Autor: Alba Caballé i Rivera

El fet que els governs locals de la província de Barcelona destinin el 7,2% del seu pressupost a educació (588M€ l’any 2023), un àmbit sobre el qual no tenen competències, és una evidència del reconeixement de l’educació com un pilar bàsic per garantir les oportunitats, el benestar, la qualitat de vida i la cohesió territorial a escala local. Tanmateix, aquest esforç pressupostari en educació es canalitza amb una absència generalitzada de marc estratègic i operatiu de planificació; les polítiques s’acostumen a implementar a partir de plans de treball, projectes i programes anuals que no poden considerar-se eines de planificació, sinó instruments…

L’article 3.1.g de la Llei 40/2015 del Règim jurídic de les administracions públiques estableix l’obligatorietat de planificar, dirigir per objectius, així com controlar la gestió i l’avaluació dels resultats de les polítiques públiques. Així mateix, la Llei 19/2014 de transparència, accés a la informació pública i bon govern, també les obliga a facilitar de manera proactiva la informació de dades i continguts de diversa naturalesa que siguin referencials respecte a la seva organització, funcionament, presa de decisions i gestió dels recursos públics. Aterrant a les polítiques d’educació dels municipis, el que diu la legislació és que aquests, si tenen una acció…

Planificació territorial, regeneració urbana i barris són paraules cada vegada més presents en el disseny de polítiques i estratègies territorials, malgrat que el sector educatiu hagi estat poc present en aquest debat, i no hagi mostrat gaire interès en la planificació sota fórmules com ara les agendes o les missions. Aquests conceptes i metodologies no són però, un tema nou. L’any 2004 el Govern de la Generalitat de Catalunya va aprovar la Llei de millora de barris, àrees urbanes i viles, una política que comportava accions de rehabilitació física, sostenibilitat am­biental, benestar social i dinamització econòmica dels barris, que a…

Començo a tenir la impressió que d’escolaritat equilibrada se’n parla poc i de manera pretesament superficial. Encara és més preocupant que les propostes que es fan i que s’implementen són recurrents i de baix efecte (malgrat la consellera ens digui el contrari), avalades per les recurrents diagnosis de la també recurrent i habitual ortodòxia intel·lectual. Així ens va, i així ens anirà. Les receptes comencen a semblar solucions estereotipades que dominen l’entorn acadèmic i institucional, sense permetre alternatives que permetin impulsar noves propostes. És com estar en la roda del hàmster de l’escolaritat equilibrada. Deixeu-me enumerar algunes de les causes…

Hi ha municipis que implementen una política d’escolaritat equilibrada de manual: sistematitzen les accions en base a dades a temps real, es coordinen entre els diferents agents, i estableixen criteris i objectius estratègics i operatius concrets. I ho fan posant a l’alumne en el centre de l’acció en un fràgil, difícil però possible equilibri amb l’interès col·lectiu. I, tot i així, aquests municipis veuen com les dades la dissimilitud de la distribució de l’alumnat amb NESE no milloren significativament d’un curs a l’altre, malgrat la dedicació d’un ingent nombre de recursos tècnics, humans i econòmics. Segons les dades de què…

No cal que dediquem gaires línies a descriure l’efecte que ha tingut la publicació de l’informe PISA elaborat per l’OCDE el passat mes de desembre, i que esperem tingui un impacte més enllà de la creació d’una comissió d’experts. Si bé aquesta comissió ja ha anunciat que farà propostes valentes tant metodològiques com organitzatives, caldrà veure quantes, com i quan es porten a la pràctica. La meva moderada credulitat en relació a la implementació dels canvis estructurals que realment fan falta (i que segur la comissió té previst proposar) es deu a dos elements. En primer lloc, la història ens…