Opinió

La IA no llegeix els teus pensaments, però sap com gaudeixes

La fantasia que la IA penetrarà en la intimitat de la nostra ment, llegirà els nostres pensaments i decidirà cada pas que donem, és això: una fantasia. Avui dia, pot ajudar-nos a executar alguna acció que per lesions cerebrals no podem fer sols, elaborar la llista de la compra i enviar-la al supermercat o redactar un informe que -si no volem errar- ens convindrà revisar després. En tots els casos, requereix el nostre consentiment i una ordre (prompt). De moment, és el nostre copilot virtual. Si fixa objectius de combat (100 al dia a Gaza, abans -sense IA- eren 50 a l’any) és perquè els hem demanat i hem decidit després executar el tret. La responsabilitat continua sent nostra, com quan difonem rumors o imatges falses.

Això no obvia que hi hagi visionaris -molt ben pagats- com Ray Kurzweil, gurú i investigador principal d’IA a Google, que fa uns dies declarava que: “La nostra intel·ligència es multiplicarà per un milió: serem més intel·ligents, divertits, creatius i innovadors. És la singularitat i ocorrerà el 2045. Desbloquejarem nous nivells de consciència, podrem triar i canviar l’aparença física, parlar tots els idiomes i visualitzar formes en 11 dimensions. La vida humana canviarà per sempre”. Acaba de publicar ‘La singularitat està més a prop’ i ja va predir fa 20 anys, en ‘La singularitat està a prop’, que tot això passaria el 2029. Ara, davant del poc èxit dels seus auguris, ha hagut de retardar-los a 2045.

Com a bon líder transhumanista comparteix el “No limiteu els vostres desafiaments, desafieu els vostres límits”, lema de la moral transhumanista que nega allò impossible, inclòs l’envelliment i la mort. Aquest projecte, que porta plantejat fa ja unes dècades, s’ha revitalitzat per la convergència dels desenvolupaments de la nanotecnologia, la computació quàntica i la pròpia IA. Apunta a l’adveniment de la superintel·ligència amb un home augmentat, un cíborg: híbrid home-màquina. Un xip cerebral ens connectarà al núvol i convertirà els nostres pensaments en transparents. Codificats com a bytes, es faran conscients al mateix temps que escriuran sols a la pantalla. L’inconscient, amb la seva sèrie de lapsus, oblit i doble sentit desapareixerà, com ja ho fan -gràcies al predictiu del teclat- les paraules que teclegem erròniament.

L’inconscient no es pot clonar

La veritat és que, avui dia, l’inconscient no es pot clonar. Les màquines aprenen, però no entenen la ironia o el doble sentit (excepte que es tracti de sintagmes ja establerts i incorporats a la seva base de dades) ni cometen lapsus. En no tenir cos ni experiència subjectiva, tampoc coneixen el dubte ni la por, la qual cosa les fa idiotes en situacions imprevistes com la conducció autònoma, on han de raonar sobre la marxa, davant un imprevist. Confonen el senyal de STOP amb l’“Stop als preus!” d’un cartell publicitari.

No van més enllà -com va recordar Bill Gates- de ser un lloro estocàstic. Com quan li demanem a Alexa “posa música relaxant” i l’assistent respon amb una llista de reproducció, podria semblar que ha entès la petició. No obstant això, només ha executat un patró predefinit, sense entendre ni el que “relaxant” significa en un context humà, ni per què una determinada música podria ser relaxant. El seu suposat parlar i comprendre no deixa de ser una simulació dels actes de parla (Austin).

Ja fa uns anys que el filòsof John Searle ens va desvelar la fal·làcia de la IA, amb el seu experiment mental de l’“habitació xinesa”. Imaginarem una persona dins d’una habitació que rep símbols xinesos i segueix instruccions per respondre en xinès. Pot respondre, però no comprèn el significat i, per tant, no podem qualificar-los d’autèntics actes de parla. Tot i que des de l’exterior pugui semblar que entén xinès, en realitat només manipula símbols sense comprensió real.

Aquesta mirada absoluta a la qual ens exposem ens redueix a una col·lecció de dades

Això no impedeix que els xinesos, en primer lloc, però també altres, implementin cada dia nous programes d’IA que sí aconsegueixen saber el que consumim, els nostres hàbits de gaudi, els llocs que visitem, el menjar que demanem, els nostres gustos sexuals, els horaris de son, les nostres preferències polítiques i els influencers preferits. Aquesta mirada absoluta a la qual ens exposem ens redueix a una col·lecció de dades i amb això aconsegueixen predir algunes accions posteriors, basant-se en models i perfils que reflecteixen la nostra passió per la repetició. No es tracta, per descomptat, d’una interpretació de la nostra manera singular de gaudir i satisfer-nos, només saben el que demanem. El nostre desig segueix sent una incògnita (per a ells i per a nosaltres).

A la IA, en realitat, li preocupen menys els nostres pensaments i els continguts que circulen per les xarxes. Promou els més radicals i mòrbids (sexualitat, violència, odi) per la seva major atracció. Li interessa molt més saber com gaudim consumint, perquè d’això depèn el seu negoci, present i futur.

Aquesta ànsia de lucre no exclou una ambició delirant com la d’Elon Musk, fidel seguidor del seu avi Joshua Hadelman, les tesis paranoiques del qual somiaven amb substituir la democràcia per una tecnocràcia. Hadelman mai va tenir una teoria per a la presa del poder. El seu nét ha trobat un aliat eficient (de moment).