Opinió

Per un carnaval educatiu

Famílies, mestres i professorat (i alguna que altra criatura!) deuen acabar la setmana esgotades davant de les consignes, disfresses, balls, murals i normes que ha suposat el carnaval. Ha estat un dels temes recurrents a les sortides de les escoles, grups de missatgeria instantània i, també s’hi han sumat les tertúlies dels mitjans.

A partir d’una publicació a xarxes de la periodista Laura Rosel, on es veia una criatura amb trenes estrafolàries i el rètol “Carnestoltes, ni oblit ni perdó”, dijous de la setmana passada vam parlar del tema a RAC1 davant d’una audiència molt cansada dels encàrrecs i incrèdula del seu sentit educatiu. Per aquest motiu, em vaig sumar a fer-me preguntes sobre el sentit que li donem al carnaval a banda dels nervis, matinades fent disfresses i els encàrrecs de darrera hora.

Passejar pels patis i parcs ens deixa veure que, per moltes criatures, és una de les festivitats més esperades. Una setmana plena de diversió, disfresses i normes esbojarrades. Tot i que pot ser percebuda com un desgavell logístic per escoles i algunes famílies, aquesta celebració ben treballada pot aportar múltiples beneficis pedagògics i fomenta valors essencials per al desenvolupament dels infants.

Justament, la comunitat educativa no és gens aliena al debat del sentit pedagògic del carnaval. Fa anys que es replantegen les disfresses per potenciar que siguin fetes amb materials reciclats i abandonar les bosses d’escombraries de colors o les compres d’un sol ús. Tampoc no podem imaginar que seria de les disfresses sense la creuada contra les representacions sexistes o que suposaven estereotips culturals poc respectuosos. Em ve al cap l’artista Puto Chino Maricón (Chenta Tsai Tseng), quan narrava al seu llibre biogràfic la incomprensió de la seva mare quan des de l’escola li van anunciar que al dia següent tocava “anar de xinès”. També s’han qüestionat aquelles disfresses que tenien una mobilitat tan reduïda que no permetien el joc o que s’havien fabricat en tardes de tallers de costura només de famílies (principalment o únicament de dones per no acabar de trencar amb cap estereotip) i que poc havien tingut de treball compartit amb qui les havien de lluir després. Perquè veieu que repensar el carnaval és un tema molt recorrent a la comunitat educativa!

Davant dels atacs, el carnaval com a una festa d’aprenentatge i creativitat

Ofereix als infants l’oportunitat d’explorar la seva creativitat a través de la confecció de disfresses, el maquillatge i la interpretació de personatges. Aquesta llibertat d’expressió és fonamental per al desenvolupament de la imaginació i la capacitat d’experimentació. La disfressa no només és una forma de diversió, sinó també una eina educativa que permet als infants explorar la transgressió, entendre diferents rols socials i culturals, alhora que fomenta la diversitat i el respecte cap a altres realitats. Per això, per a les que diuen que el carnaval “és perdre classe”, no entenen que el carnaval és classe! És educar en valors, és construir una festa d’escola de manera col·laborativa.

Però tot això només passa, si donem aquest espai, aquest temps i li posem aquesta intencionalitat. Estic convençuda que són molts els equips educatius que així ho fan i que han treballat de valent aquesta setmana. Gràcies per aquestes oportunitats on el carnaval es converteix en un centre d’interès ple de motivació i sentit per l’alumnat. A totes aquelles escoles que obren espais d’assemblea per prendre decisions conjuntes sobre la disfressa de classe, les que busquen ambientacions històriques, educar en valors, solidaritat amb alguna causa, buscar vinculacions a música, plàstica, llengües, entre altres potencialitats. A les que s’animen a convertir la rua en un projecte d’Aprenentatge Servei en favor d’una causa noble (https://www.regio7.cat/bergueda/2018/02/01/puig-reig-s-omple-curapupas-50231306.html) o implicar-se en la rua del barri per construir comunitat. Totes aquestes tasques suposen coordinar-se per decidir temàtiques, coreografies o decoracions, desenvolupant habilitats socials i de cooperació que seran útils al llarg de la seva vida.

Aprofitem també el seu origen contestatari i la seva aplicació educativa?

Històricament, també el Carnaval ha estat un moment de transgressió i crítica social. Aquesta tradició té un gran potencial educatiu si s’utilitza per fomentar l’esperit crític entre els infants. En algunes escoles, es promouen activitats com la sàtira o la paròdia, on els alumnes poden expressar, a través de versots o petites representacions, una mirada reflexiva sobre la realitat que els envolta. Aquesta vessant fomenta la capacitat d’anàlisi i la llibertat d’expressió, habilitats essencials per a la ciutadania activa. Un bon exemple d’això el tenen a Premià de Mar on nens i nenes de les escoles del municipi participen construint els versots infantils dels Penjaculpes (https://festamajorhivern.pdm.cat/categoria/versots/) , esperits de les antigues fàbriques tèxtils del poble (moltes ja requalificades!) que desperten per carnaval per posar a caldo personalitats del municipi.

Les consignes. Disbauxa endreçada?

El més criticat per això, han estat les consignes. Portar la roba al revés, anar amb pijama o lluir un pentinat extravagant per alguns és font d’estrès, mentre que per a d’altres, una oportunitat per trencar la rutina escola, fer un espai més lúdic i espontani o compartir amb les famílies. Aquí volem exposar dos elements, per una banda, si busquem trencar la rutina amb quelcom contestari al poder, a la institució o la norma. Quin sentit té aquesta endreça de la disbauxa o que la norma sigui imposició des dels centres o que puguem anar en pijama de les nou a dos quarts d’onze. Poden, segons moment, pensar quines normes trencar o contestar? Ens poden sorprendre com aquell alumne o grup-classe que un dia decideix anar disfressat de docent, de director/a… i acaba sent una sàtira de nosaltres mateixes.

Sempre les càrregues i les culpes

Una de les normes que ens obliguen a trencar les consignes és el nostre temps d’adultes, de treballadores, de productores. El pentinat, la disfressa, el complement… són moments que estem juntes. Són moments de cura, on no sé si ens estressa la tasca en si mateixa o el fet de no tenir temps per fer-la entre les entregues de feina, les trucades, la casa… De fet, fer aquestes accions depèn del moment (i segur que no per tothom!) poden ser també un gaudi. El carnaval i la consigna ens trenca el nostre ritme i ens força a dedicar aquest moment de fer disfressa juntes, a demanar un cop de mà a qui de la família o de la colla que sàpiga cosir, a pentinar, a fer màscares. Ens obre la porta a famílies que no ho solíem celebrar d’aquesta manera (com les que som migrades) a sumar-nos.

Ara sí, així com des dels centres hem de buscar el sentit pedagògic, les famílies també hem de buscar el sentit a compartir el moment i fer-ho conjuntament. De manera que, si en algun moment, no ho podem gaudir, ja prou entrebancs tenim i tampoc ens cal la culpa de no arribar a tot! Si alguna norma no es compleix, si la disfressa no és perfecta, forma part de la festa. Així que Laura (i aplica a qualsevol, especialment dones!), si hem pogut regalar als nostres fills, filles, amigues o alumnat, encara que sigui algun moment d’aquests somriures i aprenentatges, ja podem estar més que satisfetes!

Epíleg. Acabo aquest article a la una del matí amb el pare de la criatura acabant de pintar la màscara per demà, donat que el meu fill s’ha cansat de fer-ho a la tarda. Convençuda que demà li durarà posada entre un minut i dos.