Anàlisi

L’escola de l’obediència, el silenci i la reproducció

Amb aquest text de Francec Imbernon continuem amb la iniciativa d’obrir un espai de memòria on cadascú pugui aportar la seva història o el seu coneixement, viscut, escoltat, llegit, sobre l’escola franquista ara que se celebren 50 anys de la mort del dictador. Envia’ns el teu text a redaccio@diariecucacio.cat

Segurament, la memòria de la meva infància escolar no difereix massa dels altres articles que han anat apareixent sobre l’etapa de la dictadura en aquest diari. Però si penso en ella, evoca en mi una atmosfera densa, carregada de silencis, marcada per la fèrria disciplina d’un nacionalcatolicisme omnipresent i una pedagogia ancorada en la repetició mecànica i memorística. D’aquella escola, encara que va ser la meva i també en tinc molts records agradables, lluny de conrear esperits crítics, s’erigia com un motlle per a l’obediència cega a les normes establertes, una adhesió incondicional a una fe imposada des del púlpit i el catecisme i el fervor per una pàtria central concebuda sota paràmetres estrets, uniformes i excloents per als qui no encaixaven en el seu rígid academicisme.

Quants companys es van quedar fora pel camí o van ser expulsats en acabar els cursos ja que el sistema educatiu no estava dissenyat per retenir i fer costat a tots els alumnes per igual! Els vèiem desaparèixer al següent curs.

Tot això hem de recordar-ho, especialment enfront dels qui avui pretenen tornar a un passat educatiu que, sota una aparença d’ordre i disciplina, amagava profundes desigualtats, silencis imposats i exclusions normalitzades. No es tracta de negar que moltes persones visquessin experiències valuoses en aquells temps, sigui per les seves característiques personals o socioeconòmiques, però sí que no podem oblidar el que aquest model deixava fora: els que no encaixaven, els que necessitaven altres ritmes o més suport. Idealitzar aquest passat és desconèixer el sofriment de tants que van quedar al marge. Per això, més que mirar enrere amb nostàlgia, hauríem de fer-ho amb sentit crític, aprenent de la història per continuar construint una educació veritablement justa, inclusiva i democràtica.

El càstig físic que vaig patir durant molt de temps, es percebia com un component natural de la disciplina. La pluralitat a les diferències regionals, lingüístiques o culturals no sols era ignorada, sinó activament reprimida

Però tornant al tema d’aquest article, la jornada escolar, en els primers anys de primària, es tenyien de resos i de l’uníson saludo al sol. Una autoritat inqüestionable emanava del mestre (en el meu cas tots homes), el paper dels quals es revestia d’una solemnitat gairebé sacra. El càstig físic que vaig patir durant molt de temps, es percebia com un component natural de la disciplina. La pluralitat a les diferències regionals, lingüístiques o culturals no sols era ignorada, sinó activament reprimida i/o oblidada L’educació s’erigia com un eficaç instrument d’uniformització i adoctrinament ideològic. Encara que els meus records es difuminen en aquest punt, percebo com el cant al “Cara al sol” va ser gradualment silenciat en els passadissos de la meva escola. I el constant res amb el temps va anar disminuint.

El currículum escolar es trobava profundament impregnat d’una doctrina oficial amb el suport dels llibres de text. La història es presentava com un relat esbiaixat, acuradament construït al servei del règim imperant. La religió catòlica estava a cada racó del coneixement, actuant com un filtre interpretatiu de la realitat. I la llengua castellana s’erigia com l’únic vehicle de comunicació legítim, fins i tot en territoris on altres llengües lluitaven en silenci i en família amb força pròpia.

No se’ns convidava a reflexionar, sinó a reiterar i repetir. No se’ns encoratjava a explorar, sinó a memoritzar. La creativitat o les preguntes no eren vistes com a signe d’interès o intel·ligència i es responia amb mirades severes o advertiments subtils, la qual cosa feia que, amb el temps, no es preguntés. També s’ha de reconèixer que el paper de la família s’alineava amb aquest model, promovent un respecte acrític cap a l’autoritat docent, una col·laboració sense reserves amb les normes imposades i un escàs o nul qüestionament del sistema educatiu. Ja fora per convenciment, precaució o por.

