Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Darrerament m’ha vingut al cap el llibre de Michel Foucault “Vigilar i castigar” que va publicar el 1975 i que va tenir un gran impacte a l’educació i que analitzava l’escola com a caserna militar. Fins ara el concepte “d’educació vigilada” pertanyia al dret penal com la intervenció de la justícia amb la delinqüència juvenil i la infància en perill. Però ara estem veient que el concepte s’ha estès a tota l’educació que es fa a Catalunya. I ara l’educació comença a estar “vigilada”, però en poc temps és possible que es passi al concepte de segrestada. I això és molt greu per un sistema educatiu.
En els darrers temps les polítiques progressistes del camp de l’educació han estat criticant les polítiques educatives que es van imposar per la LOMCE, ja que és una llei plena de despropòsits educatius orientats cap a una determinada ideologia conservadora, com tornar als continguts bàsics, a la recentralització, a la llengua única, al menyspreu de les humanitats, a la cultura de l’esforç mesurada per avaluacions uniformes i corregides per uns altres, etc. I ara sembla que amb la intervenció del Ministeri central s’aprofiti per imposar-la en el nostre territori, amb l’excusa i la mentida de l’adoctrinament, el fracàs dels castellanoparlants, el paper de la inspecció, el “espanyolitzar als catalans”, amb crítica a la immersió lingüística i que no s’ensenya el castellà i alguns més despropòsits mal intencionats.
Una premissa fonamental de l’educació democràtica és la llibertat per ensenyar, per opinar, per discutir, per analitzar, per veure què passa i per què passa… No existeix actualment veritable educació si no s’educa per la llibertat i la democràcia. En educació les preguntes són fonamentals i educar a un infant és donar peu a una educació de les preguntes i no tant de les respostes. El pitjor a l’educació és el silenci.
Per això, l’escola, que és un espai d’aprenentatge, necessita que entri el que passa fora. L’entorn sempre ha d’estar present a les aules i parlar del que passa forma part de la funció de l’escola, d’educar en el raonament i el diàleg per formar ciutadans democràtics. Si volem subjectes crítics, ha d’haver-hi debat i confrontació d’idees. I, una cosa important, el professorat té el dret a exercir la docència amb absoluta llibertat, d’ensenyar i debatre sense veure’s afectat per doctrines instituïdes. I el que volen els que pretenen vigilar i castigar l’educació a Catalunya, és posar en el punt de mira l’escola i el professorat i estimular una lluita entre comunitat i professorat.
S’ha lluitat molt per tenir el sistema educatiu que tenim, amb les seves virtuts i febleses, però no es pot vigilar i segrestar el procés educatiu més enllà dels límits que el mateix sistema educatiu posseeix i que el sistema i el professorat té a les seves mans.
No és bo i sí perillós que el professorat s’autocensuri, que calli davant de les preguntes, perquè tornarem a instruir i a no a educar. No podem permetre que, amb excuses forassenyades i plenes de venjança, que es posin normes arbitràries no consensuades o discutides. No poden permetre que en base a una determinada forma de pensar l’educació i sense base “científica” s’imposi una educació vigilada. Hem de continuar lluitant per una escola democràtica, participativa, que serveixi pel foment de l’autonomia i on es desenvolupi el pensament amb llibertat, consciència i crítica. L’educació és tan important per a un poble que l’hem de defensar amb tots els nostres arguments.
