Opinió

Per al retorn a una presencialitat millorada en la formació universitària

La reobertura de les aules universitàries i d’una activitat raonable dels campus universitaris és essencial tant per les mateixes persones joves que hi conviuen, es formen i desenvolupen, com també per la resta de la societat, en la mesura que la funció de la universitat hi té una incidència important. La formació universitària no es redueix únicament en l’assoliment de les sobrevalorades competències requerides per l’encaix i l’adaptació al sistema establert, definit i dissenyat en termes productius i de mercat. És de gran valor també l’espai comunitari (campus), que contribueix a l’aprenentatge entre iguals, a la generació espontània de debat, a la confrontació dialèctica, a l’activisme estudiantil i també a l’equitat. La universitat, doncs, no s’esgota en l’execució dels plans d’estudi ni en les sessions estrictes de classe, sistematitzades i amb tendència a la sobreprogramació tècnica. Sortosament, la vida acadèmica comporta moltes altres esferes d’aprenentatge que fins avui han tingut un valor determinant en molts casos (associacionisme estudiantil, serveis d’esport, cooperació, programes culturals, biblioteques, centres de recursos, laboratoris…). La funció educativa i transformadora de la universitat va –o hauria d’anar– molt més enllà del treball entre les parets de l’aula.

Després d’un any de docència virtual o molt majoritàriament virtual a les universitats presencials, més enllà de considerar i sumar les possibilitats i les oportunitats de la comunicació mediatitzada tecnològicament, hem de recordar que la relació i la comunicació humanes directes i espontànies, amb el no menyspreable valor afegit de la comunicació no verbal i vivencial, són claus. En aquest sentit, l’aprenentatge informal que es dona en la comunitat universitària també té la seva projecció significativa a través de la relació i la convivència entre l’alumnat a l’aula. Amb la docència virtual es redueix la interacció i, amb aquesta, la relació d’ajuda mútua natural entres aquests grups. No és cap novetat que el grup-classe, el clima d’aula i l’ambient acadèmic ajuden, acompanyen i estimulen la formació, el creixement i l’aprenentatge. Aquesta és justament una de les raons principals per la qual fins avui els estudiants prefereixen una formació presencial a la virtual. L’ambient acadèmic facilita i contribueix a la socialització i esdevé també un espai de creixement. Quan aquest espai físic no hi és, la “carrera acadèmica” es fa més costosa, llarga i feixuga. La “solitud del corredor” es fa notar, la incentivació és menor i l’aprenentatge se’n ressent. Les restriccions de mobilitat, d’interacció i de desenvolupament grupal incideixen a més en el desenvolupament emocional de molts d’ells i elles, tot condicionant la seva vitalitat i benestar.

La pandèmia ha fet evident i accelerat les possibilitats tecnològiques de comunicació que tenim a l’abast i ens ha fet més destres en classes telemàtiques, infografies, diapositives, animacions, jocs educatius, viatges virtuals, webinars, etc. Es pot dir que ha contribuït a fer-nos repensar recursos didàctics i, en alguns aspectes limitats, a afavorir l’avenç cap a la democratització d’un determinat tipus de formació. Hem de ser prudents i no creure que aquests recursos tecnològics asseguren i poden substituir la formació i, en definitiva, l’educació. De moment, caldria qüestionar-nos en quina mesura aquesta tecnologia està a l’abast de tothom, és a dir, si s’ha democratitzat suficientment i amb quina qualitat. Seria també recomanable preguntar-nos qui hi ha darrere d’aquestes tecnologies de la informació i la comunicació i quines implicacions pot comportar la dependència o acumulació d’informació en mans seves. La resposta a aquests interrogants ens ha de portar a posicionar-nos davant del model d’educació que s’instaura com a producte de consum i mercaderia.  Hi ha, doncs, feina a fer si volem aprofitar el camí recorregut de manera accelerada arran de la pandèmia i situar el debat en allò que és clau per a les missions de la universitat. El debat no s’ha de limitar només a la modalitat de docència i aprenentatge presencial o virtual, i a les hibridacions i alternatives que les tecnologies ens proporcionen. El que és realment interessant és el debat social i ideològic que hi ha darrere del model que s’imposarà i el posicionament pedagògic que prenguem en aquesta cruïlla que se’ns presenta.

L’aprenentatge informal que es dona en la comunitat universitària també té la seva projecció significativa a través de la relació i la convivència entre l’alumnat a l’aula. Quan no hi és, la ‘carrera acadèmica’ es fa més costosa, llarga i feixuga

L’essència de la universitat ha estat en el saber, el coneixement i el pensament lliure, lluny de constrenyiments i dogmes; i, per això, a banda de preparar professionals competents per inserir-se en el mercat laboral, limitat i condicionat per un sistema que té evidències compartides de fallida, ha d’aspirar a formar persones reflexives que no es limiten només a una lectura del text, sinó també del context. Ha d’ajudar a desvetllar i afrontar les raons principals que avui fan que la majoria de la generació de persones joves tinguin dificultats per projectar-se en el futur.

Ens cal aprofitar la sacsejada que la pandèmia ha portat a la vida universitària per repensar-la,  democratitzar-la, fer-la més justa i socialment més responsable. S’ha fet evident que ens necessitem i que, malgrat hem constatat el potencial enorme de les tecnologies actuals, en alguna mesura el contacte físic i la presència s’han fet insubstituïbles perquè l’educació és alguna cosa més que l’intercanvi d’un codi binari. Això ens obliga a repensar el valor de la presència en la relació educativa, en totes les etapes, també a la universitat. Una presencialitat que ha de saber ser utilitzada en termes de qualitat educativa, d’equitat i de sostenibilitat. Hem de saber identificar millor allò essencial del fet de ser presents i poder treballar amb el tangible i la interacció sense constriccions i subterfugis. Saber posar de relleu el valor afegit que justifica i fa primordial ser presents i poder experimentar la vivència amb tots els sentits.