Reportatge

Luis Cernuda a Terol, redescobrint les Missions Pedagògiques de la República

Les missions pedagògiques van ser un més dels somnis trencats de la Segona República espanyola i, com ella, va durar el sospir d’un lustre, del 1931 al 1936. Portar l’alta cultura i l’entreteniment des de la gran ciutat a l’Espanya rural era, segons María García, professora de la UNED, i directora de l’Institut d’Investigació en Humanitats, el que es va intentar. Apropar aquesta cultura en forma de teatre, literatura, cinema, música o pintura a pobles que vivien a quilòmetres i anys de distància de les ciutats.

Fa uns dies diverses desenes de docents (i no docents) de diferents edats van participar en una curta missió pedagògica que va recórrer els passos del poeta Luis Cernuda per cinc pobles de Terol. Amb cotxe i en una sola jornada, van reviure aquestes actuacions singulars que el 1934 van portar el poeta per cinc municipis de la província.

La idea la van tenir Maximiliano Alcañiz, docent al Servei Provincial d’Educació de Terol, i la mateixa María García que, uns dies abans, van recórrer la zona per estudiar la possibilitat de replicar, en forma d’homenatge al poeta, a les missions i al patrimoni de la zona, la missió que es va produir entre el 15 i el 23 de maig.

Cernuda, tot i ser ja poeta en aquell moment, explica García, no havia aconseguit la fama internacional que li vindria després. Però com molts altres artistes i intel·lectuals de l’època, va veure en les missions pedagògiques promogudes per la República una manera de compromís cultural i social amb els seus conciutadans.

No va participar com a literat, sinó acompanyant allò que es coneixia com el Museu del Poble, una sèrie de rèpliques, en diferents mides i formats, d’obres d’art molt conegudes i representatives del patrimoni pictòric nacional. “Era un intent de democratitzar la cultura i ensenyar als pobles que els quadres de pintors com Goya o Velázquez també els pertanyien a ells”.

Homenatge gairebé centenari

Valdecuenca, Jabaloyas, Veguillas de la Sierra, Alobras i Tormón van ser els mateixos pobles que fa 91 anys va recórrer Cernuda al costat del poeta José Herrera “Petere” i Cristóbal Simancas, ajudant de les missions el treball de les quals era operar el cinema als pobles. García explica que les missions viatjaven amb generadors per donar llum als projectors. “A la gent els impressionava més la llum que el cinema”, explica García. A bona part d’Espanya, la llum elèctrica era una utopia.

Moltes coses han canviat en gairebé un segle des que Cernuda trepitgés els carrers d’aquestes cinc poblacions. “Ja no tenen nens, però sí que van tenir escola, les primeres escoles en què es va alfabetitzar la població de la comarca”, explica Alcañiz. “No hi ha escoles, a cap”, ratifica García. “A Veguillas, feia sis mesos que va néixer un nen i era l’únic”.

Tornar 100 anys enrere per homenatjar aquest esforç dels governs republicans ha estat possible gràcies a l’empenta tant de Maximiliano Alcañiz com de María García i al suport de les seves organitzacions, que també van ser part de la trobada.

Valdecuenca va ser la primera parada. És l’únic dels cinc pobles que conserva l’antiga escola; la utilitzen com a centre social, cultural i de lleure. L’Ajuntament se’l va cedir i allí María García va poder fer una introducció sobre les Missions Pedagògiques.

La següent parada va ser Jabaloyas. José Luis Castán, director provincial d’Educació a Terol i historiador, va fer un recorregut pels monuments del poble: l’església, l’ermita, dos palaus, el forn, les antigues escoles (per a noies i per a nois).

Veguillas de la Sierra va ser el tercer escenari, en què les persones participants van menjar i van poder veure un curt documental de José Val de l’Omar, titulat Estampes 1932 .

A Alobras, de la mà de l’associació cultural del poble –explica Alcanyís–, van organitzar un altre acte en què va participar un veí del poble, de 97 anys, que, per edat, les havia conegut. Encara que no recordava gaire, sí que sabia que hi havia hagut algú important al poble aquells dies. Tant aquest veí com un altre més jove “ens van parlar de les escoles en els anys d’estudiants”. A més, el president de l’associació cultural i docent va fer una exposició d’antic material escolar com ara cartilles o llibres de text.

