidelment la consigna clàssica del “Mens sana in corpore sano”. En efecte, freqüenten exposicions, sales de cinema i teatre, clubs de lectura, conferències i cursos de tot tipus. De vegades de manera regular al llarg de l’any, apuntant-se a les múltiples ofertes d’universitats de la tercera edat i fins i tot barrejant-se amb joves estudiants per cursar una carrera, amb exàmens inclosos. Quin valor! Hi ha activitats en les quals la presència de pensionistes és tan dominant que tan sols es visualitzen caps calbs i de pèl blanc. Ah, i viatgen tant com poden, aprofitant les gangues de l’IMSERSO o d’altres de temporada baixa. Hi ha docents que mai van viatjar tant com ara. Això sí, sempre que la condició d’avis no els crei una dependència extrema que els hi impedeixi. Com ocorre amb les famílies, també creix la diversitat de rols i ocupacions de les àvies i avis. Entre els docents que durant la seva vida laboral van militar en una organització política, sindical o social hi ha de tot: des dels qui tallen de soca-rel fins als quals no volen o no saben desendollar-se, passant pels qui mantenen el seu compromís amb un paper ressituat: com a assessors, consultors o formadors espontanis o organitzats d’altres persones que han de prendre el relleu, encara que aquest no sempre arriba tan aviat com seria desitjable.

Fins quan es mantindran intel·lectualment vius i connectats? Suposo que fins que la curiositat no decaigui, encara que cal dir que també abunden els docents poc inquiets i sedentaris, amb menesters i entreteniments casolans i menys ambiciosos. Ah, clar, i fins que el cos aguanti. Per això es cuiden, amb passejos pel camp i estades al gimnàs on s’esforcen amb aparells i estiraments o es relaxen en l’aigua, amb el ioga i les seves variants, la dansa o algun que un altre massatge reparador. És la manera de prevenir o bregar dignament amb molèsties i xacres que de forma brusca o més lentament han d’arribar algun dia. Així mateix, són temps per mirar enrere i tornar a la infància -un territori que mai es va abandonar del tot-, per evocar una mirada més tendra i amable al record i per rescatar emocions i amistats que havien quedat arraconades.

D’altra banda, hi ha docents que segueixen amb algun tipus de vinculació amb l’escola. Majoritàriament es dediquen a tasques de biblioteca i administratives, reforç escolar dins i fora de l’aula, suport a projectes educatius, impuls a la lectura i conta-contes, acompanyament en sortides i colònies, participació en tallers i educació de persones adultes i cooperació. També hi ha els qui es dediquen a l’elaboració de materials, a escriure llibres i articles i a impartir cursos i conferències, fent-se molt visibles a les xarxes. O que col·laboren amb entitats culturals i museus o en el manteniment i divulgació del patrimoni històric-artístic. Recordo que a Mèrida, en un viatge recent, els qui ens van mostrar el teatre romà i altres joies arquitectòniques clàssiques eren mestres.

És evident que la saviesa i experiència acumulada no pot quedar en sac foradat. D’aquí la necessitat que el professorat prejubilat o recentment jubilat intervingui en tasques d’assessorament i formació inicial i permanent del professorat: qui vulgui, pugui i reuneixi les competències per fer-ho. Això sí, en petites dosis, per passar el testimoni protagonista a les noves generacions, mitjançant un diàleg compartit que assenyali cap a un futur incert però esperançador i no cap a un passat que, amb freqüència, s’evoca amb excessiva nostàlgia i idealisme, i amb la falsa asseveració que qualsevol passat va ser millor. Encara que, certament, alguns projectes i històries convé no oblidar-los.

Així mateix, abunda la presència de pensionistes en els col·lectius de renovació educativa. I no solament això: s’ha organitzat un espai específic per a ells dins de la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya (FMRPC). Es tracta de l’Associació de Mestres i Professors Jubilats RELLA –nom al·lusiu a una part de l’arada que penetra a la terra–, que porta ja uns anys de funcionament sota aquest lema: “Seguim ensenyant, seguim aprenent, ens seguim divertint”. I per fer realitat aquest propòsit es creen grups de treball per organitzar el voluntariat en l’àmbit educatiu, acadèmic i social; converses en anglès i clubs de lectura; passejos, sortides i activitats lúdiques i culturals; i debats sobre temes d’actualitat i, més prioritàriament, sobre l’educació actual, participant activament en el nou pla de formació inicial del professorat i als debats que conformen avui la política i la innovació educativa del present-futur.

Ara estan treballant en l’organització d’una trobada amb altres grups de jubilats. És possible que també connectin amb altres associacions de tota Espanya i fins a d’algun país estranger. Perquè m’imagino que el seu objectiu final és la creació de la Internacional de Professors i Professores Jubilades. Ànims i embranzida per a això no els en faran falta a aquests mestres jubilats però no retirats.