Opinió

Quan un país es queda sense mirall

Hi ha errors administratius. Hi ha errors tècnics. I després hi ha errors que comprometen la credibilitat d’una institució i deixen un país sense una de les eines bàsiques per entendre la realitat. Això és exactament el que ha passat amb PISA 2025 a Catalunya.

Els resultats que es publicaran el 2026 no seran comparables ni amb els de la resta de territoris participants ni amb les edicions anteriors. No perquè l’alumnat català hagi obtingut pitjors resultats. No perquè l’OCDE hagi canviat les regles del joc. Sinó perquè la mostra utilitzada no compleix els requisits metodològics mínims.

L’OCDE només permet excloure de la mostra alumnat amb discapacitats físiques o cognitives greus o amb un domini insuficient de la llengua de la prova, i estableix que aquestes exclusions no poden superar el 5% del total. A Catalunya, el percentatge ha estat del 23%. No estem parlant d’una desviació menor. És gairebé cinc vegades el límit admès. I res d’això s’ha comentat a les juntes de direccions! Un cop més, ens n’assabentem per la premsa (i al final de juliol!) Un cop més, es posa el focus en els centres i en les direccions, que acabem assenyalades com a responsables d’un problema que va molt més enllà del seu àmbit d’actuació. Algú es creu que 51 centres s’han equivocat alhora?

La conseqüència és devastadora. Catalunya perd la possibilitat de comparar l’evolució del seu sistema educatiu amb la de la resta del món i, encara més greu, perd la possibilitat d’avaluar amb rigor si les polítiques educatives impulsades arran dels mals resultats de PISA 2022 han tingut algun efecte. Sense dades comparables, el debat educatiu torna a quedar orfe de diagnòstics fiables. El més preocupant, però, no és només el resultat. És el procés.

El calendari de treball de PISA és perfectament conegut. L’OCDE dissenya la mostra de centres perquè sigui una representació proporcional de la xarxa escolar de Catalunya. La tipologia inclou centres -públics i privats concertats i centres en entorns urbans, metropolitans i rurals; també d’alta, mitjana i baixa complexitat socioeconòmica- garantint la representativitat  de la diversitat social del sistema educatiu català. El procediment de les proves PISA inclou un compromís formal i normatiu de privacitat i confidencialitat per part de tots els agents involucrats (centre, equip directiu, aplicadors i el mateix alumnat).

No es tracta d’un error sobtat ni d’un incident inevitable el dia de la prova. És el resultat d’un procés que disposava de controls, terminis i responsables

Els centres elaboren (al gener de 2025) la relació completa de l’alumnat elegible (encara sense cap restricció), el centre nacional selecciona la mostra, es revisen els possibles casos d’exclusió, es validen administrativament amb un paper clau de la inspecció (febrer-març de 2025) i només després es duen a terme les proves sota el control del Consell Superior d’Avaluació (fins a l’abril de 2025) i després de l’Agència d’Avaluació i Prospectiva de l’Educació (APE). És un procediment llarg, pautat i sotmès als estàndards internacionals de l’OCDE. No deixa de ser “curiós” que aquesta agència acaba de publicar al DOGC (21 de juliol de 2026) el seu sistema de control i qui en forma part: 2 inspectors, 1 nomenament d’avaluació del DEiFP, 2 de l’APE, 1 nomenament de la SG de millora educativa. I les direccions no hi som. Un cop més, quedem al marge dels òrgans on es prenen les decisions i s’exerceixen les funcions de control. 

Les decisions determinants sobre la mostra i les exclusions es concentren durant els primers mesos de 2025. Per tant, no es tracta d’un error sobtat ni d’un incident inevitable el dia de la prova. És el resultat d’un procés que disposava de controls, terminis i responsables. 

Qui va validar unes exclusions que multiplicaven gairebé per cinc el màxim admès?

I aquí apareix la pregunta incòmoda. Com és possible que ningú detectés que Catalunya s’estava allunyant tant dels estàndards internacionals? Qui va validar unes exclusions que multiplicaven gairebé per cinc el màxim admès? Quins mecanismes interns van fallar? Qui havia d’aixecar la mà abans que el problema esdevingués irreversible? Aquestes preguntes són molt més importants que qualsevol debat personal.

Fa anys es va defensar la necessitat de reforçar el sistema d’avaluació educativa. Després dels problemes detectats en anteriors processos, es va impulsar la creació de l’Agència d’Avaluació i Prospectiva de l’Educació prevista per la Llei d’Educació de Catalunya. L’objectiu era dotar el país d’una estructura més sòlida, més professional, més independent i capaç de generar confiança. Precisament per això el que ha passat és especialment preocupant. Quan una institució creada per garantir el rigor de les avaluacions acaba associada al fet que Catalunya perdi la comparabilitat internacional, el problema deixa de ser metodològic. Es converteix en un problema de confiança institucional.

Les dades educatives no són una qüestió tècnica reservada als experts. Són la base sobre la qual es decideixen polítiques públiques que afecten centenars de milers d’alumnes. Si les dades fallen, també falla la capacitat de prendre decisions informades. Durant anys hem discutit si PISA té massa influència o massa poca. Si avalua allò que és important o només una part de l’aprenentatge. Tots aquests debats són legítims. Però abans de discutir els resultats cal poder confiar que aquests resultats existeixen i són comparables. Aquesta vegada no serà així.

I davant d’un fet d’aquesta magnitud no n’hi ha prou amb lamentar-ho. Cal explicar què ha passat, identificar les causes, assumir les responsabilitats que corresponguin i, sobretot, garantir que no es repetirà. La rendició de comptes no consisteix a buscar culpables per satisfer l’opinió pública. Consisteix a preservar la credibilitat de les institucions. Perquè un país que renuncia a avaluar-se amb rigor és un país que acaba governant a cegues. I una societat que deixa de mirar-se al mirall difícilment pot saber cap a on va.