Tormón va ser la darrera parada, tant aquell maig de 1934 com aquest del 2025. A la Residència d’Estudiants es conserva una fotografia de Cernuda que se suposa que va ser feta en aquesta localitat. Encara que no se sap què va passar aquells dies de fa 91 anys, segurament va ser la projecció d’alguns documentals informatius i d’animació per, d’una banda, fer propaganda de les novetats i millores socials i polítiques de la República i, de l’altra, entretenir les i els nens. En aquesta ocasió, es va fer una lectura de poemes de Luis Cernuda duta a terme per diferents persones.

Tormón va suposar el tancament del cercle. No només perquè les i els assistents es van fer una foto de família, suposadament, al mateix paratge en què Cernuda i els companys de la missió de llavors es van fer la que es conserva a la Residència d’Estudiants, sinó també pel que explica María García. Mentre la lectura de les poesies es produïa, ella mirava l’assistència, és a dir, tot el poble congregat al mateix lloc: “Els habitants que estaven de manera molt semblant a com van estar els seus avantpassats en aquella missió”. Es pregunta García si no hauria estat interessant portar teatre en comptes d’un recital, i va pensar que, malgrat que la televisió i internet ja estan a pràcticament totes les llars, els hiverns en aquests pobles devien ser molt durs, agafats a una rutina molt constant.

Per a García, en aquell moment es va veure més clarament una de les qüestions que aquelles missions volien combatre: la distància (no mesurada en quilòmetres) entre el camp i la ciutat, sinó en termes de cultura, d’entreteniment, de participació. Resulta “interessant reflexionar sobre aquesta relació que continua essent complicada entre la ciutat i els pobles”.

Missions pedagògiques

Per a qui no les conegui, les missions pedagògiques van ser una de les primeres iniciatives de la República amb què intentar dues coses: portar “l’alta cultura” al món rural espanyol alhora que transmetre els valors i el projecte republicà a la població del camp.

Si la República es va instituir l’abril del 31, el Patronat de les Missions va començar el seu camí el mes d’agost d’aquell any amb Manuel Bartolomé Cossío com a president. El poeta Pedro Salinas va ser un dels seus vocals i ve al cas perquè va ser gràcies a ell que Luis Cernuda fos un dels seus missioners. No només va ser a Terol; se sap que va passar una llarga temporada recorrent pobles de Toledo, Segòvia i per mitja Andalusia.

Com explica María García, les missions portaven cinema, teatre, reproduccions pictòriques i coneixement als pobles més remots. Ara, potser, no ho siguin tant, però en aquells anys, els camins i les carreteres eren més aviat tortuosos i, com reflecteix Val de l’Omar a Estampes 1932 , les seves camionetes havien de travessar rius i anar camp a través.

“Una de les coses més importants que es van fer a les missions era el repartiment de biblioteques: 100 exemplars amb les obres mestres de la literatura universal, algun diccionari i alguna obra de tema agrícola”, explica García.

L’esforç a crear-les i mantenir-les en el temps no va ser petit, ja que, com explica la professora, comptaven amb detractors tant a l’esquerra com a la dreta. “No augmentaven vots ni a dreta ni a esquerra, sinó que perseguien un objectiu relacionat amb la justícia cultural. Per a molta gent era una acció diletant”, afirma García.

A partir del 1934 les coses es van complicar més amb l’arribada a la presidència del Govern de la CEDA i el començament del bienni negre, que va suposar una disminució dràstica del finançament des del Govern.

Tot i que, segons explica García, un temps abans ja s’havia fet un cert moviment descentralitzador amb delegacions regionals o zonals des del 1933, al voltant moltes vegades dels instituts normals, ja que els seus membres, en molts casos, havien estat missioners al seu moment. D’aquesta manera, hi va haver missions que ja es van fer de manera autònoma des d’aquestes organitzacions i, tot i que la manca de finançament suposava que hi hagués activitats que no es podien fer, “s’afavoreix que grups locals comencin la seva activitat”. “Hi ha necessitat i moltes persones volen transformar la realitat que els envoltava”, explica Garcia. Tot i que aquesta descentralització dificulta en bona mesura la investigació sobre les accions que es van dur a terme.

En qualsevol cas, l’esclat de la guerra va acabar de manera abrupta amb el projecte de les missions, i uns anys després, amb el de la República mateixa. L’alçament feixista i reaccionari, una vegada més, va suposar la fi del gran intent de modernització i educació de la població d’un país que, en un percentatge alt, vivia en l’analfabetisme i molt lluny dels centres culturals del moment.