Actualment, a Catalunya, la nostra situació laboral està determinada per incomptables processos de selecció que deslegitimen la categoria professional del funcionariat i invaliden el número d’ordre de la borsa d’interins que fins fa poc reeixia a l’hora d’adjudicar substitucions i interinatges: les entrevistes, la confecció de perfils professionals, les trucades, les acreditacions, la formació, els requisits, etc. enterboleixen el sistema de provisió d’una manera alarmant. Tots aquests processos són els que permeten que la contractació de personal quedi supeditada exclusivament als Projectes Educatius de Centre (que al mateix temps es materialitzen any rere any en els Projectes de Direcció i en el Pla General Anual) i sota l’únic criteri, inevitablement parcial i subjectiu, de la direcció que avala la seva tria mitjançant l’edificació sobre el paper de tot un aparell pedagògic kafkià.
Així, amb la voluntat de preservar i exaltar la identitat pròpia d’un centre (projectes, context social, etc) aquest muntatge ens condueix de manera irremeiable a la vulneració de la premissa democràtica per excel·lència que tots els ciutadans tenen els mateixos drets i que, com a tals, han de garantir-se tant per a alumnes com per a professors en el context de l’escola. Ens atrevim a afirmar, vistes les conseqüències, que la cerca de les especificitats pedagògiques i la reivindicació sistemàtica dels trets diferencials poden resultar també, malauradament, mesures segregadores.
Ens preguntem, per tant, si realment té lògica que en una societat democràtica –i, subratllo, a l’escola pública– ens venguin com a fonament pedagògic i de forma gairebé exclusiva aspectes com el “tret diferencial”, “la competència entre centres” o el projecte particular de cada equip directiu. I és que, lluny de fomentar la competència entre els centres d’un mateix municipi o d’un mateix barri per fer-se amb el millor alumnat (podríem discutir molt sobre els prejudicis que porta implícits el terme), la qual cosa és pròpia de l’àmbit de l’empresa privada, al que hauríem d’aspirar és a disposar d’una educació pública de qualitat a nivell global que per damunt de tot actués com a ascensor social i que poguéssim, per tant, parlar d’èxit educatiu sense haver de parlar de prejudicis deterministes i decimonònics.
Però és que no són tan sols els nostres alumnes els qui pateixen les conseqüències d’aquesta deriva. L’escola pública s’ha convertit en una xarxa clientelar en la qual regeixen menys els drets per al professorat que a l’empresa privada, donat que en el cas de la pública ningú ha de donar comptes de la rendibilitat del sistema i la direcció no ha de passar comptes pel que fa a les seves decisions. Recordem que no ha de justificar de cap manera la “no confirmació” (quan no es dona continuïtat al docent en un centre determinat pel curs següent). Recordem també que a l’empresa privada hi ha la representació sindical en els comitès, però que, en canvi, a l’escola pública aquesta representació és ínfima, ja que al lloc de treball no hi ha representació sindical amb capacitat negociadora real.
En els últims anys, doncs, els docents estem assimilant i assumint una forma de fer que perverteix qualsevol sistema públic per naturalesa, donat que els sistemes de contractació i els criteris que estableixen els departaments de recursos humans no els avalen ni els interessos ni els beneficis del sistema. A més, és que tampoc existeix cap indicador social que avali l’èxit d’aquesta política educativa discrecional vigent des de fa deu anys. A Catalunya estem al capdavant de les dades d’abandonament escolar prematur de la UE (17,3%), doblant la mitjana de la UE 9,9%,i tenim un atur juvenil del 40% en menors de 24 anys.
En el marc d’aquest panorama desolador en què agonitzen els drets dels treballadors i treballadores, no podem evitar fer-nos altres reflexions. Les noves pedagogies defensen l’adequació de la docència a les necessitats pròpies de cadascun dels alumnes i l’aprenentatge a mida segons les qualitats i característiques de cada infant o adolescent, però és que, en canvi, i de manera paradoxal, la normativa que regeix la provisió de llocs de treball establerta pel Departament no fa altra cosa que limitar la llibertat de càtedra del professorat. Al docent se’l fa passar, sense remei, per l’estret filtre d’un equip directiu que no només actua com a gestor sinó que moltes vegades, emparant-se en un projecte educatiu concret, condiciona o pot condicionar (compte, que no estic parlant de totes les direccions) des dels criteris d’avaluació de les matèries fins a la metodologia de treball a l’aula. I és que, si el docent no dona el perfil que determina l’equip, sempre pot canviar-lo com qui treu una peça dissonant d’un claustre. Com pot ser que un docent no doni el perfil a un centre i, en canvi, sí en un altre? (tinguem present que al final del curs passat van ser proposats 33.074 docents, però l’enorme xifra de 10.654 no!).
