Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Vivim una època estranya: l’odi s’ha convertit en afició nacional. No cal gaire per encendre’l, tres titulars, dues tertúlies i un parell de tuits, i de sobte tenim mig país jutjant l’altre mig des de la comoditat d’un sofà i una opinió prefabricada. Curiosament, en aquesta cursa, per assenyalar culpables, l’escola sempre hi surt esmentada. Com si la fractura social fos culpa d’un dictat mal corregit o d’un projecte de medi mal exposat.
La ironia és amarga: l’escola és l’únic lloc on l’odi no entra sol; entra en forma de criatura, desorientada, amb una motxilla que no pesa per llibres, sinó per històries que ningú vol escoltar. I és acollida, sense papers ni sospites, perquè l’escola pública no discrimina; educa. Per això crec fermament en la necessitat de dir-ho clar: el debat sobre l’odi es fa en platós, la solució es fa a les aules.
Els qui parlen d’odi com si fos una abstracció no han vist mai un alumne de sis anys defensar un company que parla una altra llengua. No han vist mai un grup de 4t fer rotllana perquè una nena nova no se senti sola. No han vist mai el miracle quotidià de mestres que, en lloc d’aixecar murs, aixequen ponts. Això, i no la política de gesticulació, és el que construeix la convivència real. Però clar, això no ven. L’odi, sí.
El debat sobre l’odi es fa en platós, la solució es fa a les aules
Quan veig segons quins discursos, cridats amb més testosterona que dades, recordo que a moltes escoles tenim infants de més de vint països. Alguns arriben amb llengües que no podem pronunciar i amb biografies que cap adult desitjaria. I, tanmateix, a l’aula tot això s’atura. S’interromp el relat de l’odi i comença una cosa més revolucionària: la convivència apresa. No és ingenuïtat; és política amb majúscules.
Perquè mentre alguns parlen de “primer els d’aquí” i de “salvar el país”, nosaltres eduquem en una altra direcció: primer les persones, primer la dignitat, primer el futur que haurem de compartir. I és que els discursos d’odi sempre tenen la mateixa estructura: simplificar, culpabilitzar, dividir. L’escola treballa exactament al contrari: créixer, comprendre, unir. No és casualitat que els qui més criden contra l’escola siguin els qui menys la trepitgen.
Quan un infant aprèn a llegir el món en català, sí, en català, la nostra llengua i la nostra casa comuna, està aprenent també a situar-se en un nosaltres que no exclou ningú. Al Verdaguer, per exemple, el català no és un mur: és la clau de volta que permet que tothom entri. Una escola sense llengua és una escola sense espina dorsal; una escola amb llengua compartida és una comunitat que es reconeix.
I ho diré clar: una escola d’alta o màxima complexitat és el millor laboratori anti-odi que existeix. Aquí veus com es construeix la tolerància de veritat, aquella que no es pot aprendre en una piulada ni en un discurs de saló. Cada dia, sense càmeres ni aplaudiments, infants que mai no s’haurien conegut aprenen a ser companys. I en aquest gest humil hi ha més política de país que en mil rodes de premsa. Per això m’incomoda, i alhora m’esperona, sentir que hi ha adults que prefereixen l’odi fàcil a la feina difícil.
Una escola d’alta o màxima complexitat és el millor laboratori anti-odi que existeix
Educar és complicat. Odiar és barat. A l’escola, però, triem complicar-nos la vida. No per heroisme: per decència. El Verdaguer és un exemple, però no és una excepció. Les escoles d’aquest país fan molt més per la cohesió que qualsevol estratègia de màrqueting polític. Tenim infants que arriben amb por i marxen amb pertinença. Tenim famílies que descobreixen que la diversitat no és una amenaça, sinó una oportunitat. Tenim claustres que, tot i el cansament, creuen que cada dia es pot començar millor que l’anterior.
Quina arma té l’escola contra l’odi? Ni bans, ni discursos, ni insults. Només tres eines antiquades: llengua, cultura i humanitat. I, sorprenentment, funcionen millor que tota l’enginyeria del ressentiment. He après que l’odi sempre fa molt soroll. I que l’escola, en canvi, treballa en silenci. Però és un silenci que transforma. Quan obrim la porta del nostre centre cada matí, no entra només alumnat: entra la societat que serem d’aquí a vint anys, amb les seves tensions, els seus anhels i les seves fragilitats. I penso que, si l’odi té un límit, és aquí. En una aula de primària amb taules mal apilades, cartolines mig caigudes i un futur que encara no sap pronunciar-se, però que, quan ho faci, no cridarà contra ningú. Perquè haurà après, abans de res, a mirar l’altre i reconèixer-s’hi.
I això, diguin el que diguin alguns il·luminats, només ho pot ensenyar una escola que batega.
