Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Mig segle després de la mort de Franco, recordar la dictadura implica assumir la profunditat de la fractura que va provocar en tots els àmbits de la vida pública, i especialment en l’educació. El franquisme va anorrear el projecte pedagògic republicà, va desmantellar la modernització que s’havia iniciat a Catalunya des de finals del segle XIX i va imposar una escola concebuda com a instrument d’adoctrinament i control social. Tanmateix, aquesta és només una part de la història. Durant els quaranta anys de dictadura, centenars de mestres, famílies i comunitats educatives van desenvolupar formes de resistència que, tot i ser discretes o semiclandestines, van transformar profundament la societat i van permetre reconstruir l’escola pública democràtica a partir de la transició i amb la recuperació de les institucions legítimes. És una història encara poc explicada, però essencial per entendre el present del sistema educatiu català.
La llosa franquista: escola única, feixista i uniformitzadora
Des del 1939, la política educativa del règim es va caracteritzar per l’abandonament i el control ideològic. L’estat va prioritzar la propaganda i la repressió per damunt de la qualitat pedagògica. L’educació primària va quedar sotmesa al nacionalcatolicisme: les assignatures de religió i de formació del “Espíritu nacional” eren al centre de l’horari, s’hi promovia la memorització mecànica, els valors patriarcals i un patriotisme dogmàtic. El tractament de la història fomentava la mitificació de la “Croada” i el menyspreu a la democràcia i al catalanisme. Tot allò que havia representat l’escola activa, laica i inspirada en els valors democràtics fou prohibit i perseguit. La manca d’inversió pública va crear una situació caòtica. L’estat va paralitzar projectes de construcció d’escoles i va permetre que molts pobles i barris quedessin sense equipaments. Les aules es van massificar, sovint amb més de quaranta o cinquanta alumnes per mestre. La segregació per sexes —nenes d’un costat, nens de l’altre— reforçava els rols de gènere tradicionals, i la disciplina excessiva es mantenia mitjançant càstigs físics o humiliacions. La llengua catalana va ser exclosa tant de l’ensenyament com de qualsevol manifestació pública.
El règim també va desmantellar la professionalització del magisteri: els estudis es van rebaixar, la carrera docent es va precaritzar i la depuració va expulsar milers de mestres, molts dels quals havien liderat l’avantguarda pedagògica republicana. Aquesta depuració no només tenia un objectiu polític, sinó que assegurava la imposició d’un model d’educador obedient, religiós i fidel al règim. A Catalunya, l’impacte fou doblement greu. L’arribada massiva d’immigració a partir de finals de la dècada dels cinquanta va multiplicar la població escolar sense que l’estat construís noves escoles. Aquest dèficit estructural va fer que les acadèmies privades proliferessin i que moltes famílies depenguessin de l’escola religiosa, que esdevingué una extensió natural del nacionalcatolicisme. L’escola pública va ser el sector educatiu més abandonat per l’Estat.
Un llegat republicà que el franquisme no va poder esborrar
Malgrat la repressió, el franquisme no va aconseguir eliminar la memòria pedagògica de la renovació impulsada entre finals del segle XIX i la dècada dels trenta del segle XX. Catalunya havia estat un territori capdavanter en pedagogia gràcies a l’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia, els projectes escolars municipals, l’Escola del Bosc, l’Escola del Mar, els treballs de Pau Vila, Alexandre Galí, Rosa Sensat, entre molts altres, les Escoles d’Estiu promogudes per Eladi Homs a partir de 1914, o l’Escola Normal, els Instituts Escola i la potenciació del sistema educatiu públic, gratuït, laic i capdavanter promogut per la II República.
Aquest moviment havia introduït una escola activa, laica, científica, en contacte amb l’entorn, respectuosa amb el ritme de l’infant i oberta a les corrents pedagògiques europees influïda, entre altres, per Maria Montessori, Ovide Décroly, Édouard Claparède, Jean Piaget o Célestin Freinet, per exemple, que amb les seves visites a Catalunya validaven la solidesa d’aquests progressos. Quan la dictadura va prohibir aquestes pràctiques, van quedar com un patrimoni silenciat però no pas extingit. Mestres que les havien viscut o estudiat van conservar-ne l’esperit, i malgrat la vigilància, van continuar trobant maneres de transmetre idees, mètodes i valors que tard o d’hora havien de tornar a florir.
Galí, Martorell, Vila, Ferrer: un fil que no es va trencar
Durant els primers anys de la dictadura, figures com Alexandre Galí van mantenir viva la memòria del model educatiu català, preservant documents, reflexions i teories pedagògiques per a generacions futures.
Artur Martorell, tot i estar inhabilitat per exercir, va convertir-se en una referència moral i pedagògica per a molts mestres que buscaven una alternativa al dogmatisme franquista. La seva experiència, entre altres, a l’Escola Normal de la Generalitat, el seu pas per la presó i el seu compromís amb la pedagogia activa el convertiren en un símbol de resistència intel·lectual.