No se’ns convidava a reflexionar, sinó a reiterar i repetir. No se’ns encoratjava a explorar, sinó a memoritzar. La creativitat o les preguntes no eren vistes com a signe d’interès o intel·ligència

No obstant això, fins i tot en l’opressió, sortien aspectes inesperats. A vegades, prenien la forma d’un mestre que s’atrevia a lliscar algun un comentari subtil o una actitud diferent. Jo vaig ser, com tants uns altres, un nen inquiet i entremaliat, i aquesta curiositat i petita rebel·lia es va convertir en una forma silenciosa de resistència, però també, ho accepto, d’acatament per temor al fet que fos exclòs de la meva beca escolar. Encara que si analitzo aquest passat, vull suposar que la casualitat m’ha portat a treballar durant molts anys en l’educació, encara que des d’una perspectiva diametralment oposada a la qual se’m va oferir en els meus anys escolars. Resulta curiós que molts que vam patir aquest nefast període ens hem dedicat a l’educació.

L’escola franquista es va erigir com un pilar fonamental per a la consolidació del control ideològic del règim. A la pedagogia dominant no li importava la nostra vida i, menys, la llibertat o la igualtat. El seu objectiu primordial era inculcar l’obediència, el silenci i la reproducció d’un ordre social intrínsecament jeràrquic i patriarcal. Aquest model educatiu va deixar una petjada inesborrable en generacions d’alumnes (i de les alumnes del col·legi del costat) i també un rebuig a moltes coses educatives i religioses, Però encara avui percebem algunes de les seves inèrcies persistents: l’autoritarisme larvat a les aules i en alguns col·legues, defensant un ensenyament que prioritza el contingut sobre el desenvolupament de competències humanes essencials.

Encara que haig de reconèixer que la meva infància escolar, anterior a 1975, va constituir una experiència profundament formativa, paradoxalment, no tant pel que se’m va transmetre, que també, com pel que se’m va negar. I no nego que vaig aprendre molt, encara que fos memorísticament. I amb el temps, em va impulsar a interrogar-me sobre la naturalesa d’una educació veritablement humana, democràtica i emancipadora. I és precisament des d’aquest qüestionament on continuo reflexionant sobre l’escola en el present.

Encara que haig de reconèixer que la meva infància escolar, anterior a 1975, va constituir una experiència profundament formativa, paradoxalment, com pel que se’m va transmetre, que també, sinó pel que se’m va negar

La desaparició de Franco en 1975 va marcar l’inici d’una transició política transcendental, el ressò de la qual es va percebre també en l’àmbit educatiu. Durant les dècades dels seixanta i setanta, l’educació a Espanya es va caracteritzar per la continuació d’una marcada centralització, un autoritarisme palpable i una metodologia d’ensenyament basat en la memorització. No obstant això, en la meva experiència posterior com a mestre de primària, vaig ser testimoni de com, gradualment, s’obrien escletxes per a una educació més democràtica, participativa i orientada al desenvolupament del pensament crític.

Malgrat aquests avanços incipients, el sistema educatiu postfranquista encara conservava moltes de les estructures i pràctiques arrelades en el passat. La concentració del poder educatiu a Madrid, la limitada autonomia dels centres escolars i la insuficient formació permanent del professorat representaven desafiaments persistents. La introducció de reformes com la LOGSE en la dècada dels noranta buscava modernitzar el sistema, però la seva implementació sovint mancava d’una adequada preparació del professorat i d’una consideració profunda de les realitats locals. Però va originar un inici d’un canvi necessari.

L’educació postfranquista, ja en la meva etapa com a mestre, es va erigir com un escenari de contrastos: la persistència d’inèrcies autoritàries convivia amb el sorgiment de nous corrents i moviments pedagògics que reclamaven més llibertat, participació i justícia educativa. Enmig d’aquesta transició, vaig poder augmentar una mirada crítica i un compromís ferm amb una educació transformadora, inclusiva i profundament democràtica. I en aquest camí, seguim molts.