Opinió

La terminologia en el relat de l’equitat educativa

En aquest article proposo reflexionar sobre l’ús de determinades paraules en el relat de les estratègies d’equitat educativa, donat que hi ha mots que s’han acabat consolidant en el discurs que no són, segurament, la millor elecció. En alguns casos és possible trobar alternatives, tot i que en altres no és factible o és poc pràctic. Això succeeix quan topem amb el que es considera políticament correcte, les diferències metodològiques d’aproximació, o la conveniència de fer ús de paraules fàcils de llegir i pronunciar… Però en aquelles terminologies on hi hagi millors opcions, hauríem de fer el canvi de denominació per tal de millorar el disseny de les polítiques d’equitat educativa.

Les paraules no poden ser considerades simples unitats lingüístiques que es refereixen a coses: la vinculació de la paraula amb el significat no és arbitrària. Les paraules són tan poderoses que fins i tot aquelles que no es diuen informen, i les escollides són un indicador de com ens relacionem amb l’entorn, de com l’entenem i de com el volem explicar. Cal fer servir denominacions que tinguin un contingut definit clar i ajustat als objectius a assolir, i en la mesura del possible, quantificable. No fer-ho significa incórrer en discursos parcials, inconcrets i fins i tot demagògics.

Per posar un exemple, èxit educatiu i èxit escolar signifiquen coses diferents, i quan s’utilitzen s’ha d’explicar què entenem per cada concepte i com el mesurem, escollint una de les dues opcions en funció de l’estratègia que volem implementar. Aquesta diferenciació, i sobretot, conceptualització, està massa sovint absent del relat.

Una altra terminologia tant poderosa com difícil de definir, mesurar i de fixar objectius és la d’oportunitats educatives. Èxit educatiu i oportunitats educatives són exemples paradigmàtics de conceptes irrenunciables en les polítiques educatives, però que si no compten amb una sòlida i ben explicitada conceptualització dificulten el bon disseny i avaluació de les mateixes polítiques educatives.    

Èxit educatiu i oportunitats educatives són exemples paradigmàtics de conceptes irrenunciables en les polítiques educatives

Més senzilla és la desconstrucció de la terminologia de segregació escolar, una fórmula verbal senzilla i contundent que porta però implícita una lectura generalista i finalista d’un fenomen molt complex. El correcte és parlar d’un procés de segregació en els centres escolars (en plural), donat que la segregació és una acció en què la separació (entre diferents) i l’agrupació (entre iguals) s’esdevé de mane­ra sincrònica entre dos o més subjectes (la xarxa de centres). La denominació de segregació escolar posa un focus excessiu en l’escola, dificultant l’anàlisi de les veritables causes que comporten la segregació en els centres educatius i que són externes a ells, malgrat que algunes d’elles estan generades pel propi sistema educatiu (que no pels  centres educatius). Els processos de segregació es materialitzen de moltes maneres, i els centres escolars són una de les moltes.

Des de l’àmbit educatiu, lògicament l’acció sobre el procés de segregació escolar ha de tenir com espai de referència el centre educatiu, però no ho podem fer sense tenir en compte les variables que ens informen de les causes subjacents. Aquest enfocament és de curt recorregut, baixíssima eficàcia, i m’atreviria a dir que frustrant i incomprensible.

Així doncs, és preferible parlar de processos de segregació en la xarxa de centres escolars, terminologia que evidencia la materialització de la segregació en el 100% dels centres educatius. L’escola que concentra el 90% de tot l’alumnat desfavorit d’una zona escolar està exactament igual de segregada que la que concentra l’altre 10%. Però avui en dia, ningú fa ús del terme escola segregada per denominar a aquesta segona. I no fer-ho implica reforçar paradoxalment les dinàmiques de segregació escolar. Tenim un problema si en la terminologia amb la qual es vol convèncer determinades famílies perquè es matriculin en determinades escoles porta implícita un valor negatiu o contraposat d’unes escoles respecte a les altres. La terminologia condiciona i predisposa en un sentit o altre.

La tria d’un mot o un altre condiciona i predisposa la interpretació i la pròpia acció i política

En el mateix sentit cal analitzar la denominació de centres de màxima complexitat, terminologia que es refereix a aquells centres que tenen els percentatges de nivells més alts d’alumnat desafavorit. La classificació està basada en dades que no són públiques (i no ho han de ser), i que deixen volar la imaginació fins allà on vulguem fer arribar una paraula tant contundent com màxima. Si bé no es tracta de definir amb eufemismes la realitat, està clar que la denominació de màxima complexitat porta implícita el missatge que el centre educatiu no pot estar pitjor en termes de segregació; i tanmateix, potser sí que ho pot estar a un futur (o a la inversa, pot millorar!). El Consell Superior d’Avaluació del Sistema Educatiu fa servir la terminologia de molt alta i alta complexitat, una classificació igual de descriptiva però menys susceptible a reforçar els processos de segregació.

Advoco, per tant, per terminologies que facilitin l’anàlisi i la gestió dels problemes que volem abordar, enllaçant la descripció amb l’objectiu de la política. Per posar un exemple, l’OCDE, una de les entitats que més estudis fa sobre equitat educativa, no fa servir una terminologia equivalent a escolaritat equilibrada. Utilitza diferents denominacions que ja de per si informen de l’acció i de les causes en què s’actua: allocation schemes, student allocation mechanisms, controlled choice o balance choice with equity[1]. Es podria dir que són mirades parcials, però són concretes i mesurables i informen clarament del que es considera com a problema i a on es vol (o es pot) actuar. No dic que haguem de canviar la denominació d’escolaritat equilibrada, sinó que pensem en general en els mots com el que són: vehicles amb significat dels quals cal valorar sí caldria adoptar-ne altres.

L’elecció de les paraules que nodreixen les nostres anàlisis i explicacions no són neutres. La tria d’un mot o un altre condiciona i predisposa la interpretació i la pròpia acció i política. Val doncs la pena dedicar un moment a reflexionar sobre quina terminologia hauria de ser revisada perquè realment estigui al servei dels nostres objectius i posi el focus allí on les intervencions poden ser més eficaces.

[1] Programes o criteris d’assignació, mecanismes d’assignació de l’alumnat, control de l’elecció (de centre), equilibri entre (llibertat d’) elecció i equitat