Angeleta Ferrer, deixebla del moviment republicà, va aconseguir transmetre, mitjançant cursos, trobades i formacions, els principis de la renovació pedagògica i del rigor científic. Les seves aportacions van ser fonamentals perquè molts mestres joves, sobretot a finals dels cinquanta, seixanta i setanta, descobrissin una altra manera de concebre l’aprenentatge.
Pau Vila, malgrat l’exili, va seguir contribuint a la formació pedagògica des de l’estranger i, de retorn a Catalunya, va mantenir vincles amb mestres del país i va col·laborar en la seva formació.
Aquestes persones, i moltes més, que havien crescut pedagògicament en les dècades anteriors a la guerra civil, contacten amb mestres joves de la postguerra que busquen referents d’aquella època daurada per bastir una alternativa a l’escola franquista. Fan de pont entre dues generacions separades per una guerra cruenta i un règim dictatorial que suposà un retrocés social i pedagògic inassumible. Aquest fil, teixit amb discreció i constància, va impedir que el franquisme fes taula rasa sobre el model educatiu català. I va ser aquest mateix fil el que, anys més tard, faria possible la reconstrucció d’un moviment educatiu ampli i plural.
Experiments de llibertat en plena dictadura
A partir dels anys cinquanta, i especialment durant els seixanta, mestres i famílies van començar a impulsar iniciatives educatives que introduïen pràctiques modernes en un marc legal encara repressiu. Van sorgir escoles cooperatives, centres privats progressistes i projectes que apostaven per metodologies actives, assemblearisme, treball globalitzat, cooperació, coeducació i contacte amb l’entorn. Moltes d’aquestes experiències utilitzaven, d’amagat, materials en català i d’elaboració pròpia, iniciaven activitats culturals vinculades a la llengua i la història del país i fomentaven la participació de les famílies. Eren espais on la renovació pedagògica i la resistència política es trobaven inevitablement. A moltes ciutats del país aquestes iniciatives van proliferar. Mestres compromesos van impulsar grups d’estudi, cursos de formació i activitats que buscaven actualitzar la pràctica educativa. Això va contribuir a crear una xarxa de professionals sensibilitzats amb la necessitat d’un canvi radical en l’escola pública.
Rosa Sensat, Coordinació Escolar, el CEPEPC: el múscul de la resistència pedagògica
El naixement, el 1965, de l’Escola de Mestres Rosa Sensat fundada per mestres i pedagogs com Marta Mata, Maria Teresa Codina, Anna Maria Roig, Maria Antònia Canals, Pere Darder, Enric Lluch i Jordi Cots, va marcar un punt d’inflexió. Precedida, entre altres, per iniciatives com els “Cursos de pedagogia” (1959), els “Congressos de pedagogia barata” (1960) o les Sessions de Pedagogia (1963), mestres joves es reunien sota la tutela de pedagogs solvents, com Alexandre Galí i Artur Martorell, amb el propòsit de recuperar explícitament la tradició pedagògica republicana per posar-la a l’abast de mestres d’arreu del territori. Les Escoles d’Estiu, recuperades per aquesta entitat des del 1966, van esdevenir un espai de formació, debat i llibertat que aplegava mestres de tot Catalunya i de tota condició: d’escoles privades avançades pedagògicament, de centres públics, però també de centres religiosos o acadèmies. Allà, amb la participació també de mestres de l’època republicana com hem citat abans, s’hi discutien metodologies, es presentaven i compartien experiències i materials innovadors, i es recuperava un model d’escola activa, democràtica i catalana. Molts mestres hi van participar activament, i d’aquesta dinàmica sorgiren els Moviments de Renovació Pedagògica d’àmbit territorial, que continuaren el treball de formació permanent a escala local.
Paral·lelament, Coordinació Escolar, creada el 1967 per la necessitat de coordinar tots aquests professionals i centres que apostaven per una escola alternativa i més sòlida pedagògicament, articulava grups de treball i centres que compartien els recursos i experiències conegudes en aquestes trobades formatives en un moment en què la formació oficial del magisteri era insuficient i ideològicament controlada. Els Principis de Coordinació Escolar deixaven ben clar que la tasca d’educació de l’infant és un servei a la societat, que cal proporcionar als mestres una preparació i una remuneració dignes, i que el servei s’estructuraria en la línia de la pedagogia activa, és a dir, una educació basada en l’activitat de l’infant i encaminada a la formació de la seva llibertat personal i la seva educació social. S’apuntava la necessitat d’atendre degudament la diversitat social, econòmica i religiosa de l’alumnat, procurant servir-lo sense caure en segregacions artificials, tal com ha de fer un bon servei a la societat. També assenyalava el treball en equip com a forma d’estructurar la tasca docent i la necessària col·laboració amb les famílies. Uns Principis, per tant, totalment trencadors amb la política educativa vigent i precursors d’un nou paradigma pedagògic que aviat s’imposaria amb la democràcia.
