Anàlisi

L’escola del mar

Hi ha edificis, quadres, cançons i certes manifestacions artístiques que transcendeixen la seva condició primigènia i acaben convertint-se en símbols polisèmics; al llarg de diverses generacions.

L’Escola del Mar (1921-1938) és una d’aquestes obres. Compta amb una innegable rellevància arquitectònica, l’originalitat en el seu emplaçament i un sistema pedagògic -vigent avui dia- que la van fer mundialment reconeguda. Es podria comparar amb un bon violí tocat per un magnífic intèrpret.

Una altra de les seves facetes dignes de menció és el vessant sociològic ja que, juntament amb altres escoles encara existents, va ser representant de la decidida voluntat política de l’Ajuntament de Barcelona d’escolaritzar i coeducar públicament i laicament milers de nenes i nens de les classes més desafavorides de la societat. Si em permeteu seguir amb el símil musical, diré que L’Escola del Mar va formar part d’una orquestra molt ben dirigida i, probablement, la seva prematura i tràgica «mort» sota les bombes de l’aviació feixista italiana no fes més que engrandir el buit que va deixar i convertir el seu silenci en un d’aquells silencis continguts a les grans partitures que presagien el ressorgir de la melodia.

No seré jo qui escrigui en aquesta publicació sobre les essències educatives i pedagògiques que justificarien tornar a aixecar aquest edifici, la meva condició d’arquitecte arriba per parlar d’arquitectura, que no és poc tractant-se d’un edifici escolar.

L’Escola del Mar va ser concebuda el 1920 per l’arquitecte Josep Goday Casals que, juntament amb el pedagog Manuel Ainaud i el metge Enric Mias formaven l’equip directiu de l’Assessoria Tècnica de la Comissió de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, ​​òrgan encarregat d’executar el pla d’escolarització de la ciutat que, des del 1916, impulsava la Comissió de Cultura.

En només tres mesos, del març al juny del 1921, es va erigir un edifici de nova planta construït com si estigués flotant sobre la sorra d’una de les platges de Barcelona, ​​concretament a la Platja dels Pescadors del barri obrer de la Barceloneta; una construcció de fusta pensada per poder ser desmuntada i traslladada -aquells anys, parlar d’un edifici de fusta desmuntable i traslladable era parlar de modernitat- que, sustentada sobre pilars de formigó, quedava desvinculada de la superfície inclinada de la sorra per permetre el pas de les aigües embravides per les temibles tempestes vingudes de llevant. Tot i que inicialment va ser concebuda com a escola per a nens i nenes amb problemes de salut, aviat (26 de gener de 1922) es va convertir en escola sota la direcció de Pere Vergés.

La gènesi de la modernitat en aquest tipus de construccions naixia dels avenços en sectors com la investigació mèdico-sanitària i les recomanacions higienistes d’una vida a l’aire lliure, l’exercici físic i els beneficis de pràctiques terapèutiques com la hidroteràpia, la talassoteràpia o l’helioteràpia; es feia palès en els desplaçaments terrestres i marítims gràcies a l’ús del vapor com a força motriu que permetia no només accelerar els temps en assumptes comercials o militars, sinó també obrir la porta a la socialització del turisme i, per descomptat, la modernitat també es posava de manifest en l’estandardització dels processos industrials.

Sota aquests prismes, l’Escola del Mar pertany a l’enllaç entre famílies arquitectòniques amb una base medicosanitària, sigui d’ascendència militar o lúdicomarines. M’explicaré.

La primera gran contribució a l’arquitectura de fusta desmuntable i traslladable va ser, sens dubte, la del British Civil Hospital edificat a Renkoi (Turquia) durant la guerra de Crimea el 1855. A les infermeres Florence Nightingale i Mary Jean Seacole devem les innovacions sanitàries i l’enginyer Isambard Kingdom Brunel la concepció del projecte que, construït a Anglaterra, es va transportar desmuntat en peces fins al lloc de destinació.

Lexperiència va ser un èxit i, a finals del segle XIX, la Creu Roja va convocar un concurs per a un hospital portàtil. Johan GD Döcker, capità de l’exèrcit danès, es va adjudicar el concurs. La seva proposta, que consistia en un petit barracó lineal construït amb peces de fusta i assemblatges metàl·lics que aglutinava tots els requisits higienicosanitaris, era funcional i fàcil de transportar, muntar i desmuntar. Adquirí molt aviat renom internacional i, a principis del segle XX, parlar de l’Hospital de Döcker era sinònim d’edifici portàtil. La seva comercialització es va estendre ràpidament i es va anar adaptant a altres usos com cases d’estiueig, casetes per a fires de mostres o construccions per a jardins (Henry Matisse va encarregar el 1909 el seu estudi a l’empresa francesa Compagnie des Constructions démontables et hygiéniques).

