Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Fa anys, en un viatge llarg en tren, vaig descarregar una aplicació d’audiollibres, per provar-la. Encara eren una novetat. Vaig acabar triant un llibre sense conèixer-lo, per la sinopsi, i no vaig tenir temps d’acabar d’escoltar-lo en el trajecte, és clar. Després, mai m’hi vaig reenganxar. No recordo gaire bé de què anava (només sé que d’alguna manera connectava una noia negra i un cap rapat neonazi), ni si m’agradava l’estil en què estava escrit, ni qui n’era l’autora… Però sí que se’m va gravar al cervell un comentari poc transcendent del narrador, un parèntesi que no aportava gaire a la història: que un plat, per considerar-se un plat, havia de tenir com a mínim tres ingredients; barrejar-ne menys no es podia dir cuinar. No sé si és alguna norma de l’alta cuina o part de la saviesa popular, però jo no ho havia pensat mai i m’ha servit des d’aleshores. No em sembla desencertat. És clar que hi ha combinacions de dos ingredients que funcionen perfectament, però quan són tres, la cosa canvia. Pa i oli, posem per cas. Perfecte. Senzill. Cap a dins. Ah, però i si hi afegim tomàquet? Ja és tot una altra cosa, no n’hi ha dubte, hem fet un salt qualitatiu, que en diuen. Es pot fer sopa d’all ben bé només amb all i aigua? Tècnicament, sí, d’acord, però amb pa sí que és sopa d’all de veritat. (I amb ou encara millor).
Així que necessitem, com a mínim, tres ingredients. Val més que al rebost no hi hagi només teranyines. El primer, per a moltes generacions, és com la ceba a la nostra cuina, un punt de partida que no falla. Serà un plat amb bon fons, ja ho veureu. Es tracta d’escriure ficció, per entretenir-nos, però també per entendre millor el món. Escriure ens ajuda a pensar. Andreu Martin a Com escric. Les regles del joc (Ara Llibres, 2012) ho explicava així:
“Vull compartir amb vosaltres el que he après amb la seguretat que, de rebot, encara n’aprendré més. Perquè, quan teoritzes i tractes de transmetre amb claredat el que saps, quan has de respondre preguntes que potser mai no t’havies fet, i quan et proposen solucions inesperades a qüestions que et pensaves que ja tenies resoltes, se t’aclareixen les idees i augmenta la teva habilitat en aquest joc. Un joc que a mi em fa feliç des de la més remota infància.”
Escriure ficció, doncs, és simplement com jugar. Tan fàcil com sofregir ceba a dauets.
Ara, el segon ingredient: agafeu la Gramàtica de la fantasia del prestatge i obriu-lo per qualsevol pàgina. Amanim aquest joc amb una mica de creativitat. Podem jugar a tenir els lectors intrigats o a fer-los riure, podem jugar amb els sons de les paraules que triem o a fer oracions llargues i encara una mica més llargues. Però, de vegades, per encendre el foc de la imaginació ens cal una espurna, i per això sempre podem recórrer a qualsevol de les propostes de Rodari: la pedra a l’estany, el binomi fantàstic, el “què passaria si…?”, el prefix arbitrari, l’error creatiu… Se’ns obren moltes possibilitats.
El que és important és tenir el rebost ple de referents, autors i idees diferents, però, sobretot, no tenir por d’introduir variacions a la recepta que triem
Amb això ja som al mateix punt que si haguéssim agafat galetes i xocolata: si tenim molta gana, no cal fer res més, ja podem berenar. Ara, si tenim una mica de temps, val la pena seure a taula i acompanyar-les amb un senzill got de llet. Home, d’això ja sí que en podem dir berenar de debò. Baixa tot molt millor, podem sucar les galetes, jugar amb l’ordre en què ingerim cada ingredient. És la màgia del tres que, ja ho sabem, ens agrada i amb raó. A la recepta didàctica que estàvem elaborant també hi podem afegir un altre component, per arrodonir-la, tot i que ja ens nodrirà molt si no ho fem. Proposo onomatopeies o connectors o paraules compostes o pronoms febles o famílies semàntiques o rimes o manlleus o acròstics o comparacions… El que ens interessi més de l’armariet de continguts lingüístics.
I au, res més, ara ja és qüestió de servir el plat com ens agradi més. El podem fer en amanida, simplement barrejant-ho tot en una redacció lliure tradicional, posem per cas, o posar els ingredients en un robot de cuina, la plataforma de programació didàctica amb intel·ligència artificial que tinguem més a mà, si volem un plat calent i (almenys suposadament) més sofisticat. Al capdavall tot passa per definir uns objectius d’aprenentatge i uns criteris d’avaluació, amb o sense ajuda.
Aquests ingredients funcionen, però no són els únics que podem emprar, és clar. El que és important és tenir el rebost ple de referents, autors i idees diferents, però, sobretot, no tenir por d’introduir variacions a la recepta que triem. És cert que hi ha barreges pèssimes, que senzillament no funcionen, i que per molta tècnica moderna que vulguem estrenar, la millor manera de fer un ou ferrat és amb una paella i oli. No calen invencions estranyes. Ara bé, tampoc no es pot negar que la bona cuina és molt experimental: hi ha ingredients que es complementen fantàsticament bé que no hauríem descobert si sempre seguíssim el manual de l’àvia al peu de la lletra (el tomàquet i les cireres, el formatge feta i la síndria). Seny, criteri, intuïció… (diguem-n’hi com vulguem) i lectures variades (allò que sentim tant de la formació contínua, que no passa només per cursos homologats). Una cosa és clara: rebost ple, propostes interessants.