Un moment culminant arriba el juliol de 1975, amb la publicació de la X Escola d’Estiu: “Per una nova escola pública”. El document planteja un model alternatiu a l’oficial, democràtic, arrelat al país i crític amb el règim franquista. Parla d’un sistema educatiu públic, únic, gratuït, laic i respectuós amb totes les diversitats (econòmiques, socials i religioses). Aquell text, concebut encara en dictadura, influiria decisivament en el que acabaria sent l’escola pública catalana contemporània.
També als anys setanta, noves generacions de mestres qüestionen des de dintre de la xarxa pública de centres algunes de les lloses que arrossegava la “Escuela nacional” i el sistema funcionarial obsolet: el sistema d’oposicions, les “permanències” que eren un sobresou molt generalitzat i que servia per justificar els baixos sous, el nombre d’alumnes per classe que impedia atendre’ls adequadament. I, tanmateix, reclamaven una gestió democràtica dels centres, la participació de les famílies, la incorporació d’infants menors de cinc anys a l’escola o la normalització del català. Això, sumat a les reivindicacions veïnals de més i millors serveis mínims, dels quals l’escola n’era fonamental, va provocar un increment de centres, l’entrada de noves fornades de mestres al sistema i la constatació, cada cop més evident, que les coses estaven canviant.
Finalment, el 1978, el CEPEPC —que reunia escoles privades pedagògicament avançades de tot Catalunya i que va resultar de la fusió de Coordinació escolar i la Unió de Cooperatives d’ensenyament de Catalunya— va exigir la seva integració a la xarxa pública i va defensar una escola catalana, democràtica, laica, coeducativa, participativa i arrelada al territori. Unes escoles que havien assolit un nivell de qualitat, de gestió democràtica i de consolidació dels nous plantejaments pedagògics realment notables. Amb la integració de bona part d’aquests centres a la xarxa pública, la lluita per fer extensius aquests avenços a tots els centres i a tota la població escolar va adquirir més contundència.
Aquestes organitzacions, més altres que van seguir aquesta mateixa línia, van actuar com a vertader motor de la renovació pedagògica durant la dictadura i la transició.
El fruit d’una lluita: el model d’escola pública catalana
Durant els anys setanta, mestres i escoles públiques van accelerar les reivindicacions per transformar un sistema educatiu que arrossegava dècades d’abandonament. Es reclamava una escola pública gratuïta, universal, en català, democràtica i amb condicions dignes: reducció de ràtios, direccions democràtiques, integració del parvulari, actualització dels continguts i millora dels salaris. Aquest moviment s’articulava amb altres lluites antifranquistes, com la de les associacions de veïns, les reivindicacions sindicals, moviments culturals amb la música, el teatre, la premsa o el cinema en català, les lluites a la universitat i tota mena de reivindicacions sobre la llengua pròpia que portava dècades de prohibició, persecució i càstig.
Quan es va restablir la Generalitat provisional, es va fer evident el dèficit educatiu acumulat. Es van impulsar plans urgents de construcció d’escoles i es va implantar el model d’immersió lingüística, que combinava cohesió social i recuperació de la llengua catalana. A més, la llei de 1983 va permetre incorporar a la xarxa pública escoles progressistes que havien estat capdavanteres en la renovació pedagògica, fent realitat la reivindicació històrica del CEPEPC.
D’aquesta manera, a partir dels anys vuitanta es consolidà el model d’escola pública catalana: democràtica, participativa, en català, coeducativa, innovadora i compromesa amb la igualtat i els valors democràtics. Un model que no s’entendria sense la resistència silenciosa de mestres i famílies durant el franquisme que hem explicat.
En poques paraules
La resistència educativa al franquisme va ser molt més que una defensa de mètodes o continguts. Va ser una lluita per la dignitat, per la llibertat de pensament i per la construcció d’una societat més justa. Mestres i famílies van treballar, sovint en condicions precàries i sota vigilància, per mantenir viva la idea que l’educació és un bé públic i un espai de transformació social. Gràcies a aquesta perseverança, la recuperació de les institucions democràtiques i l’assumpció de competències en matèria educativa van trobar un teixit pedagògic preparat per impulsar un nou model educatiu.
Reconèixer aquest llegat no és nostàlgia sinó un exercici imprescindible per entendre que la democràcia no neix de zero: es construeix des del treball quotidià, des de les aules i des de la voluntat col·lectiva de garantir una educació que formi ciutadans lliures, crítics i conscients de la seva història. Treballar per canviar l’educació implica també la lluita per un món millor, una educació democràtica que educa per la pau i per una memòria històrica. L’escola és un espai de llibertat i un exercici de democràcia; aconseguir-ho és sempre una conquesta col·lectiva.