La primera aplicació d’aquest tipus de construccions amb finalitats sanitàries-educatives la trobem a la Waldschule de Charlottemburg, quan el 1904 el pediatre Bernhard Bendix, inspector escolar de Berlín Hermann Neufert i arquitecte de la ciutat Walter Spickendorff va transformar les «Barraken» de Döcker a un conjunt d’aules, o el que és igual, a la primera escola a l’aire lliure per a nenes i nens amb problemes respiratoris que necessitaven fugir de la pol·lució de la gran ciutat. Al cap de poc temps, el 1908, es duria a terme el mateix procediment a l’escola Sherwbury, a Woolwich, a prop de Londres.

Josep Goday va recollir aquesta tradició i la va elevar a la categoria d’arquitectura urbana, com si d’un hotel-balneari es tractés; va articular la seva planta en forma d’U oberta al mar, com si fos un edifici palatí de tres cossos; policromà amb una excelsa combinació de blanc, blau i ocre. Els petits de Barcelona ja tenien el seu balneari palau davant el mar. Així lluïa una escola marinera plena d’alegria, lluminositat i color en un dels entorns més deprimits de la ciutat. Pels seus grans finestrals sempre es veia el mar, la platja era el pati i l’horitzó el límit.

Gairebé no havien passat tres lustres des de la seva inauguració, quan el 7 de gener de 1938 una bomba va arribar de ple a l’edifici, l’escola es va incendiar i va desaparèixer en un tancar i obrir d’ulls, amb la mateixa celeritat que somriures i esperances es van transformar en llàgrimes i desesperació.

L’halo de l’Escola del Mar és un ordit entreteixit amb fins fils d’intel·lecte, emoció i justícia per a la memòria històrica que arriba als nostres dies demanant l’atenció que es mereix.

A quina atenció em refereixo?

A la meva manera de veure es tracta, ras i curt, de reconstruir de nou l’edifici -no com a escola- per tornar a la ciutat una cosa que li va ser arrabassada. La meva proposta aglutina tota la força reivindicativa sense perdre un àtom de la seva natural joie de vivre; és , en si mateix, un projecte il·lusionant i no ha de ser entès com un cant a la nostàlgia sinó, per contra, com a epicentre generador de mirades cap al futur de la pedagogia i de l’educació, obert a la ciutadania i, és clar, a la comunitat educativa.

Des del primer moment m’he sentit acompanyat; primer per gent del meu cercle més proper, després per personalitats de l’àmbit docent des de l’etapa escolar a la universitària i, finalment, pel suport de la societat civil representada per un ampli espectre de sensibilitats ja fossin artístiques, científiques, empresarials, literàries o periodístiques. A poc a poc, anava notant com el projecte de reconstrucció de l’edifici de l’Escola del Mar madurava el paire d’una gran multiplicitat d’aportacions.

Però, com passa a la vida, van sorgir inoportuns imprevistos sota la forma d’un parell d’eleccions municipals i el fatídic confinament que vam superar sense decaïment, amb paciència i tenacitat. Quan es va signar (abril 2023) un protocol per reconstruir-lo amb l’anterior equip municipal vaig sentir que tot el procés de creixement que havia percebut arribava al final; no obstant això, el protocol va ser paper mullat quan l’actual equip de govern va decidir aturar el projecte (febrer 2024).

No obstant això, aquesta «síndrome de bipolaritat política» va trobar un respir la tarda del 30 de maig passat quan a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans dues prestigioses entitats adscrites a ell, la Societat d’Història de l’Educació dels Països de Llengua Catalana i la Societat Catalana de Pedagogia, van presentar la proposta per a la creació del Museu de l’Educació i la Pedagogia a Catalunya, donant suport expressament la iniciativa de la reconstrucció de l’edifici de l’Escola del Mar com a centre nodal i vertebrador d’una xarxa de seus atomitzada per tot el territori de Catalunya i amb l’edifici reconstruït com a primera peça museística.

Aquella tarda vaig tenir la sensació d’estar assistint a l’acte de graduació del projecte: el vaig veure adult, molt ben acompanyat i disposat a emprendre un nou camí.

Per tot allò dit i conscient que Barcelona és una ciutat on hi ha certa tradició de reconstruir edificis desapareguts (serveixin com a exemple els pavellons d’Alemanya i Espanya a les Exposicions Universals de Barcelona i París), la proposta per a la reconstrucció de l’Escola del Mar no tan sols té justificació per se, sinó que hi ha una sòlida base d’exemplar «jurisprudència».

Només queda l’impuls de la voluntat política per aixecar un edifici tan carregat de simbolisme que, per si mateix, serà capaç d’exaltar l’enorme importància que va tenir, té i tindrà l’educació.