Opinió

Mòbils, no? Hi ha alternatives

S’ha generat una certa alarma social en sectors concrets de la nostra societat, classes mitjanes sobretot. Famílies i professorat posen el crit al cel sobre els perills dels mòbils en mans dels infants o adolescents. I demanen que es prohibeixi el seu ús als centres escolars o bé que no en tinguin fins als setze anys. Sembla que prefereixen prohibir abans que ensenyar. El Departament dit d’Educació s’ha fet ressò de l’alarma mediàtica i està estudiant com regular o prohibir aquests aparells als centres escolars. Moltes institucions han dit la seva. Intentaré afegir algunes reflexions al debat.

*Els mòbils han vingut per quedar-se i cada dia seran part més gran de la nostra vida i de les nostres activitats. Com ho serà també la mal anomenada intel·ligència artificial. Prohibir, en aquest cas com en molts d’altres, no serveix de gaire. Potser ens hauríem de plantejar com ensenyar a les criatures a fer-los servir bé. Potser la generació adulta, una part dels progenitors i del professorat no estem a l’altura. No coneixem prou el funcionament d’aquests aparells i no ens atrevim a ensenyar als fills o alumnes.

*Ara per ara no hi ha cap estudi seriós[1] que demostri els perills que se’ls atribueix. No hi ha cap estudi que conclogui que la prohibició afavoreixi la salut de les criatures o dels adolescents. Tampoc no hi ha cap prova clara que les relacions entre les persones hagin minvat a causa d’internet o les xarxes socials.

*Educar en una vida plena de tecnologia no és senzill, és complicat; per això, molts adults busquen la solució aparentment fàcil: la prohibició. Dic aparentment perquè les conseqüències, si s’aplica, poden ser més greus que l’objectiu que es vol aconseguir. Què faran als setze anys amb un a les mans? Els suposats perills potser seran més forts, després dels anys de la prohibició, delint-se per tenir-lo, com el faran servir? Quins límits tindran? Amb qui podrien confiar quan els seus adults de referència, pares i mestres, no han estat al cas, no han acomplert la seva responsabilitat d’ensenyar, d’acompanyar-los en l’accés a l’aparell. Qui els explicarà la diferència entre el món de la publicitat que envaeix totes les xarxes digitals i el món real? Se’ls ha d’ajudar i acompanyar perquè descobreixin el que hi ha darrere. La responsabilitat és de les generacions adultes, de qui els ha d’educar.

*Constato un problema greu: el desconeixement generalitzat. Els mòbils contenen moltes aplicacions. Les que fan (fem) servir majoritàriament són les creades per les grans empreses tecnològiques, les anomenades GAFAM[2], i les xineses que estan entrant amb força.

La responsabilitat és de les generacions adultes, de qui els ha d’educar

Instagram, la xinesa Tiktok i moltes altres, estan pensades per crear addicció, per provocar una dependència, no apareixen els continguts de manera cronològica, la qual cosa provoca estar-hi atents contínuament i, alhora, proporcionar-los les nostres dades que serviran per als seus negocis, dades que proporcionem de manera gratuïta i inconscientment. Dic desconeixement perquè hi ha xarxes socials i aplicacions alternatives que no depenen de GAFAM[3]. Aplicacions de programari lliure amb els seus propis servidors. Educar, educar-nos en la tecnologia digital implicaria conèixer i utilitzar-les. Per què no ho fem? La majoria de centres escolars, la majoria d’adults continuem amb Google i companyia. És la nostra responsabilitat si infants i adolescents fan com nosaltres i depenen de les aplicacions pernicioses. Educar no és senzill: prohibir no ajuda. Amb altres temes conflictius busquem alternatives que superin o minvin el conflicte. Amb els mòbils caldria fer el mateix. Oferir alternatives que depassin el que ofereix el sistema econòmic que ens domina.

Hem de parlar d’ús responsable explicant que els aparells tecnològics que tenen (tenim) a les mans estan dissenyats per crear addicció. Que la tecnologia no és neutra. No oblidem, però, que la responsabilitat més gran correspon a les empreses que creen, construeixen i venen; i als governs que ho permeten o, fins i tot, es beneficien dels guanys econòmics.

Hem de parlar d’ús responsable tenint en compte les enormes despeses energètiques i d’aigua que necessiten les tecnologies digitals no lliures. Estan perjudicant el medi ambient i afavorint el greu canvi climàtic que estem patint. Les aplicacions lliures consumeixen molta menys electricitat i gens d’aigua. La xarxa social Mastodon n’és un exemple.

*La utilització varia segons la classe social. Caldria pensar si la disminució de l’èxit escolar d’una part d’alumnat en situació socioeconòmica precària es deu a la situació que viuen o a la utilització de mòbils. Criatures de classes socials baixes passen més hores amb els mòbils i diuen que es retarda el seu creixement. Quina és la causa: el mòbil o la situació precària? Quan no hi havia mòbils a aquests infants també els costava més créixer i madurar. Malauradament, com en altres aspectes, els més afectats són els menys equipats per afrontar-ne les conseqüències. Però en moltes d’aquestes famílies els adolescents poden, fins i tot, ajudar els seus adults a entendre la tecnologia que els envolta. Les preocupacions o prioritats també són diferents. Als pares i mares que arriben tard i cansats a casa al vespre a fer el sopar i posar a dormir la canalla els deu ser complicat evitar l’ús de les pantalles dels seus fills o filles.

La prohibició no protegeix com l’educació i l’acompanyament

*Les famílies que demanen que els centres prohibeixen el mòbil, que necessiten sentir-se acompanyades per un grup nombrós per no comprar l’aparell als seus fills o filles, estan deixant de banda la seva responsabilitat educadora. Si els adolescents avui passen hores amb els mòbils podríem pensar que tenen menys temps lliure que els d’abans; que no tenien tantes activitats extraescolars, tenien més temps d’oci i estaven menys vigilats. El mòbil els serveix per ser adolescents: i hi tenen dret. En Jaume Funes ho ha explicat prou clarament[4]. Els nens pregunten, però els adolescents opinen, una realitat que molesta als adults. Els adolescents sempre tenen raó: potser a vegades, s’expliquen malament. Sense conflictes no hi ha canvis. Potser els han de viure sols o soles perquè els adults de referència no ens hem adonat del que els passava. A l’adolescència apareix moltes vegades un cert o gran malestar, la pantalla pot servir per oblidar-lo. Més que prohibir aniria bé ajudar i donar recursos per millorar el seu malestar. La prohibició no protegeix com l’educació i l’acompanyament i, a més, ens fa més cecs als adults que desconeixerem aspectes dels nostres adolescents. José Ramón Ubieto, psicòleg, escriu: «En el debat dels mòbils i els nens, la solució no és la prohibició»[5]. Proposa que les famílies eduquin i posin límits.

*Educar no és només aprendre coneixements, és aprendre per a la vida amb tot el que representa. I una part important, avui, és l’ús del mòbil. Educar i educar-nos en aquest camp implica a familiars i educadors, conèixer i utilitzar les alternatives no pernicioses per al comportament i per al medi ambient: programari i aplicacions lliures.

[1] https://www.aeped.es/sites/default/files/comunicado_salud_digital_aep.pdf

[2] Google, Amazon, Facebook, Apple, Microsoft

[3] Pere Girona, analista de dades.

[4] https://www.ara.cat/opinio/drets-digitals-infancia-jaume-funes_129_4858865.html

[5] José R. Ubieto (2023) ¿Adictos o amantes? Claves para la salud mental digital en infancias y adolescencias. Ed. Octaedro