Al docent se’l fa passar, sense remei, per l’estret filtre d’un equip directiu que no només actua com a gestor sinó que moltes vegades, emparant-se en un projecte educatiu concret, condiciona des dels criteris d’avaluació fins a la metodologia de treball
La direcció, així, pot determinar el desenvolupament educatiu d’un barri sencer i pot escollir a quasi la totalitat de la seva plantilla (els funcionaris amb plaça definitiva són els únics als quals actualment no pot escollir, però amb el disseny de les places perfilades ben aviat quedaran condicionades les places en els concursos de trasllat). A més, les normatives del Departament fomenten dinàmiques de contractació totalment contràries a la pedagogia que pregonen a les aules: als docents se’ls abandona davant d’una crua perspectiva, la de la més ferotge competència per aconseguir o mantenir un lloc de feina (no oblidem que estem parlant d’un lloc públic de treball) sense que existeixi una baremació pública, transparent i objectiva, ni de la puntuació ni dels mèrits professionals que posen en valor els docents, la plaça que ocupen o la que pretenen ocupar.
D’aquesta manera, mentre que la competència entre l’alumnat ha quedat desterrada de les aules (es tendeix a l’eliminació dels exàmens, de les notes numèriques i de les avaluacions tradicionals) aquesta, en canvi, i essent del tot il·legítima donat que ningú coneix les normes del joc (el número d’ordre de la borsa és pràcticament irrellevant en l’actualitat a Catalunya), es fa omnipresent als despatxos dels centres educatius, a on fàcilment es pot jutjar a la lleugera la feina dels treballadors i treballadores.
Puc enumerar incomptables casos que m’han arribat que demostren que la discriminació de docents a Catalunya existeix i que no seria possible sense la col·laboració del Departament d’Educació. Els subterfugis de la legislació actual permeten la mala praxi i la perversió dels sistemes de contractació (que haurien de produir-se en estricte número d’ordre) i una normativa que ho permeti no pot romandre vigent. Així –i sabem que aquestes situacions són reals–, si a les direccions els sembla que convé al seu projecte i gràcies al decret de plantilles, poden acomiadar-se dones pel fet d’estar embarassades (a la privada és una pràctica inversemblant, però tenim dades que el curs anterior es van deixar de confirmar a Catalunya 561 docents embarassades o en situació de maternitat).
Docents amb setze anys treballats en tractament oncològic poden quedar-se sense feina pel fet que salten per una persona funcionària i no poden optar a cap altra plaça lliure (perquè la gran majoria han estat donades mitjançant proposta), poden no confirmar-se sindicalistes perquè la direcció “no els coneix”, poden quedar condemnats a fer substitucions curtes docents amb més de vint anys treballats i amb una trajectòria impecable quan un funcionari demana la seva plaça i, en canvi, sí que són interines persones amb tan sols dotze mesos treballats. Poden perdre la plaça (no ser confirmades) dones que per malaltia greu d’un nadó han hagut de faltar al seu lloc de treball o d’altres mares poden rebre pressions perquè renunciïn a la reducció de jornada per cura de fill si volen continuar al seu centre docent.
Si volem educar l’alumnat en valors democràtics, és bàsic també el respecte per la diversitat, professionalitat, i igualtat d’oportunitats de tot el col·lectiu del professorat
Però és que no només aquests exemples són il·lustratius del problema. Tot i que les males praxis poden constituir un percentatge relativament reduït (no totes les direccions en cometen de manera conscient, naturalment), els efectes de l’engranatge van molt més enllà i no podem mirar cap a un altre cantó: no només hi participen les direccions responsables d’aquestes males praxis, sinó també les que amb bona voluntat (i que quedi ben clar que no ho poso en dubte) i amb bona intenció perfilen i proposen. De la mateixa manera que és responsabilitat de la direcció exercir una mirada global vers el seu centre a l’hora de prendre decisions, aquest mateix equip hauria de comprendre que és imprescindible ser conscient, en tot moment, que el sistema de provisió presenta greus fissures que escapen de les seves mans: els efectes col·laterals adversos s’estenen com un dominó per tota Catalunya.
Si volem educar l’alumnat en valors democràtics, en igualtat i en equitat, no podem permetre que el tracte al col·lectiu docent es regeixi d’una altra manera. Per fer millor la nostra societat i el món en què vivim des de l’àmbit de l’educació, és bàsic també el respecte per la diversitat, la professionalitat, la competència legítima i la igualtat d’oportunitats de tot el col·lectiu del professorat.
