Opinió

Pagar el professorat en funció dels resultats de l’alumnat. A qui convé?

El pagament per resultats (PPR) del professorat no va bé per millorar els resultats acadèmics de l’alumnat. L’Oriol Escardíbul va recollir les investigacions internacionals sobre el tema, sense trobar evidències sòlides que recolzin la seva implementació. Les poques millores que es coneixen són parcials, no duren en el temps i resulten molt cares.  Només en zones on el professorat era molt precari i amb formació insuficient, l’augment salarial lligat als resultats ha augmentat les seves hores de dedicació perquè els permet viure sense buscar-se una altra font d’ingressos. No em sembla descartable que un increment salarial similar degut a qualsevol altre concepte hagués fet el mateix efecte.

El PPR té efectes no desitjats en l’alumnat. De tot el món, on s’ha posat més èmfasi en aquesta mesura, és als Estats Units, on també s’ha investigat abastament. Fa pocs mesos, el president Obama va encapçalar una reforma de la llei d’educació d’Estats Units per reduir la passió examinadora del sistema. En aquests moments, a Catalunya, s’avaluen de forma externa els resultats en llengües i matemàtiques. En la resta de matèries hi intervé el mateix docent. Als Estats Units, han hagut d’avaluar-ho tot de forma externa, per poder calcular el salari de tot el professorat. Han arribat a usar el 25% del temps escolar en avaluar. La pressió sobre els infants esdevé causa de trastorns i malalties. Tot el que s’acaba treballant, a l’escola, és el que després s’examinarà. Qui posa l’examen, controla el currículum. Qui diu què, condiciona el qui. No tot l’alumnat té un capital cultural homologable als continguts de les proves. La política educativa als Estats Units, no només pel PPR, ha fet augmentar les desigualtats educatives i socials.

El PPR no va bé tampoc per a la gestió del professorat. Als Estats Units, on ho avaluen tot, entre un 40% i un 50% del professorat abandona les aules en els cinc primers anys de dedicar-se a la docència. El 9,5% dimiteix abans d’acabar el seu primer any com a professor. La satisfacció del professorat ha disminuït en 15 punts des de fa dos anys, arribant al menor nivell de satisfacció en la sèrie d’enquestes de més de dues dècades [i].

Doncs, per què aquesta insistència en aplicar el PPR a tot el món? Perquè el PPR sí que va bé per a algunes coses.

Tots els sistemes educatius reprodueixen les desigualtats socials i el discurs del poder, però alhora també tenen capacitat emancipadora perquè permeten la reconstrucció del coneixement i la creació de llaços socials. La tensió entre aquestes dues dinàmiques constitueix el moll de l’os de la política educativa. La concepció del sistema educatiu com una factoria que, en tots els seus graus, produeix titulats, no és neutra, sinó que actua a favor de la naturalització les desigualtats socials, i per tant de la seva perpetuació. El que importa és produir paquets de persones amb uns coneixements idèntics: els que acredita el títol. Julio Carabaña, en La inutilidad de PISA para las escuelas, posa en evidència que les avaluacions en l’educació obligatòria mesuren sobretot “la cultura de classe”, el capital cultural familiar. Qui decideix el contingut d’aquestes avaluacions? Cada vegada més, grans empreses que tenen logística suficient per desenvolupar processos a gran escala. Preparen les proves, les corregeixen, fan els materials escolars que lliguen amb les proves, la formació del professorat perquè lligui amb els materials que lliguen amb les proves… Vegis el creixement espectacular de Pearson, com a líder indiscutible del sector, i com proliferen imitadors i sucursals. La xarxa en va plena.

Algunes persones treballem cada dia perquè la possibilitat emancipadora de l’educació prevalgui per sobre de la capacitat reproductora. No ens fa cap gràcia que cobri més el professorat que millor aplica el currículum rònec de la LOMCE, o que prepari millor per als exàmens classistes de Pearson. No ens fa cap gràcia que el sistema seleccioni a qui ja està seleccionat per origen familiar. Estem disposats a investigar, reflexionar, avaluar-nos per ajustar la nostra feina contínuament, amb l’objectiu d’aconseguir un sistema que faci recular les desigualtats i que empoderi cada vegada més persones.

Al final, els defensors del PPR al professorat sempre argumenten que hi ha d’haver una manera o altra de fer que el “mal professorat” abandoni les aules. És curiós, però el PPR només fa que cobrin menys, però no que millorin o que se’n vagin. No hi ha cap mesura miraculosa que substitueixi la gestió de personal: formació, investigació, recolzament, acompanyament, promoció d’equips de treball cohesionats, i quan cal, control disciplinari. És a dir, el que s’ha de fer en tots els llocs de treball del món, amb normes negociades amb els sindicats. També aniria bé que la gestió es fes en una escala humana. Tractar a l’engròs grups humans de 70.000 persones, aproximadament la plantilla docent del Departament d’Ensenyament, no sembla que permeti solucions gaire ajustades. Mentre vaig ser responsable de la Federació d’Educació de CCOO a Catalunya, vaig proposar negociar un bon sistema de gestió de personal al conseller Maragall i a la consellera Rigau. Era més senzill i més barat, si el que volien era que el professorat ho fes bé, que remoure tot el sistema com van fer amb la LEC. No van considerar la proposta. La doctrina neoliberal no fa concessions, per modestes que siguin.

—

[i] RICHARD M. INGERSOLL, Beginning Teacher Induction 2012.