Migracions internacionals

La recerca s’ha focalitzat en els dispositius especials que les Comunitats Autònomes han endegat per acollir i inserir plenament l’alumnat estranger procedent de la immigració

Xavier Besalú
 
 
 

A mitjan setembre es va celebrar a Granada el 8è Congrés Migracions Internacionals a Espanya. Hi van participar totes les universitats públiques catalanes –amb l’excepció, per raons òbvies, de la Politècnica–, però hi va destacar de manera molt notable la Universitat Autònoma de Barcelona, amb l’aportació, entre altres, de dos potents grups d’investigació, liderats per les doctores Carlota Solé i Sílvia Carrasco. En el Congrés hi havia representades moltes àrees de coneixement, però el gruix el formaven antropòlegs, pedagogs, sociòlegs i psicòlegs.

El treball congressual es va dur a terme a través de 39 meses temàtiques. Les més concorregudes foren aquestes quatre: Joves, adolescents i nens migrants: nous actors migratoris; Migració i salut. Estat de salut i accés al sistema sanitari de la població immigrant i desigualtats respecte de la població autòctona; Estereotips, prejudici i discriminació en el context migratori; i Interculturalitat a l’escola. Possibilitats i límits de les aules lingüístiques com a instrument per a la integració dels alumnes estrangers. Com es pot comprovar, els temes relacionats amb infants i joves, amb l’educació, i amb el racisme, hi van tenir una rellevància gran.

Pel que fa a l’àmbit estrictament escolar, la recerca s’ha focalitzat en els dispositius especials que les Comunitats Autònomes (amb noms diversos i matisos diferenciadors significatius) han endegat per acollir i inserir plenament l’alumnat estranger procedent de la immigració. El gruix és ja tan important que probablement arriba al nivell de saturació, de manera que no hauria de ser difícil oferir algunes conclusions que poguessin orientar les polítiques educatives. Això no es va fer al Congrés, però jo m’atreveixo a avançar-ne algunes.

Aquests dispositius, en termes generals, no han acomplert els objectius pels que foren creats, però, tot i això, es considera que la seva existència ha estat més positiva que negativa, perquè han suposat una inversió notable (en diners, en professionals i en recursos), perquè han evitat reaccions que podien haver estat molt adverses, tant per part del professorat com per part de les comunitats educatives, i perquè han obligat a les administracions educatives i als mateixos centres a plantejar-se amb un cert rigor com afrontar una problemàtica nova per al sistema i a avaluar les repercussions més de fons que aquesta realitat podia tenir en el currículum.

Els dos grans objectius que anunciaven aquests dispositius eren l’aprenentatge de la llengua vehicular de l’escola i la plena “integració” social i acadèmica. Pel que fa a l’aprenentatge del català, en el nostre cas, cal dir que els especialistes ja ens havien advertit que aquesta era una meta inassolible més enllà de la dimensió comunicativa, perquè la llengua s’aprèn sobretot fent-la servir, fent coses significatives i útils amb la llengua –no pas estudiant-ne la gramàtica– i perquè l’escola pivota sobre un domini de la llengua que va molt més enllà de la comunicació estricta. Si això es té clar, sí que es pot dir que les aules d’acollida han estat una bona rampa de llançament, un bon punt de partida per poder-se comunicar, però que l’ajuda per dominar en peu d’igualtat la nova llengua necessita més temps, més suport i altres estratègies.

Quant a la “integració” social i acadèmica, aquests dispositius han estat un entorn amable i protector en els primers moments de desconeixement i desconcert per part de l’alumne immigrant acabat d’arribar, perquè han potenciat les relacions i els vincles, perquè la figura del mestre tutor s’ha fet referent i acompanyant. No és poca cosa, però sembla prou evident que és del tot insuficient per garantir aquesta “integració”. Perquè la “integració” només es pot donar a les aules ordinàries, en els espais i temps normalitzats del centre; perquè la “integració” demana una determinada actitud de la part que es considera ja integrada, i una consciència i un treball sistemàtic i curós per part de tots els professionals del centre, sigui quina sigui la seva funció i la seva especialitat. I aquí no s’ha passat de les bones intencions i d’algunes experiències reïxides, a part que la “integració” plena necessita també de la complicitat de tot l’entorn social.

Més enllà d’aquests resultats de la recerca feta, també han quedat clares algunes qüestions no pas menors: que aquests dispositius han d’estar dins dels mateixos centres on estan escolaritzats els alumnes estrangers; que els professionals que els atenen han de formar part de la plantilla del centre; no hi ha consens sobre si han de ser professionals especialitzats en l’ensenyament d’una segona llengua, però sí en el sentit que han de ser professionals experimentats; que l’estada en aquests dispositius ha de ser flexible, variable en el temps i no excessivament llarga; que, des del primer moment, aquests alumnes han d’estar en contacte i relació amb els seus companys de grup…

El Congrés de Granada va preveure només tres sessions plenàries. Cadascuna d’elles va tenir un format diferent i val la pena remarcar l’esforç que els organitzadors van fer per innovar en aquest aspecte. La primera va ser un “conversatori”, és a dir, un diàleg, asseguts en sengles butaques, a càrrec de dos especialistes reconeguts, el sociòleg Antonio Izquierdo i el demògraf Aron Cohen Amselem, fent una mirada retrospectiva crítica sobre què ha passat a Espanya aquests darrers anys en relació a les migracions i a les polítiques endegades al respecte. La segona, titulada Activisme i investigació en contextos fronterers, estratègies, qüestionaments i deontologies, es va fer en línea, connectant en directe amb investigadors-activistes que treballaven a Palestina, Mèxic i el nord del Marroc.

La darrera, una conferència més convencional, em va servir per descobrir Ramon Grosfoguel, un investigador nord-americà, originari de Puerto Rico. Per a Grosfoguel el racisme és sempre i sobretot institucional, i pot utilitzar diferents marcadors: el color, la religió, l’ètnia… El que importa no és el marcador, sinó la posició que s’ocupa en una relació de poder, de dominació, que separa els homes i les dones entre els que es consideren autènticament humans (Ser) i els que són considerats no-humans o sub-humans (no-Ser), una línia de separació que afecta tots els àmbits de l’existència humana. Dins de la zona del Ser, igualment que a la zona del no-Ser, s’hi donen moltes altres opressions (de classe, d’orientació sexual, de gènere, nacional…), però no és igual viure aquesta opressió en la zona del Ser (on els conflictes se solen abordar i gestionar gairebé sempre des del dret, pacíficament) que en la zona del no-Ser (en què els conflictes se solen dirimir des de la violència i l’espoliació). La seva exposició va acabar amb una crítica de fons a la feina de la majoria dels investigadors: “tota la teoria de les migracions està pensada i feta des del pensament crític de la zona del Ser… L’Occidental no és una geografia, sinó una posició”.

Xavier Besalú
About Xavier Besalú

Xavier Besalú és professor de Pedagogia de la Universitat de Girona Contact: Twitter | More Posts

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*